Venbariarismes

Charles Chaplin: Cuando me amé de verdad, comprendí que en cualquier circunstancia, yo estaba en el lugar correcto y en el momento preciso. Y entonces pude relajarme.  Hoy se que eso tiene nombre :  autoestima. Cuando me amé de verdad pude percibir que mi angustia y sufrimiento emocional, no son sino señales de que voy contra mis propias verdades.  Hoy se que eso es autenticidad. Cuando me amé de verdad dejé de desear que mi vida fuera diferente    y comencé a ver que todo lo que me acontece contribuye a mi crecimiento. Hoy se que eso se llama madurez. Cuando me amé de verdad comencé a comprender porqué es ofensivo tratar de forzar una situación a una persona, solo para alcanzar aquello que deseo, aún sabiendo que no es el momento , o que la persona ( tal vez yo mismo ) no está preparada. Hoy se que el nombre de eso es respeto. Cuando me amé de verdad comencé a librarme de todo lo que no fuese saludable: personas y situaciones, tod...

Passa de tant en tant, però passa, que un dia agafes un llibre, i no és pel que diu, ni per com ho diu, però no el pots deixar... que passi això amb novel.les interesantíssimes, és bastant normal, però que passi amb un llibre que no fa més que dir coses que has sentit dir moltes vegades , encara que sigui de diferents maneres... és tot un triomf! Suposo que això té a veure, en que existeix un llenguatge de l’ànima, que quan aconsegueix fer diana en el que de debò paga la pena, és com si tot el món es parés: es queden a soles, el cor desitjós i la veu de qui estima portentosament. Es tracta d’un amor que solament podem intuir. De fet, quan l’olorem una mica, per mica que sigui, els plecs de la pell s’obren, i fan camins, en els inescrutables i obscurs a vegades, camins de l’ànima. El títol del llibre ja és prou suggerent : “ Esta noche en casa”. En el desgavell de la nostra vida, en les eficàcies del dia a dia, en l’anar i venir, en les presses i en tantes superficialitats, una ...

La contemplació de la natura, en totes les seves cares i en tots els seus aspectes, és una de les coses que més ens acosta, secreta e íntimament a Déu. El paisatge solament està en la mirada de qui contempla. Per dir-ho d’alguna manera, objectivament parlant, la natura solament és una acumulació de coses més o menys disposades amb gràcia, però l’apreciació de l’harmonia i de la bellesa està solament en l’ull expectant . La natura ens pot sorprendre, quan no ho esperàvem, però també la podem fer més bella, en relació a la nostra predisposició. La nostra realitat- el món, ens pot semblar un lloc inhòspit i estrany, si solament el mirem amb els nostres ulls, però pot ser el lloc d’aixopluc de l’amor de Déu, si el mirem amb els ulls de la fe. L’Esperit Sant revesteix amb la seva saviesa, tant la creació, com l’ésser humà, com les coses creades pels homes i les dones, com els estatges més interiors de l’ànima. Certament, tot és Paraula. Tot ens parla de Déu. Jugava per ...

Davant de les pedres d'una tartera, solament ens queda la humilitat: el món ja hi era abans que nosaltres. Al peu del massís del Mont Perdut, sota la seva glacera, una immensa tartera sembla que toqui el cel. Quan la creues, a poc a poc , pots adonar-te de la seriositat de les pedres, posades allà, des de fa milers d’anys, estàtiques , inalterables, silencioses i espectadores del pas del temps i de la història. Quan contemplem la nostra vida petita, ficada en les coordenades diminutes de la nostra existència, perdem de vista que el món és molt més que nosaltres i que la història va més enllà del que nosaltres pensem. No som pas el centre de l’univers, malgrat ens ho sembli a vegades. Quan miro el cel que han creat les teves mans, la lluna i els estels que hi has posat,  jo dic:  Què és l'home, perquè te'n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present?» Salm 8,5  Déu meu, com podria ponderar els teus designis? Com podria comptar-los d'un...

