Venbariarismes

Quan semblava que guanyava la partida  el moment temut, les roques es van aplanar, van endolcir les arestes i es van ajupir per rebre el mar, que gelós de feia tant de temps de tocar la costa, es va anar fent camí. Entreclarors, anhels pregons i gelosies ocultes, es van anar desfent a poc a poc, escumoses i translúcides.  Alçat com un estendard al vent, el piló de pedra feia honor al present, al passat i al futur, en un recull-rastre de records i de vides esperades. El sol d'hivern s'havia tornat càlid aquell matí i les onades vencedores es van endur totes les pors mar endins. Glòria Vendrell Balaguer Nadal 2021-22

Li feia por el mar , especialment quan  sortia de casa i el cel estava enterbolit amenaçant tempesta perquè se'n recordava del dia que les ones van engolir la barca. Cada matí hi tornava  al mar i  des del llindar de la sorra el mirava de fit a fit amb temor.... era tan gran ! tan majestuós ! ... l'acovardia no veure'n el fons ni cap  horitzó definit, no gosava ni la vela ni el motor ni el rem, els seus peus estaven lligats i aferrats a la terra ferma. Cada migdia s'enfilava a les fulles més altes de la palmera del passeig per si veia  tornar algú del mar, però tots els que havien marxat, no havien tornat mai més. Deien que algunes nits es sentien les cançons dels mariners més agosarats, que la melodia dels seus cants  vivia i creixia al compàs de la marinada. Quan es feia de nit, aprofitava la fosca per parlar amb les petxines buides perquè deien que tenien dins la remor del mar, però mai responien , remorejaven i remorejaven sense para...