Venbariarismes

La meva mare que té alzheimer, a la nit es desperta sovint demanant pel seu pare o per la seva mare, que evidentment fa anys i pams que van morir. A vegades és solament un murmuri, un sospir... però a vegades és un lament, un desconsol i no és gens fàcil tranquil·litzar-la. Encara que la meva mare tingui les neurones trasbalsades, el que ella fa, en realitat és més rellevant del que pugui semblar a priori, i jo que soc de mena de rebuscar sentit a les coses, em vaig adonar que la seva demanda és també la meva i la de tota persona. Necessito saber que la meva vida no és una casualitat, que no estic sola en el món, malgrat la meva gran família, necessito tenir la certesa que la vida m'ha estat donada, que res és absurd, necessito en definitiva un pare i una mare, però no la mama que està malalta d'alzheimer i el papa de cor feble i cansat, sinó que és una altra paternitat i maternitat transcendent la que necessito com a primera cosa, la que em dona seguretat, la que em comunica c

 . Quan passis per allà no t'oblidis de recordar i quan no hi passis també Quan la llarga tasca de l'any t'enterboleixi, no deixis que pugui amb tu Quan et sembli que estàs sol, no és veritat Quan els enyoris, deixa que t'enlluernin les boniques llums que has viscut Quan et costi, t'afeixugui, t'inquieti… no la perdis, la pau No és cap cabòria ni cap utopia Ho hem celebrat a cor endins i a cor enfora aquests dies Glòria Vendrell Balaguer La Bruna 2024  

El Convento de san Francisco, la Alameda, la Basílica de Santa María la Mayor, las ruinas de santo Domingo, el Santuario de la Virgen Peregrina, el Ponte do Burgo, la Plaza de la Herrería, la Plaza de la Leña, la Plaza de las cinco Rúas, la Plaza da Pedreira, el Mercado de Abastos... tot això és Pontevedra, però evidentment no solament això. És també pas del camí de sant Jaume, que no és poc, és capital de las rías baixas per ser a la vora del riu Lérez en un estuari que forma la ría de Pontevedra, lloc d'estada de grecs i de romans, abandonada per la corona de Castella però formiguer socio-cultural des d'abans de la guerra civil espanyola.  L'hem visitat i hi hem passat força vegades en l'anar i venir d'aquest juliol pelegrí. És bonica. M'ha agradat anar-hi. Hi ha moltes coses boniques que no saps que ho són fins que t'hi apropes, passa també amb tantes altres coses quotidianes que ens envolten... solament cal un moment de calma i una mirada atenta per adon

Recordava molt vagament Vigo de fa molts anys, diuen que ha canviat molt i per a bé. Han estat un parell de visites molt curtes, un tast.  És ben cert allò que a Vigo "o se sube o se baja", el terreny elevat fent-li coixí li ha fet lloc des del "Vicus romà". Atacada per les tropes germàniques, pels pirates i més darrerament per l'armada anglesa i els exèrcits napoleònics, ha resistit el pas del temps, segurament per la força de la ria que l'identifica i que li atorga personalitat.  És una ria en forma de falca, la més meridional de les ries baixes, riquíssima en nutrients i moltes coses més, però és especialment bellíssima quan el sol treu cap sobre les seves aigües que tot seguit es tenyeixen de daurats enlluernadors. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia. Gen 1,5 Glòria Vendrell Balaguer juliol 2024  

Després de molt de temps amb ganes de fer-ho, aquest juliol hem fet el Camí de sant Jaume, el portuguès. Podria dir i repetir moltes coses que es diuen quan hom en fa l'experiència, com  la saviesa del propi camí, els boscos d'eucaliptus, els "cruceiros" arreu, les petites esglesietes oferint aixopluc, les fonts, els rierols, les marques inconfusibles que mai ens abandonen, els gaiters que ens esperonen, la piuladissa constant  de merles, rossinyols i mallerengues, l'emocionant arribada... però sincerament no trobo res millor que el que diu Alberto Solana en el seu llibre "El enigma compostelano" . Ho faig meu de totes totes: La cuestión jacobea no busca establecer prioridades sobre que es primario y secundario, sino que lo estudia como concepto integral. El Camino de Santiago es cauce de una ruta de peregrinación y contenido ideológico y cultural de la misma, y ambos, cauce y contenido, deben cuidarse, pues definen su identidad geográfica, histórica y c

Desembocadura del Miño Valença do Minho és una població portuguesa a tocar de Galícia. Després de la pugna entre lleonesos i portuguesos, acabà rebent aquest nom que significa "la valenta". Les muralles vaubaneses del s.XVII em recorden les de Mont-Lluís i Vilafranca de Conflent a la Catalunya nord, ja que crec que són atribuïdes al mateix enginyer francès. Més enllà de les tensions històriques, avui que ha sigut un dia plàcid i agraït, començar la ruta a Valença i gaudir dels seus carrerons, de la seva bonica església de Santa Maria dels Àngels, de la seva vista estratègica i de la compra de roba de casa, ha estat molt i molt bé. Hem continuat fins al mirador de la desembocadura del Miño, a Camposanco- A.Guarda. La vista de la fortalesa de l'illa A. Ainsúa barrant el pas a l'Atlàntic que s'insinuava provocador al darrere, el bon dia que se'ns ha regalat, la grandària del riu i l'exuberància floral i verda  de les seves ribes, ha estat una filigrana de la