Venbariarismes

Què mires? de què t'estranyes? .... no havies vist mai un pop en un test oi?  ja sé, ja sé que els pops viuen al mar, amagats entre les roques, que són recelosos i tímids, i que surten a caçar per les nits , però com que tinc tres cors i un cervell petit  en cadascuna de les meves vuit  potes connectat a un cervell principal, doncs he decidit fer servir tot el potencial que se m'ha donat ,de cara al que fa tant de temps que desitjo saber : com es viu fora del mar ? ... Saps? estic content perquè he après moltes coses : amb les meves ventoses xuclo l'aigua del test, com que la planta i jo ens hem fet amics, a ella no li importa gens ni mica cedir-me-la, com que sóc invertebrat necessito el test perquè em sostingui, com que sóc carnívor, alimentar-me solament amb els nutrients de l'aigua, la veritat és que em resulta una mica complicat... Però el millor de tot ha estat el sol . Des del mar la seva visió és esmorteïda, els rajos de llum han de salvar molts obstac...

Havia una vegada un país petit que vivia  en pau i harmonia: cada cosa era al seu lloc, tothom sabia el que havia de fer, el sol lluïa cada matí sense escatimar cap raig de llum i la gent era feliç. El rei en tenia prou amb que la gent del seu país estigues contenta de viure-hi. Passava tan desapercebut que molt pocs sabien que existia, ni ell ni el seu castell , on hi passava els dies al costat de la seva filla que tenia un nom estrany : "princesa del cor endins ".  El castell i tot el país l'havia construït ell mateix amb les seves mans, però tampoc ho sabia quasi ningú. De fet a ell no li importava gens ni mica, era tan bonic el seu país ! i tant feliç la seva gent ! Però va passar el que el rei no hagués volgut mai : el drac ferotge que rondava la terra feia temps, va acabar trobant el camí del petit país, i va omplir el cel de foc i les cases d'ombra i la gent de por... La princesa del cor endins va ser la primera víctima. El drac sa...

Es pensava que correria tots els oceans, que ningú mai el podria vèncer, es creia temible i valent com mai ningú ho havia estat. Però va ser el dia del gran tauró quan es va adonar de qui era realment. El gran peix no es va acoquinar ni una mica davant de les seves mostres de coratge, ans al contrari... El pirata va quedar surant sobre el mar a expenses del vaivé de les ones. Va pensar que sobreviuria nedant, però la seva cara de cartró no li va permetre. A mida que es mullava, en la mateixa mida s’anava esmicolant en engrunes marronoses sobre el mar. El pitjor de tot no va ser el naufragi, sinó adonar-se de qui era realment. En va quedar solament el nas de plàstic i el pegat de l’ull. Pobre pirata Glòria Vendrell i Balaguer març del 2015

Entre plat i plat, no se sap com, però ha aparegut una caixa tota plena de papers, cartolines , cartrons, gomets , pegament, tisores i colors.  Al principi ningú entenia que hi feien allà; és per això que no han gosat  sortir de la caixa. Tímides i avergonyides, totes les coses ja es disposaven a marxar a un altre lloc més escaient, quan tot d'una s'han adonat de que no en quedava rastre ni de les culleres i forquilles, ni dels tovallons , dels gots i  les safates , ni del menjar calentó... Tot de manetes petites, maldestres o curoses, però en qualsevol cas decidides, han destapat la caixa...  Entre plat i plat, tothom ho mira :  les lletres engalanades, els fruits de la tardor passada i les serpentines de coloraines que fent giragonses allargassen les petites ombres del menjador. Glòria Vendrell i Balaguer gener del 2015

