Venbariarismes

Vaig anar a Mura diverses vegades, entre els anys 1973 i 1974, amb el grup de muntanyeres de l’escola. Anàvem a la casa familiar de la Montserrat Roca, que era llavors la cap de l’escola. Van ser unes estades entranyables, on em vaig acabar d’enamorar de la natura. Va ser fàcil fer-ho quan el poble, que encara no era turístic, estava abocat a l’aigua transparent que saltava fresca pel llit de pedra de la riera, quan ens podíem aplegar en una casa particular sense necessitat de “permisos i inspeccions” amb el bon joc educatiu que donava això!, quan els camins i caminois que portaven fins al Montcau eren bocins de noies enjogassades que eren felices pel sol fet d’estar juntes, quan les fonts menudes ens feien companyia a les anades i vingudes, des de les dues vessants de la muntanya… realment era molt fàcil, goso dir que quasi irremeiable. Hi vaig tornar el 1996 amb tota la família quan ja érem molts, a l’alberg que encara hi ha al costat de la bonica església romànica de sant Martí, hi ...

Hi ha coses, que de tan endins que hi són, no saps com explicar-les. Sovint tenen a veure amb coses viscudes i sentides, amb records que el temps no esborra, amb amors que arrelen amb força. Com més anys passen, i com més les miro, més m'adono de com les estimo. Encara que un dia, les parets caiguin ,continuarà essent la Casa de sempre, al bell mig de les vinyes, on m'esperaven l'avi i la iaia , les oques , el safareig amb joguines , el pou, i les tènues llums del capvespre... Les olors del bosc , el sol quan es pon , la remor dels arbres i les fragàncies de la tardor boletaire, es passegen pels plecs de la meva pell, des de fa tants anys, que han passat a formar part de la meva cambra, secretament oberta. Glòria Vendrell i Balaguer Enllaços : http://gloriavendrellbalaguer.blogspot.com.es/2013/09/la-guerra-civil-la-casa-llarga.html http://gloriavendrellbalaguer.blogspot.com.es/2012/12/la-memoria-que-us-dec.html