No és la primera vegada que parlo del jardí del meu pare, ni crec que en sigui l'última, perquè cada cop que hi sóc, en cada racó de fulla i en cada tast de flor, hi veig brodat el gest de qui m'ha vehiculat la vida. El jardí és dels dos, de pare i mare, però ha estat ell qui fins fa poc l'ha cuidat amb esmer i qui ha tallat la gespa cada vegada que les filles hi haguéssim d'anar per tal de que la trobéssim a punt i neta de fulles... és per això que parlo d'ell, tot i sabent que podria parlar dels dos. Els hi déc moltes coses, la millor la fe que fa més ampla la vida, però també moltes altres que se li assemblen : el gust per l'aire, pel sol, per les aigües, pels arbres, les muntanyes i les flors. El jardí, tot i essent natura petita i domesticada és penyora del "Jardí" que anhelem en el fons del cor, tal com fa poc en parlava a "claustres" . És natura canviant, és bellesa petita, recòndita, oculta a vegades i altres ple...