Al petit Pol que encara plora de tant en tant, perquè se li ennuega la cullera abans de posar-se-la a la boca, a la Meritxell vergonyosa i a l’Israel recelós, al David bonic que omple el menjador amb el seu somriure de sol, a l’Iker bessó del David que també omple el menjador amb la seva tossuderia, al Lucas rosset, a l’Iker galtones, al Darío que mai para quiet i que s’ha fet estimar molt, al Biel tan sentit, al Joan tan content, a l’Aitor i al Sergi trapella, al Víctor bonic i a l’Eitan mimós, a l’Eloy que s’ha fet gran a poc a poc, al César que mai té la cadira contenta, a la Maria de rínxols dolços , a la Dàmaris que té fixos a la carona els foradets de la simpatia , a l’altre Joan que és feliç com un gínjol, a la Júlia que no és gens amiga de la forquilla, al Ramón tan simpàtic, al Martin tan gran i al Xavi petit... Cada dia aconseguiu convertir la rutina en aventura i la inèrcia en il·lusió... i si em deixeu que us doni un consell, doncs que no perdeu mai la innocèn...

Mira que en hi ha de contes i de històries per petits , però poques entusiasmen tant com la història del Drac i de Sant Jordi. És un plaer indescriptible percebre en els seus ullets l'emoció continguda cada cop que s'acosten aquestes dades en que fent volar la imaginació, podem jugar amb ells a ser prínceps i princeses, roses , dracs ferotges i cavallers... Me n'adono de que hi ha una certa tendència a voler " canviar els contes" de tota la vida, donant-los un final, diguem "feliç" o " light ", on ningú sigui malvat del tot , de manera que no calgui fer servir conductes , diem-ne " violentes "... M'explico : vull dir que hi ha a qui no li agrada que el llop es vulgui menjar la caputxeta o als tres porquets o a les set cabretes, que hi hagi bruixes malvades que vulguin alimentar-se de nens, monstres ferotges que espantin les criatures  i està clar ! tampoc dracs malvats que es vulguin menjar princesetes. De la mateixa mane...

Tot just acaba d’arribar la primavera i els han fet fora de la paret on feia un parell de mesos que hi eren. El cigró està molt enrabiat, malgrat que l’ou, tan simpàtic com sempre li repeteix que millor així perquè es podran treure la bufanda, ara que ja no fa tan fred ! El gra d’arròs també remuga que remuga , i de tant que ho fa no pot obrir ni els ulls i se li ha posat la cara blava de no gosar ni respirar, de tant enfadat com està La pastanaga li pica l’ullet i li diu que no n ’ hi ha per tant... Al capdavall, si més no,  a ell sí que l’estimen els nens, sobretot quan va servit amb tomàquet... no com ella, que per més que s’hi esforça, no acostuma a caure gaire simpàtica... - i mira que contesta estic sempre!    -  li replica. El pa també està content perquè es podrà treure la bufanda i així es podrà deixar tallar... fins ara no podia perquè feia un fred que pelava ! El calamar està moix... ell no vol ser ni a la paret penjat, ni en el plat...

Una plata de fuites és a punt : poma, plàtan, taronja i prunes.  Gairebé mai ningú les té en compte...van directes de l’arbre al cistell, del cistell a les caixes, de les caixes a la botiga, de la botiga a les cuines, de les cuines al plat, del plat a la boca i de la boca a la panxa. És per això que avui estan ben cofoies : aquest cop tothom les veurà sense gosar tastar-les de tan boniques com són !  S’han posat dins d’un quadre, acolorit per manetes petites , emmarcat per retalls i cartolines i arrodonit amb quadradets, rodonetes, estrelletes i triangles de gomets...  La poma, el plàtan, la taronja i les prunes tenen son... però no es poden adormir, no sigui que vingui algú i com qui no vol, les converteixi en deixalla... Però els nens que les han pintat i guarnit, saben molt bé que elles no són pas fruites de l’arbre! Glòria Vendrell i Balaguer Juny 2013

Ja és a punt, ja arriba, la primavera, carregada de cola, de grapes i  tisores ,  de  cartolines i de retoladors : El sol solet està content i ens mira. El pardal i la papallona parlen de coses i s'expliquen  tot el que els ha  passat aquest hivern. L'abelleta somicona, es belluga a cop de ratlletes alades. I les flors , tan boniques com sempre, agraeixen als nens els seus colors. La primavera ja arriba  dins d'una jardinera menuda,   feta de verd  de paper i  de palets de punxa. Glòria Vendrell Balaguer