Contes del Regne Unit: La Domus Dei de Pompey
La Domus Dei de Pompey està trista. Li van arrencar la teulada a la Segona Guerra Mundial i des de llavors que no aixeca el cap. Solament s’alleuja quan fa dies de sol que la fan més bella, especialment al capvespre, quan els daurats colpeixen la pedra i la projecten en l’horitzó del port.
Diuen que res la consola, ni els cignes de Canoe Lake, ni la catedral anglicana de sant Tomàs, ni el South Parade Pier avesat a la festa, ni les flors boniques que tot ho guarneixen, ni l'espinnaker acostumat a solituds, ni les gavines cridaneres, ni les antigues parets del Soutshea Castle, ni el pub del port vell, ni els colors de les casetes arrenglerades de la platja, ni els carrers tan antics com ella, ni els vaixells que arriben de Wight, ni tan sols les petites barques pesqueres prenent rumb amb les últimes llums…
Solament una cosa alegra el seu cor de pedra: dues nenes boniques, una del color de l’or i l’altra del color de la vida, que són més felices sí cap, quan venen els avis i els tiets a visitar-les.
De manera que hi ha qui diu, que l'últim cap de setmana, tot passant pel passeig del mar, les oques voladores, explicaven com estava de cofoia la Domus Dei.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada