Venbariarismes

Les coses perfectes no existeixen. La perfecció no és inherent a la vida humana. Pertany a un àmbit que no és el nostre. Podria ara perdre’m en divagacions sobre quin és aquest àmbit, però no ho faré perquè seria un altre tema. Ahir a la tarda , en un d’aquests grans magatzems on venen coses per a la llar, em va cridar l’atenció un cartell, que fent referència a la gespa artificial, deia alguna cosa així com “ Sempre està igual de verda i bonica. No cal fer-hi res “... i el cas és que avui diumenge que he estat a casa dels pares, m’he alegrat tant de veure un tros de gespa natural que el meu pare cuida amb cura tot l’any per a nosaltres ! És veritat que la gespa de casa dels meus pares dura molt poc temps bonica, perquè la trepitgem tot l’estiu, hi mengem, hi juguem ens hi banyem etc i també és veritat que si es pogués fer justícia amb aquestes coses, realment no pagaria la pena, tot un any de sembrar, plantar, replantar, cuidar i protegir, solament per a dos o tres mesos d’

Una nit de Sant Joan, quan la Mariona era molt petita, mentre els seus pares menjaven coca i bevien cava amb els amics, ella que era mig adormida sobre una gandula de la terrassa, va obrir els ulls de poma que tenia i va veure brillar en el cel una estrella.  Com que l’estrella feia pampallugues de llum, la Mariona va pensar que li volia dir alguna cosa...es va desempallegar de la manteta que la tapava i es va alçar apressada per respondre-li. Primer li va somriure, després la va saludar amb la ma, després li va parlar fluixet i finalment la va cridar amb totes les forces, però l’estrella impàvida al cel , no parava de fer altra cosa que pampallugues i la Mariona estava cada cop més enrabiada perquè no la podia comprendre. - Si pogués pujar fins el cel amb un d’aquests coets que s’enlairen !...- va pensar la petitona.... Dit i fet ! d’un salt i sense pensar-ho dues vegades, la Mariona es va agafar ben fort a un d’aquells coets de cartró que havia a la te

www.bosco.org Mai no han estat nostres, ni tan sols quan ho semblava, però tot i sabent-ho, els comiats sempre toquen allò que un pensa que està superat. Mai no han estat nostres. Ho sé. Cada cop és més clar i més evident, però hi ha una fibra del moll de l’os que es tensiona tota ella quan veu que se’n van, que fan la seva, com ha de ser... Mai no han estat nostres ni ho seran. Nosaltres hem estat el cau i el cistell, el niu i l’escola, l’empenta i el rètol del camí per emprendre... Ells no són nostres. La porta és oberta, el camí sempre és a punt... onsevulla que vagin, encara que no siguin nostres, la fibra del moll de l’os sempre està atenta, no sigui que vingui algú i tanqui la porta sense voler... Cada dia, de nou, quan amb la nit reposen totes les llums que de dia llambregen, ella se’n cuida prou de deixar-la oberta de bat a bat... La fibra del moll de l’os ,de tant en tant somia que són seus, encara que sap que solament és un somni. Glòria Vendrell i

Una plata de fuites és a punt : poma, plàtan, taronja i prunes.  Gairebé mai ningú les té en compte...van directes de l’arbre al cistell, del cistell a les caixes, de les caixes a la botiga, de la botiga a les cuines, de les cuines al plat, del plat a la boca i de la boca a la panxa. És per això que avui estan ben cofoies : aquest cop tothom les veurà sense gosar tastar-les de tan boniques com són !  S’han posat dins d’un quadre, acolorit per manetes petites , emmarcat per retalls i cartolines i arrodonit amb quadradets, rodonetes, estrelletes i triangles de gomets...  La poma, el plàtan, la taronja i les prunes tenen son... però no es poden adormir, no sigui que vingui algú i com qui no vol, les converteixi en deixalla... Però els nens que les han pintat i guarnit, saben molt bé que elles no són pas fruites de l’arbre! Glòria Vendrell i Balaguer Juny 2013

el Gran Hotel de Font Romeu A casa, quan parlem de Font Romeu, no parlem solament de Font Romeu sinó també de Bolquère, de Mont Lluís, del Capcir, del Conflent, del Canigó, dels estanys del Carlit, de les gorges del Segre, de la Cambra d’Ase,de la Bullosa i la Matamala, del parc d'animals dels Angles,  d’Eina, de Dorres, d’Odeillo , de Llo, de Sant Pere dels Forcats, etc.... tota una mostra de Pirineu lligada als records familiars més tendres i més bonics. Hi vam començar anant-hi sols, després els vuit, després sis, després quatre, després tres, després altre cop sols i aquest any tots. Malgrat el temps, que no ha acompanyat gaire, ha estat una delícia.  L'herència del Senyor són els fills, els descendents són la millor recompensa; els fills que heu tingut quan éreu joves són com les fletxes en mans d'un guerrer salm 127 Bolquère és un poblet deliciós de l'alta Cerdanya . És un bon mirador d’aquesta quan s’obre al pas del Segre, que des de