Les seqüel·les de la mascareta

A conseqüència de la suposada retirada de la mascareta, fa dies que penso en tot el que ha donat de si aquest  objecte aparentment tan insignificant. Jo que tinc una colla d’alumnes, en alguna classe  he arribat a preguntar a algú qui era, ja que de totes totes creia que es tractava d’un alumne nou o infiltrat… “No em coneixes? Soc la… soc el ...” I els meus ulls atònits han hagut de constatar la més absoluta sorpresa i desconeixença.  Per altra banda, algú que imaginava candorós, guapo, interessant… Ha resultat ser esquerp, lleig, vulgar… i amb alguns que imaginava poc agraciats, ha resultat curiosament el contrari.

La realitat és que hi ha encara força gent que es resisteix a desempallegar-se de la mascareta. Un alumne em va dir no fa massa que no se la traurà mai més… Coneixent-lo, en aquest cas imagino que és per marcar clarament  la seva no dependència de res ni de ningú. Una altra em va dir que si no se la treia podria seguir  xerrant despistant els professors…  Hi ha gent que la manté per prudència, per por al contagi de covid o de qualsevol altra cosa i en molts casos encara per absolut compliment de la llei que ens obliga a portar-la en segons quins llocs. El que sí que és veritat, és que per a bé i per a mal, la mascareta ens ha protegit, no solament de la malaltia sinó també d’haver de mostrar qui som cada dia i a cada moment. I és que el nas i la boca mostren moltes més coses que uns simples trets facials. 

Amb el nas olorem i captem fragàncies, però també ens permet distingir entre les aromes i  l'olor del que s'ha tornat dolent. Quan és un aroma, l'aspirem tancant els ulls, evocant les coses que paguen la pena de desar dins i al contrari, quan es tracta de mala olor, tanquem el nas per no contaminar-nos, per no deixar passar dins nostre allò que ens pot fer mal. La mascareta ens priva d'aquesta possibilitat deixant-nos sols amb les nostres olors, que sovint van i venen en un cercle viciós, però sense traspassar mai la tela o paper que ens separa del món.

Amb la boca, fins i tot callada, amb el sol rictus dels llavis, podem diferenciar entre l'afecte o el desgrat, amb el gest de la paraula no pronunciada podem comprendre  si se'ns acull  o si se'ns rebutja, podem saber si ha dit,  si està a punt de fer-ho o si prefereix el silenci... La boca raptada per l'aparell imposat ens ha tornat impenetrables i desconeguts moltes vegades.

Mostrar el rostre no és qualsevol cosa i ens ha estat vetat massa temps. Els ulls han hagut de treballar més que mai, les mirades s'han tornat forçosament molt més significatives, les parpelles han gesticulat com mai ho havien fet... El nostre cos és la nostra manera de ser en el món. Som ment, som ànima i som cos, però sense el cos, ni l'ànima ni la ment no són.

Glòria Vendrell Balaguer

Maig de 2022