Venbariarismes

"Els seus deixebles de moment no ho van comprendre, però quan Jesús fou glorificat, van recordar que li havien fet allò que l'Escriptura deia d'Ell " Joan 12,16 A cop d'anys i de tradicions, que passen de pares a fills i de generació en generació, es van mantenint algunes formes, que desdibuixades del seu sentit original, acaben sent solament " icones folclòriques ". Te algun sentit mantenir-les ?... la veritat és que no sé que contestar. Per una banda mai he descartat la possibilitat de que el sentit ocult, que rau en el ser de les coses, que un dia pugui treure el cap una micona i ser susceptible de coneixement i d'experiència. Però per altra, em sap tan de greu la supercificialitat i la ignorància ! Reivindico que tota superficialitat, per se , està íntimament lligada a una realitat profunda i reivindico tenir el coratge i la força de descobrir-ho! Així doncs, viure en un mar de " icones folclòriques" o de...

Van arribar les vacances de Pasqua i va arribar també l’esperat dia del Petit Circ de Pasqua , que cada any venia a la ciutat . La senyora Abrilina frisava per veure l’espectacle. Quan va sortir el presentador negre, ella va començar a aplaudir tota emocionada. El presentador negre va anunciar el trapezista, el pallasso, el músic, el mag del coixí i el cavallet blanc. Entraven a l’escenari un per un, i saludaven al mig dels aplaudiments de tothom. Però sempre s’oblidava de presentar el conillet de dins del barret del mag. -           -  Que comenci la funció!!!!! – va cridar el presentador negre Passaven els minuts , els minuts, els minuts.... i l’escenari restava ben buit.... no sortia ningú !!! Finalment i després de molta estona, el presentador negre va sortir de nou, tot compungit, i va dir que per una estranya raó, tots els personatges havien desaparegut misteriosament. Ningú entenia què havia passat. ...

Ja és a punt, ja arriba, la primavera, carregada de cola, de grapes i  tisores ,  de  cartolines i de retoladors : El sol solet està content i ens mira. El pardal i la papallona parlen de coses i s'expliquen  tot el que els ha  passat aquest hivern. L'abelleta somicona, es belluga a cop de ratlletes alades. I les flors , tan boniques com sempre, agraeixen als nens els seus colors. La primavera ja arriba  dins d'una jardinera menuda,   feta de verd  de paper i  de palets de punxa. Glòria Vendrell Balaguer

" Dios, el domingo si me miras cuando esté en la iglesia, te enseñaré mis zapatos nuevos " Pedro ( 7años)

Dado que el prestar oído, considerado por parte del hombre, debe contar igualmente con el silencio de Dios, la manifestación de Dios por si mismo, es a este respecto, una gracia imprevisible e indebida (…)  La percepción del silencio de Dios es también una respuesta que hace razonable el acto de atender, ya que también mediante el silencio de Dios, mediante su actitud reservada y negativa, puede el hombre ser lo que está llamado a ser necesariamente : espíritu personal, finito e histórico ante el Dios personal infinito y libre (…)  Incluso presuponiendo que Dios se calle, el hombre percibe una Palabra de Dios : su silencio. Y aún en este caso, la última actitud existencialmente decisiva del hombre, consistiría en inclinarse ante este Dios silencioso y así el hombre sería en cierto modo teólogo de  una declaración histórica .                                     ...

fotografia del Joan Pau Inarejos i Vendrell Una actitud que prescindiera de la trascendencia sería tan falsa como una trascendencia que olvidara el mundo

Pau petitó de galtones dolces ullets de estrella cuixetes de mel i mató Pau petitó de mitges paraules que enceten converses llargues que solament entén el llenguatge del cor Pau petitó, però gran d’alegries petit per fora i gran per dintre petit de cos i  gran d’amor Pau petitó  de galtones dolces ullets d’estrella cuixetes de mel i mató .................. (la teva iaia que t'estima  molt) Glòria Vendrell i Balaguer   Març del 2012

Bell i lliure és el teu amor, com les caderneres, com les llàgrimes que alleugen, com les tendreses que brollen  de dins. Bella i lliure és la teva veu, com la paraula secreta, com el poema del cor, com el segell que obre el llibre de les coses mai dites. Sortosament ets bell i lliure, més que res i que ningú. Solament a la teva vora  floreixen les flors petites i callen totes les pors. Bella i lliure és la meva vida i ho sóc jo, quan per l’escletxa de la porta, hi passa la teva ma i en el misteri de la nit, el teu tacte silent em sedueix i em captiva. Bell i lliure... Glòria Vendrell i Balaguer febrer 2012

