Banys
Primer premi TAL COM SENTS 7a edició 2019
Text: Glòria Vendrell Balaguer
Il.lustracions: Maria Martí Aguilera
Amb aquell somriure plàcid i amb aquella carona d'angelet, res feia pensar que el contacte amb l'aigua li provocaria tal ensurt.
El gibrell de porcellana li va semblar ben bé que la volia engolir, va malfiar de les seves aigües calentones i amb el melic encara tendre, la mare la va remullar amb tota l'aigua que li cabia en el palmell de la mà. I tot van ser plors.
Però els braços d'ella la protegien de capbussar-se dins l'escuma blanca i un vaivé de petons i paraules xiuxiuejades a cau d'orella, a poc a poc, van anar endolcint el moment del primer bany, convertint-lo al cap de poques setmanes en un petit plaer diari que feia la mar de feliç la nena.
Quan tocava bany ara s'hi resistia una mica. En aquella casa hi feia fred i les estufes eren un luxe que no es podien permetre, de manera que la nena que ja tenia quatre anys remugava i feia el ronso tant com podia. El gibrell de porcellana ara era un cubell de plàstic ataronjat que quan estava ben ple la cobria fins el melic...
La mare li restregava els genolls amb aquell sabó blanquinós i amb aquella esponja desfilada i deshidratada, que era l'única cosa-deia la mare- que els tornava nets.
Quan acabava el bany, la pell li quedava enrojoladeta per tant frega-frega i pel contrast de l'aigua quasi bullent amb el fred de la gens càlida estança... La petita , embolcallada amb les asprors de la tovallola que ja era vella, se sentia rescatada d'un mal tràngol i es lamentava sabent que el bany s'hauria de tornar a repetir.
La mare la mirava de reüll i somreia.
- Vine a banyar-te!!!!!! - cridava la mare una i una altra vegada
- Ja fa estona que t'aviso , al final aconseguiràs que m'enfadi de debò!!!
La nena que ja tenia 9 anys esperava sempre fins última hora... Eren tan divertits els estius al poble dels avis! Era tan divertit jugar al carrer a cuit i amagar fins que enfosquia ! … Era tot tan interessant, que banyar-se era una pèrdua de temps!
Quan finalment accedia, ho havia de fer en aquell maleït cubell on gairebé no hi cabia. La mare sempre li deia que havia d'aprofitar la llum del dia i el sol del migdia i banyar-se al safareig gran de l'eixida.... I la veritat és que quan li feia cas, doncs que no estava gens malament... Però de qualsevol manera, la mare sempre la revisava de dalt a baix i si convenia la feia tornar a entrar a l'aigua.
El millor de tot era quan després anava a dormir amb els llençols blancs de la iaia, especialment quan aquests eren acabats de posar...el tacte, el contacte, l'olor...
Quan la nena s’adormia embolcallada de cotó i perfumada de fragàncies, hi anava la mare i li feia un petó silenciós.
-Fa fred, ja em banyaràs demà! - Li deia la mare a la filla
-De cap manera! Ja fa massa dies que remugues, no podem esperar ni un dia més ! - Li contestava la filla que ja s'havia fet gran
Era el pa de cada dia. De feia un temps que la filla s'havia adonat de que la mare no es banyava com abans. Se li oblidava. Aquella trista malaltia de les neurones que es tornaven oblidadisses estava fent destralls.
Vinga que acabarem ràpid, ja veuràs!
I la filla prenia la mare que ensopida i resignada es deixava despullar, però insistint en què ella ja es banyava cada dia.
Asseguda a la cadira de bany la mare, i dempeus i descalça la filla, es feien tendres retrets entre bafs i aigua
- Mira que guapa has quedat mama!
- Igual que jo quan em banyo, o potser et penses que no ho faig?...Sempre que vinguis em banyaràs ara?
- Clar que sí!
- Doncs quan hagis de venir , avisa’m que no em trobaràs
- I on aniràs mama?
- No ho sé, a algun lloc on no em puguis banyar… quina mania us ha entrat a tots plegats de que no em banyo!!
La filla somreia mentre la mare rondinava , però quan pentinada i vestida feia goig de veure-la, tot eren petons i afalacs
……..…………………………………
La mare ja no sabia que ho era i la filla ja era més mare que filla. L'estança del bany estava caldejada a morir. La calor era exagerada, però calia fer-ho així perquè la dona era sempre un tremolor i un calfred. Ja no es resistia, ni tan sols reconeixia, ni la filla ni el moment…
Amb aquell somriure aliè i amb aquella cara de no haver fet mai res, res feia pensar que el contacte amb l'aigua li provocaria tal ensurt.
L'aigua que s’escolava pel forat del terra, li va semblar ben bé que se la volia endur a ella també. Va pensar que podia caure pel forat de la cadira de bany per on regalimava l’aigua ensabonada del cos, el contacte amb l’escalfor li va fer obrir els ulls que s’havien tornat petits i inexpressius…. la filla la va protegir de l’escuma blanca que se li ficava dins les pupil·les i les dues van creuar mirades: la de la filla de tendresa i la de la mare de no res.
Quan va acabar el bany, la filla va eixugar la mare amb la tovallola , primer el cos esquerp, després els cabells blancs del tot , les galtes esmorteïdes, els peus engarrotats , entre els dits, rere les orelles ensordides , sota els plecs dels pits que l’havien amamantat feia molts anys….
Aquell cos matern del que ja solament en quedava el rastre, va aparèixer davant la filla com el nadó que va ser ella. El temps es va aturar per un moment entre les dues dones: besos al front, moixaines, carícies i mil mostres d’amor que no esperaven resposta, es van fer trobadisses en la història petita, mentre el que quedava d’aigua i d’escuma s’escolava desguàs avall.
Glòria Vendrell i Balaguer
maig del 2019
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada