Venbariarismes

En el Cantar de los Cantares hay, empero, mucho más que poesía. Están las huellas fonéticas de un diálogo, entre el finito corazón del hombre y el polifónico latido de la tierra, sus especies y paisajes; la urgencia de desear y la decepción de perder; el goce de vivir,la delicia de compartir y,por último, la corroboración de que , como querían los griegos, el amor es un dios, y como supieron judíos y cristianos, Dios es el amor, la fuerza que hace danzar el remolino en el agua y el helicoide en las galaxias. La más honda, y tal vez, la más compleja de las leyes. MARIO SATZ- ( " El cantar de los Cantares o los aromas del amor " )

"Quan siguis gran, ben acompanyat de la teva ombra, sentiràs el plor de les criatures que han de néixer, i el respirar del món i els xiscles de l'estrelles" MERCÈ RODOREDA - QUANTA, QUANTA GUERRA-

Encara que es podria dir que l'Església ha fracassat, degut a la davallada en la seva participació i  al nombre de creients, estic convençuda de que estem immersos en un procés de purificació totalment necessari, per tal de que aparegui el que hi ha de genuí.  Immersos en aquest procés de pèrdua de les coses no fonamentals, un cop el cristianisme hagi estat despullat de tot el que se li ha anat penjant en el transcurs de la història, en la mida que puguem entrar en el misteri de la gratuïtat de Déu, i deixant la relació mercantilista que ha marcat el sentiment religiós des de sempre, ens podem trobar amb dues coses:  o bé una societat, que no solament no és cristiana, sinó que, a més a més, rebutja i persegueix els cristians, ja que com més ens acostem a la radicalitat de l'evangeli, més se n'allunya la societat no creient. o bé una porta oberta a una manera de ser, fins el moment desconeguda o oblidada, que encara que sobti, pot oferir una nova manera de vi

L'Ésser humà és l'ésser capaç de preguntar-se sobre si mateix : " qui és" o "què és". El cercle hermenèutic de Heidegger, ajuda a veure-hi clar : en la mida que fem preguntes i que rebem respostes, augmenta la nostra pre-comprensió. Si la pre-comprensió es fa més gran, podem elaborar de nou , més preguntes, que fan créixer el cercle hermenèutic, que sempre és obert. Heidegger ens diu, i trobo molt acertat, que no solament " som" sinó que " hi som", som Dasein. Hi som en el món : in-der-welt-sein . Això és constitutiu de l'ésser humà. Si no fos així, seríem coses. Probablement una vida humana sense preguntes, no la podríem anomenar vida humana. La possibilitat que té l'ésser humà de questionar-se, li ve donada per la paraula (logos), en el seu sentit més profund, que per als grecs, vindria a ser l'ànima, el pensament per a la modernitat ( Descartes ), la voluntat de poder per la post-modernitat (Nietzsche) i l'Esper

Aquell any , la Natàlia volia fer el pessebre tota sola. L’any anterior li havia promès la seva mare. Així doncs, es va disposar a enllestir la feina. Va obrir caixes i caixetes, totes elles plenes de la pols acumulada de tot un any, va desembolicar les figures: els animalons, el pont del riu, les cases, el paller, el molí, els pastors i pastoretes, els àngels, l’estrella, la cova, el caganer, el bou, la mula , Maria, Josep i............. ???????????????? ON ERA EL NEN JESÚS???????? Per més que el va buscar, tot remenant per les caixes i capsetes, durant més de una hora, tot va ser en va : definitivament no havia nen Jesús. I el cas, és que sense nen Jesús no podria fer el pessebre... - Què podria fer ? - va pensar la Natàlia El seu pare li va explicar que, tot i que ja feia molt de temps que això no passava, però que ell es recordava, que quan era petit , li havien dit, que havia un lladre de pessebres. Es tractava d’un lladre molt i molt trist, i que de tant trist com era, n

Havia una vegada una bola , posada en un arbre de Nadal , al bell mig de la plaça de la ciutat. La boleta era menuda i daurada i l’arbre era moooollltttt graaaannnnn..... La boleta estava posada al capdavall de l’arbre, i com que aquest, tenia tantes branques i tantes altres boles i guarniments de colors, doncs passava que la pobra boleta daurada, per més que s’esforçava, no podia veure l’estrella lluminosa ,que li havien dit que estava dalt de tot de l’arbre, just a la punxa... - Aixx..... si la pogués veure només una miqueta- sospirava la boleta-  Però per més que ho intentava no podia alçar-se ni un centímetre del lloc on era : es donava impuls, tot contant fins a tres, amb totes les seves forces, però com que no tenia cames per saltar, no hi havia res a fer... A vegades aconseguia girar-se una micona i aixecant els ulls tan amunt com podia, arribava a veure l’espurneig de l’estrella blanca i lluminosa. - Com en deu de ser de bonica, si fa aquesta llum!!!! Tota la gent