Són moltes i diferents:  cares d’alegria, de dolor, de sorpresa, de indignació, de dubte, de por, de paciència de indiferència, cares joves , ingènues, cares madures, experimentades, cares  de llum, cares que miren, cares que escolten, cares que veuen, cares que pregunten, cares, cares, cares.... Però no carotes. No m’importa ensenyar les meves cares, encara que en siguin moltes, perquè totes elles són jo, però les carotes són una altra cosa.  A mi no m’agraden les carotes. Ni les de cartró ni les de debò. Ni les de la pell ni les de l’ànima. Al darrera de tota carota hi ha un engany, un dissimuli, una aparença irreal  i una voluntat de no mostrar . Això és el que tenen les cares, que no ens permeten mentir. Són com són, boniques o lletges, però sempre són veritat. Les carotes ens fan invencibles, però esquerps i distants. Les cares ens fan vulnerables però a l'hora susceptibles de ser estimats. Glòria Vendrell i Balaguer Febrer del 201...

Hoy es el cumpleaños del “ avi”, el segundo cumpleaños sin ti. No te preocupes que todo está bien. Sabemos que estás donde estás y que estás muy bien, Pero la verdad, es que a  veces nos gustaría saber mucho más. Como  hoy por hoy, ésto no es posible,  mientras llegue el día del reencuentro, hacemos todo por quererle como lo hubieras hecho tú, hacemos todo por agasajarle como lo hubieras hecho tú, hacemos todo por cuidarle y consolarle, como lo hubieras hecho tú, hacemos todo para que sea feliz, en la medida que se puede,  que es corta, aunque suficiente. Hoy cumple ochenta y dos  y a pesar de tu ausencia,  que de tanto en tanto le humedece  los ojos,  nos parece un abuelete afortunado. Te queremos iaia. Te queremos avi. Glòria Vendrell i Balaguer febrer del 2012

Quan parlo de la creença en Déu, parlo també de la creença en la seva gràcia, que vol dir del seu do d'amor radical i absolut, perquè parlo d'una creença que no es queda en el discurs teològic-intelectual, sinó que necessita fer-se experiència.  Dit això, m'agradaria molt que aquests vuit punts servissin, no solament per a pensar una mica, sinó també per a fer-los experimentalment propis: 1.- L’agnòstic pretén que el discurs cristià sigui racional, però com que la racionalitat sempre es queda a les portes de la realitat, ja que solament pertany a una de les parcel·les del coneixement, cal oferir un discurs raonable i que no solament racional. Cal desemmascarar les falses apreciacions que tenim del fet de creure, ja que tota la nostra vida és plena d’actes de fe : · La creença en ser fills dels pares que ens han dit que ho són ( La majoria de la gent no ho ha comprovat científicament, perquè te prous indicis raonables de que certament puguin ser-ho...

La Maripeus estava una mica trista i cansada de que els seus amics i amigues se’n riguessin d’ella perquè tenia unes cames molt llargues i uns peus molt grans…  Aquell dia va decidir que ja n’hi havia prou i se’n va anar de l’escola ben avorrida, però amb l’esperança de trobar algú amb qui passar-s’ho bé. No va passar gaire estona, que distreta, es va ensopegar amb una cosa arrodonida i de color marró fosc.... - Carai! Si és una patata solitària- va pensar la Maripeus. - Què fas aquí al mig del carrer tota sola ? - M’he cansat de esperar que em fessin servir per fer el menjar a la cuina de l’escola... diuen que sóc massa lletja i amb la pell molt arrugada.... buff.... em dic Paquita patatona... i tu? - Maripeus, li va contestar la nostra amiga. Com que les dues estaven ben soles i ben avorrides, van decidir marxar juntes a algun lloc on poguessin ser de profit per algú. Quan estaven creuant la primera cantonada de l’escola, una veueta dolç...

fotografia del Joan Pau Inarejos Vendrell Benet XVI : Jornada de les comunicacions socials: Cuando palabra y silencio se excluyen mutuamente, la comunicación se deteriora, ya sea porque provoca aturdimiento, o porque por el contrario, crea un clima de frialdad; sin embargo cuando se integran recíprocamente, la comunicación adquiere valor y significado(…) El silencio es parte integrante de la comunicación y sin él no existen palabras con densidad de contenido. En el silencio escuchamos y nos conocemos mejor a nosotros mismos ; nace y se profundiza el pensamiento, comprendemos con mayor claridad lo que queremos decir o lo que esperamos del otro; elegimos como expresarnos (…) Del silencio brota una comunicación más exigente todavía, que evoca la sensibilidad y la capacidad de escucha, que a menudo desvela la medida y la naturaleza de las relaciones (…) El silencio también ayuda a discernir y a relacionar las situaciones que a primera vista parecen desconectadas ent...

