La dona de la vorera


 

Em va pertorbar tant aquella imatge femenina  impertèrrita, que hi vaig tornar al cap d’una estona i fins a cinc vegades, aprofitant les estones de descans que em permetia aquell treball , que no per volgut, deixava de ser estressant i dolorós. I cada cop que hi anava, el mateix posat, la mateixa mirada, el mateix no res…


Des de petit que el pare i l’avi  m’havien explicat coses de la guerra, de com ho van passar de malament, de com van fer per resguardar-se en aquella cisterna de la vinya, buidant-la a cops de galleda, de com defugien les granades, del respecte que els imposava aquell tanc enclotat al vell i apagat forn de carbó… Però ser-ne espectador, era tota una altra cosa!


No vaig dubtar gens quan m’ho van demanar. El país estava sent assetjat  per les milícies veïnes, les bombes havien sembrat pànic i destrucció i calia que l’equip humanitari hi fes un cop de cap per portar elements bàsics de subsistència, aigua, menjar envasat, mantes, roba d’hivern… el que fos per pal.liar  una mica tant i tant desgavell!


Durant el dia els refugis es van omplir cada cop que sonaven les sirenes avisant de l’imminent bombardeig, però ni la por engolida, ni la tensa aparença de calma…. Res semblava que tingués a veure amb la dona de la vorera, que seguia al mateix lloc.


Em vaig asseure al seu costat, li vaig preguntar si necessitava alguna cosa, si tenia fred, gana,set, si volia o necessitava parlar amb algú, si es trobava bé… l’única resposta que vaig obtenir va ser uns llavis que es bellugaven sense dir res, com si es tractés d’una mena de ritual d’abans de la mort.


Abans de venir pensava que podria ser útil a algú, que la gent m’estaria esperant amb desfici, que es desviurien per rebre l’ajuda que fos, però aquella dona em trencava totes les expectatives, em deixava sol amb els meus idealismes i per un moment em vaig sentir tan buit i sol com ella. Amoïnat i amb la impotència fent-me companyia, necessitava saber quina cosa li passava que l’havia obligat  a estar d’aquella manera, sense estar i a viure com si no visqués!


Quan el meu pare i el meu avi  em parlaven  de la guerra, en la meva ment infantil,  jo sempre imaginava un episodi èpic enquadrat en un marc de pel.lícula, on les històries ,  malgrat que esdevingudes i dignes de ser escoltades, no tenien res a veure amb mi. Ells sempre em deien que cada dues generacions, en  tocava viure una de guerra… potser va ser per això, que vaig voler venir, ves  a saber! El meu avi i el meu pare ja no vivien  i jo havia de poder explicar als meus fills que no tot són flors i violes, que hi ha, i hi ha hagut sempre víctimes innocents que han estat receptacle de l’odi i la follia d’altres. Tenia i sentia el deure d’emparaular el dolor del món. Però el dolor inexpressat d’aquella dona em va dur de cap tot el dia.


Al capvespre, després de l’últim bombardeig, buscant entre les runes dels edificis, qualsevol cosa digna de ser rescatada per a la gent a qui pertanyia, un gemec petit i  quasi inadvertible ens va fer parar el que estàvem fent. Al principi no era clar del tot, però seguint el rastre sonor, a poc a poc va ser evident, era el tímid plor d’un nadó de pocs mesos, era un so inconfusible per a qui havia tingut nadons ben petits o acabats de néixer.


Vaig recordar amb una nitidesa immediata que encara no m’explico, com havien trobat la meva tieta petita, embolcallada entre els sacs d’ordi. De sobte se’m va fer present el relat familiar…. Van haver de marxar del mas a cop de fusell, no van tenir temps de res, els van robar les dues gallines i el porc, es van endur el pa que quedava i les cols de l’hort… L’avi sempre em deia que la iaia mai més va aixecar cap d’ençà que va haver de deixar la nena petita amagada entre els sacs, per por que els matessin a tots, que si més no ella salvés la vida. Tot i que la tieta petita se’n va sortir sana i estalvia perquè no van matar ningú i van poder tornar al mas al cap d’unes poques hores, l’avi sempre contava que segur que la iaia va morir del disgust, que no s’ho va perdonar mai, deixar-la sola tan petita.


Quan em trobo desvalgut i trist, quan penso que tot és molt difícil o impossible, quan em venç la dissort i l’agror de la malenconia , recordo l’avi que sempre deia que la guerra li havia ensenyat a no perdre mai l’esperança,  i recordo també la dona de la vorera… En el meu imaginari vaig pensar que la guerra li havia robat un nadó i que la mateixa guerra li havia retornat després… que sé jo! Però el que sí  sé segur és que, igual que l’ostra rep en el seu interior un cos estrany, convertint-lo en una perla, també la dona de la vorera va poder emparaular el seu dolor, abraçant-ne un altre de semblant.


Dic això perquè el nadó que somicava entre les runes era  una nena de pocs dies, la vam trobar plena de pols… la mare morta encara la cobria amb el seu cos... No sabem si la va salvar la mare o aquella biga de ferro que va quedar encaixada a banda i banda d’on eren, però la nena vivia i la musiqueta del seu plor va desvetllar la dona de la vorera, que es va aixecar com si la cridés una veu portentosa, va anar fins on era la petita i arremangant-se la brusa la va acostar al seu pit . Prodigiosament nena i dona es van ensamblar en una abraçada i d’aquell pit escanyolit i fins llavors mancat de vida, a poc a poc hi va començar a fluir la llet.

Glòria Vendrell Balaguer

Sant Jordi 2022


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa