La flor de neu


Era un dia d’estiu molt estrany, perquè el sol no brillava al cel com era costum, i a més a més , el vent bufava amb molta força i plovia a bots i barrals, en el prat de la muntanya més alta....
Una marieta petita anava de flor en flor, tot dient a cadascuna d’elles :
- Deixa’m aixoplugar-me sota els teus pètals, que fa molt de fred, sóc molt lluny de casa i el vent se m’emporta... si us plau! Si us plau!
Però les flors presumides, no deixaven que la pobra marieta s’amagués dins la seva corol.la, i li deien :
- Vés-te’n ves-te’n ! que ens faràs malbé els pètals tan vistosos que tenim, amb les teves potetes...¿ No t’adones de que nosaltres som molt delicades i massa boniques perquè et puguem ajudar?... busca algú altre que t’ajudi !!!

La pobra marieta ja no sabia que fer, quan de sobte va sentir un xiuxiueig que venia d’una petita floreta blanca:
- Vine vine marieta, que si et poses dins la meva corol.la no se t’emportarà el vent, jo et protegiré tancant els meus pètals. Tu et quedes dins, ben quieteta i no tindràs pas fred i quan torni a sortir el sol, ja podràs anar a casa teva.
Tota contenta, la petita marieta va fer el que li va dir la floreta. Però el vent va bufar molt fort tot el dia i tota la nit, i la marieta i la floreta es van adormir, fins que els primers rajos de sol van despertar la petita floreta blanca, que tot obrint els seus pètals es va quedar ben estranyada , en veure que la marieta ja no hi era...
- On deu ser?, com deu haver marxat?... pobrissona, espero que no li hagi passat res de dolent.
Mentre estava pensant aquestes coses, se li va acostar una senyora molt bonica :
- Bon dia preciosa floreta ! No t’espantis que no et vull cap mal, ben al contrari: Sóc la “ Fada de la Muntanya”, que ahir em vaig convertir en una indefensa marieta, per conèixer com era el cor de les flors del meu prat.... i vet aquí que quan ja em pensava que no trobaria cap flor amb el cor bondadós, et vaig trobar a tu, que no vas pensar en si corrien perill els teus pètals, per tal de guarir-me del mal temps... I he decidit premiar el teu bon cor : a partir d’avui, quan arribi l’’hivern, i tota la muntanya s’ompli de neu, es moriran totes les flors presumides , que no tornaran a sortir fins que arribi la primavera de nou , però en canvi, tu seràs diferent: seràs l’única flor que viurà també a l’’hivern, al bell mig de la neu, i tothom podrà veure els teus pètals, sempre blancs , petits i bonics. A partir d’avui et diràs “ FLOR DE NEU”.




Nens i nenes : si algun dia d’hivern, pugeu dalt d’una muntanya alta, si us hi fixeu, potser trobareu alguna flor de neu, però us hi haureu de fixar molt, perquè com que és tota blanca, es confon amb la neu.

Glòria Vendrell i Balaguer

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa