Venbariarismes

Josep Otón : La Mística de la Palabra Sin Palabra no hay espiritualidad cristiana. El silencio es imprescindible, porque nos prepara para la escucha. Es el ayuno de palabras que nos permite acoger la Palabra. La Palabra cobra vida si se encarna en la propia vida. No se improvisa. Jesús de Nazaret calló durante 30 años para gestar la Palabra que anunció durante tres. Dios es Palabra porque su voluntad es comunicarse (…) en la medida en que nos sumergimos en el gran Misterio divino, entendemos cada vez más la Palabra, sin necesidad de recurrir a las palabras.

fotografia del Joan Pau Inarejos Vendrell Benet XVI : Jornada de les comunicacions socials: Cuando palabra y silencio se excluyen mutuamente, la comunicación se deteriora, ya sea porque provoca aturdimiento, o porque por el contrario, crea un clima de frialdad; sin embargo cuando se integran recíprocamente, la comunicación adquiere valor y significado(…) El silencio es parte integrante de la comunicación y sin él no existen palabras con densidad de contenido. En el silencio escuchamos y nos conocemos mejor a nosotros mismos ; nace y se profundiza el pensamiento, comprendemos con mayor claridad lo que queremos decir o lo que esperamos del otro; elegimos como expresarnos (…) Del silencio brota una comunicación más exigente todavía, que evoca la sensibilidad y la capacidad de escucha, que a menudo desvela la medida y la naturaleza de las relaciones (…) El silencio también ayuda a discernir y a relacionar las situaciones que a primera vista parecen desconectadas ent...

(...) per què el silenci és el lloc més adequat per a l'oració i la pregària? per què el silenci és la matriu fecunda de la paraula? tal vegada, perquè és condició de l'escolta i de la proximitat ?... els rius més grans són els més silenciosos. El silenci, és efectivament, un exercici de sortida i d'accés. De sortida del que tapa i d'accés a la serenitat i a la calma. De sortida del soroll i de les notícies tòpiques i insignificants i de troballa de les engrunes de l'excel.lent. (...) aquest silenci que acompanya i que consola és la primera paraula (...) " pau i bé" ( salutació franciscana), no són conceptes abstractes, sinó l'expressió que al.ludeix al mateix que tota paraula de la mare-xiuxiueig amorós- amb la qual s'embolcalla el nadó ,a tota paraula silent  i ubiqua de l'amic i també acollidora, i a la paraula del mestre : com es podria ensenyar sense acollir ?   (...) la paraula fa d'abric i el text és com el teixit, si és bo acaro...

Els secrets més bonics, com els bolets, solen estar amagats i necessiten d'un temps de pacient espera i de preparació Els bolets, fruits preuats de la tardor, no són fruit de l’atzar. Ha calgut una llavor molt de temps, al terra , oculta i en unes condiciones climàtiques i atmosfèriques determinades : la humitat, el sol, la pluja prèvia etc. El nostre món, dominat per les presses, pel soroll i per les eficàcies, hauria d’aprendre dels bolets, la paciència, el silenci i l’esperança. Això és el que Déu fa amb nosaltres : és pacient amb les nostres impaciències, calla davant les nostres ignoràncies i tot ho espera de nosaltres. Ara guardo silenci. No obriré la boca, perquè ets tu qui ho fas tot.  Salm 39,10 Senyor, el meu cor no és ambiciós ni són altius els meus ulls; visc sense pretensions de grandeses o de coses massa altes per a mi. Jo em mantinc en pau, tinc l'ànima serena. Salm 131,1-2  Tingues paciència i t'instruiré Job 36,2 P...

L'arbre, malgrat aparentment li caiguin les fulles, si es manté arrelat a la terra, tornarà a tenir fulles i a donar fruit. L’observació dels boscos a la tardor i a l’hivern és tot un missatge d’esperança: La contemplació del tronc de l’arbre nu ens recorda la humilitat. Ens convida a la paciència. Hem d’esperar que hagin caigut totes les fulles, esperar que acabi el fred , esperar les pluges humides de la primavera, ja que quan aquesta arribi puntual, com sempre, revestirà els arbres, de nou, de verdor i de vida. A l’estiu els fruits ja seran visibles. Ha calgut un temps. L’única cosa que ha estat necessària ha estat que l’arbre estigués quiet i pacient i ben arrelat a la terra. Aquesta és la Bona Nova del cristianisme : la mort ja no té poder. Crist ha ressuscitat. S’inaugura una vida nova. L’Esperit Sant vessat en els nostres cors , ens possibilita participar de la mateixa vida de Crist. Solament ens cal una cosa : ser conscients de la nostra pròpia realitat de...

En una nit estrellada gairebé no veiem res, però a poc a poc, van apareixent davant dels nostres ulls, espurnes de llum provinents dels estels, que fins fa uns moments ens eren invisibles De joveneta, una nit de campaments, al costat del pantà de Terradets al Montsec, havíem fet bivac. No podia dormir dins el paller on estava la resta del grup. Vaig sortir fora i em vaig estirar sobre el sac. Tot era fosc, menys el cel. Amb els ulls fixos a dalt , em vaig adonar de que de mica en mica, el cel s’anava omplint d’estrelles, cada cop més menudes... a poc a poc tot era un estel de llum. Abans també hi eren, però jo no les podia veure. Se’m van anar revelant lentament , en el misteri de la nit. Va ser un espectacle inoblidable. Amb els ulls de la fe podem arribar a contemplar secrets que no coneixíem, realitats que ignoràvem i misteris insondables, que la nostra visió escapçada, per tants i tants obstacles materialistes, no havia pogut ni endevinar. Jo només et coneixi...

Amb l’anunci del naixement de Joan Baptista, el seu pare Zacaries quedà mut durant un temps… Sempre em crida l’atenció aquesta mudesa sobtada. No sé ben bé que en diuen els grans exegetes al respecte, però jo en faig la meva relectura : Per una banda, penso que té a veure amb el pas de l’Antic al Nou testament. L’última paraula ja ha estat donada, ja no hi cap res més que el silenci. La paraula definitiva estarà en Jesús, que està apunt de venir al món. Ell és la Paraula definitiva. I per altra banda, dit això, i tenint en compte que el Nadal de debò, passa per l’experiència viscuda dins del cor, penso que el fet espectacular, de poder fer coixí a Déu mateix, dins la realitat personal de cadascuna de les persones, passa irremeiablement per la necessitat prèvia del silenci: Silenci, quan l’última paraula ja ha estat donada, silenci, quan ja no ens queden arguments , ni per a nosaltres ni per a res, silenci quan tot el que estava a les nostres mans ja ha estat fet i treballat, ...

A la llum no hi arriben, sinó aquells que ignoren la veu de tot, en un lent assalt al silenci MIQUEL MARTÍ POL