La llum del dia trenca les nuvolades i el cel es tenyeix de porpra. Volem a Roma. Una de les set colines, la colina vaticana ens espera al matí i ens acomiada al capvespre.  Bernini i Michel Anggelo ens piquen l’ullet. Estels i cúpules, l’arbre i “ el nen “ .... i el blau de la tarda que enfosqueix.   La clau de Pere s’estén als nostres peus, com una catifa de llums,  encara nadalenques Al bell mig de la piazza Nabona, els quatre rius obren les goles i ens obsequien amb dolls d’aigua blavosa i groga.  El Tíber dorm mentre creuem el riu i el castell de sant Angel·lo  ens esguarda. Fulles daurades reposen plàcides i murmullen  paraules inintel·ligibles, que s’emporta la remor tèbia del vent Caravaggio ens ha mostrat el seu quadre : Mateu i el dit del Mestre en clarobscurs... com la tarda romana El Panteó monumental i esplèndid sempre em sorprèn, portentós i impertèrrit al pas del temps....

Des de molt jove he estat envoltada de nens : primer els fills, després nebots, fills d’amics i coneguts que no han deixat de passar per casa, ara un nét i des de fa uns anys, una classe de menjador plena de menuts que riuen, juguen,  ploren i  s’escridassen . Hom pensa que ens prenen temps i altres coses, però m’he adonat de que és just el contrari : creiem que hem d’ensenyar, educar, donar, oferir als nens.... i és veritat, clar que sí!  però si hagués de posar en una balança, tot el que crec que ofereixo i tot el que he rebut i rebo... no sé pas cap a on es decantaria la balança! He après a fer el pallasso sense complexos, a inventar històries llarguíssimes, que tenen finals diferents depenent del dia i de la situació, a crear personatges imaginaris que no hagués imaginat mai,  sense l’ajuda de tants ulls expectants, he après a somriure encara que no en tingui ganes, a gaudir d’un tros de paper, d’una mirada dolça, de cançons senzillíssimes... he aprè...

un any després Em costa imaginar-te absent per sempre tants de records de tu se m'acumulen que no deixen espai per a la tristesa i et visc intensament sense tenir-te. Te'm fas present en les petites coses i és en elles que et penso i que t'evoco (...) Tu ja no hi ets i floriran les roses maduraran els blats, i el vent tal volta desvetllarà secretes melodies (...) No tornaràs mai més,  però perdures en les coses i en mi de tal manera, que em costa imaginar-te absent per sempre Miquel Martí Pol

La gràcia no és una súper-estructura simplement adossada a la naturalesa, no és quelcom que tingui a veure amb l’essència i no amb l’existència. Si és lícit parlar d’immanència del fet sobrenatural en les estructures de l’ésser humà i no solament de la seva transcendència,  així doncs la seva presència ha de ressonar d’alguna manera en aquestes estructures. Necessàriament ha de fer-se psicològicament experienciable, però no obligadament com quelcom excepcional ( que seria el cas dels místics ) sinó de forma general i ordinària. Solament així la gràcia pot ser llum, consol, goig, estímul dinàmic i pol atractiu de la condició humana. L'alegria i la festa que dóna la gràcia, és una realitat moltes vegades mal entesa o oblidada. Si no tenim dues vides, sinó una de sola que es desplega en dues fases, doncs tampoc hi ha dues felicitats, sinó una de sola, que al igual que la vida, ha de començar ara. El que experimentem ingènuament tantes vegades com natural, és ja e...

Malgrat el discurs de la gràcia que ha ressonat i ressona en la història de l’Església, no podem passar per alt, la grandíssima dificultat que hem tingut i que tenim, d’acceptar la gratuïtat en tot el seu ventall , amb totes les seves conseqüències i amb tota la seva profunditat. Estic d’acord  amb tants d’altres, i de fet així ho defenso moltíssimes vegades, que el tret distintiu de la fe cristiana, és l’encarnació, però crec també que el fet encarnatori camina de la ma de l’amor gratuït. No puc contemplar un misteri sense l’altre. Al marge de  les discussions al respecte, jo parteixo de la premissa de que quan parlem d’ètica i de moral, no parlem de la mateixa cosa. Ètica seria la reflexió crítica sobre la moral i aquesta seria l’adhesió ( voluntària o inconscient ) a una sèrie de costums o normes. La catedràtica Adela Cortina diu que l’Ètica és la reflexió sobre el comportament humà i sobre les condicions de possibilitat d’establir una moral. Aquesta definic...