Venbariarismes

L'orant de Solsona vivia en el museu de feia molts anys, d'ençà que el van trobar a sant Quirze de Pedret a sota d'unes altres pintures. Com que era un orant digne de ser resguardat per la seva antigor, van decidir dur-lo al museu. Però l'orant n'estava ben tip que el miressin i de ser sempre allà, en una escenografia que no era la seva, si més no la que recordava de l'època preromànica. No li veia el sentit. Amb l'ajuda de l'au Fènix que sempre el protegia de la corrupció, ja que era l'au que simbolitzava la immortalitat i la resurrecció, va sortir un matí de puntetes, aprofitant que eren les festes de sant Isidre i que tothom era al carrer.  Va preguntar com sortir a sant Josep i al nen de la menjadora, però com que dormien no li van respondre ... Van ser els senyors de groc i del barret els que li van indicar com fer-ho. Li van indicar la finestra antiga que contenia la porta secreta per sortir. En un no res va ser fora. Va quedar enamorat de la f

Diuen que cap al segle III aC hi van viure els ibers, i que ho van fer en cases al voltant d'una plaça central. Sunyer, comte d'Urgell hi va bastir un castell, reforçat després pel comte Borrell II de Barcelona. Però  la construcció final va ser en el temps dels Tarroja, quan la pubilla Agnès es va casar amb el vescomte de Cardona Ramon Folc IV, el 1241. Els únics vestigis que tenim d'aquesta construcció són les muralles i les torres. El primer enderrocament el va portar a terme el primer comte de Cardona, Hug II, en el s.IV, per tal d'aprofitar les pedres per a la construcció de les muralles de la veïna Solsona. Però com a talaia i fortificació ha resistit el pas del temps, a 838 m. sobre la capital del Solsonès. Tanmateix, hi ha uns altres vestigis, els de les dues esglésies romàniques, sant Miquel fora el recinte del castell i el santuari de la marededeu del remei, construït sobre l'antiga capella del castell amb també advocació mariana. Hi ha dies, quan les

Com que  la Torre Bernat de So li oferia protecció, la flor groga hi vivia a prop. A cavall entre francesos i catalans, la torre i l'església es van convertir en una fortificació i en aixopluc per a ella. Calia que fos així perquè l'indret era al costat de camins d'entrada a la península, com el Pimorent o el Coll de la Perxa. No per casualitat els àrabs van batejar el lloc "Medinet-el Bab", que vol dir "Ciutat de la Porta" i tampoc per casualitat, els romans, com a bons estrategs,  s'hi van establir molt abans, tal com mostren les ruïnes de l'antic fòrum. El cas és que  des que el rei Carles I, l'any 1528 havia concedit a Llívia el títol de VILA i especialment des del Tractat dels Pirineus, el seu petit racó havia deixat de ser un lloc resguardat i arrecerat de tothom en el qual amb prou feines aconseguia ser-hi dempeus  any rere any. Es va convertir en una flor poruga i aburgesada. Malgrat la primavera incipient, no gosava sortir del tot. L

  És l’enèsima  vegada que fem el circuit dels llacs del Carlit o de la Bollosa, a vegades el circuit curt de nou llacs, altres el circuit llarg de dotze i un parell de cops fins al Carlit, des d’on conservo en el record , unes vistes immillorables. És l’enèsima  vegada que m’embadaleixo, l’enèsima  vegada que rabio de felicitat, l’enèssima  vegada que penso que la muntanya em fa feliç, l’enèsima vegada  que se’m fa curt, l’enèssima  vegada que hi plantaria una tenda figurada, l’enèssima de molt. Però aquest cop amb un afegit, la neu. No hi ha paraules.   Glòria Vendrell Balaguer de 2022

  Al Conflent hi ha una esglesia del s XI-XII que té la peculiaritat de ser diferent a totes les esglésies romàniques del Pirineu català. És rodona i es diu santa Maria de la Mercè de Planés. S’alça sobre el poble i té la sort de ser vigia de la plana ceretana que s’estèn als seus peus. El cementiri no li és contigu, sinó que és ella la que hi és dins. Belen a prop  els xais  de la fromageria de cal Rous , els lladrucs dels gossos que cuiden del ramat foragiten qualsevol intent d’apropar-s’hi, els  núvols amenaçadors es passegen intimidant el cel i el sol, la “mairie” desèrtica s’ha pintat de colors, els camins i caminois són plens de brots a punt d’eixir, la remor del tractor es barreja amb la del petit rierol que deu anar fins “la Têt” … Tot plegat en un matí de maig, com qui no vol, per sorpresa, en un revolt, a mans plenes…un regal. Glòria Vendrell Balaguer Maig de 2022

Tenim dades des del s. XIII que permeten saber de l'existència de l'estany de Puigcerdà. És una harmoniosa construcció que no solament no fa malbé el paisatge ceretà, sinó que n'és el contrapunt i el seu punt àlgid. El plus de les viles que l'envolten i el parc perfectament cuidat i recuperat de l'entorn fan que la ciutat pirinenca tingui un glamour especial. Les seves aigües són prestades pel riu Querol que davalla de la vall propera. El riu cedeix una miqueta  les seves aigües, però el cabal més gran continua avall fins a enllaçar-se amb el riu Segre, que és el riu també més gran. I si d'aigua parlem, no podem passar per alt la que oculta en la neu de les muntanyes veïnes, enquadra el llac superbament. Una família d'ànecs avui passejava per l'estany formant una bonica i tendre fila arrenglerada. En una línia perfecta de rituals apresos de temps i temps, els aneguets seguien la mare de ben a prop i les mares marcaven el pas sense ostentacions. El dia q

A conseqüència de la suposada retirada de la mascareta, fa dies que penso en tot el que ha donat de si aquest  objecte aparentment tan insignificant. Jo que tinc una colla d’alumnes, en alguna classe  he arribat a preguntar a algú qui era, ja que de totes totes creia que es tractava d’un alumne nou o infiltrat… “No em coneixes? Soc la… soc el ...” I els meus ulls atònits han hagut de constatar la més absoluta sorpresa i desconeixença.  Per altra banda, algú que imaginava candorós, guapo, interessant… Ha resultat ser esquerp, lleig, vulgar… i amb alguns que imaginava poc agraciats, ha resultat curiosament el contrari. La realitat és que hi ha encara força gent que es resisteix a desempallegar-se de la mascareta. Un alumne em va dir no fa massa que no se la traurà mai més… Coneixent-lo, en aquest cas imagino que és per marcar clarament  la seva no dependència de res ni de ningú. Una altra em va dir que si no se la treia podria seguir  xerrant despistant els professors…  Hi ha gent que la