Quan anem a un lloc que no coneixem, és de molt ajut confiar en les indicacions dels guies o dels qui coneixen el terreny Com que per anar on no sabem, necessàriament hem d’anar per on no sabem , les indicacions dels guies, de les oficines d’informació de la muntanya, els consells de la gent que coneix el terreny o bé, d’altres persones que han fet anteriorment, la mateixa excursió que volem fer nosaltres, són útils en gran manera. Certament que podem anar a la nostra, però l’èxit, en aquest cas no està pas assegurat : podem no arribar al lloc que volem, bé, perquè no hem mesurat correctament les forces, perquè no hem portat els estris i indumentària apropiada pel lloc , o bé perquè , al no conèixer el camí, ens hem perdut. Sobretot a l’alta muntanya és de gran importància, acollir el que se’ns diu, confiar i ser obedients. Tots coneixem gent temerària que ha perdut la vida a la muntanya o que ha tingut un greu ensurt, per no haver escoltat el que se’ls deia. Sovint anem ...

L'arbre, malgrat aparentment li caiguin les fulles, si es manté arrelat a la terra, tornarà a tenir fulles i a donar fruit. L’observació dels boscos a la tardor i a l’hivern és tot un missatge d’esperança: La contemplació del tronc de l’arbre nu ens recorda la humilitat. Ens convida a la paciència. Hem d’esperar que hagin caigut totes les fulles, esperar que acabi el fred , esperar les pluges humides de la primavera, ja que quan aquesta arribi puntual, com sempre, revestirà els arbres, de nou, de verdor i de vida. A l’estiu els fruits ja seran visibles. Ha calgut un temps. L’única cosa que ha estat necessària ha estat que l’arbre estigués quiet i pacient i ben arrelat a la terra. Aquesta és la Bona Nova del cristianisme : la mort ja no té poder. Crist ha ressuscitat. S’inaugura una vida nova. L’Esperit Sant vessat en els nostres cors , ens possibilita participar de la mateixa vida de Crist. Solament ens cal una cosa : ser conscients de la nostra pròpia realitat de...

Cada cop la mirada és més lliure M’agrada especialment una frase de Berman: “ envellir és com escalar una gran muntanya. Les forces van minvant, però la mirada, cada cop, és més lliure, més ampla i més serena”. A la muntanya, quan he fet una ascensió, per petita que sigui, sempre se’m fa present aquest pensament. Contemplar el que anem deixant enrere i veure el que tenim encara per davant, és una experiència a la vida que solament pertany a qui la viu . En la mida que experimentem la pròpia debilitat i la limitació del tipus que sigui, en la mateixa mida, esperem i demanem auxili a l’únic lloc d’on pot venir. L’autèntica llibertat, neix de l’ experiència de feblesa més pregona. Convençuts de que poca cosa podem, gastades ja totes les forces que teníem, solament ens queda ( sortosament ) demanar ajut a qui tot ho pot i tot ho estima. La mirada “ cada cop és més serena”, perquè no cal tenir por, perquè l’assoliment de la Vida autèntica, no depèn solament de nosaltres...

La naturalesa és plena d'aigua, signe de vida, d'amor i de plenitud de Déu i de benaurança Les fonts d’aigua, a la muntanya, estan en funció del vianant. Si la font no volés donar la seva aigua i se la quedés per a ella mateixa, acabaria sortint de la font, i buscant altres llocs per on circular lliure. Si l’aigua es reté, es podreix. Sempre corre, és viva. Si es queda quieta es mor. Som vius i capaços d’estimar, en la mida que l’amor ens ve donat de Déu. Si la vida que rebem d’Ell, la guardem solament per a nosaltres, l’acabarem perdent. En la mida que la donem,la rebem de nou, incessantment. Escampa com la pluja, saber i intel.ligència.  Sir 1,19  Amb la seva ciencia fa brollar les fonts de les aigües i dels núvols s’escola la pluja.  Prov. 3,20 Ell fa coses grans, inabastables, meravelles que ni es poden comptar. Dóna la pluja a la terra, reparteix l'aigua pels camps.  Job 5,9 Com la cérvola es deleix per les fonts d'aigua,tam...

Sempre i en qualsevol cas, ningú camina sense saber d'on ve i on va A la muntanya , tots els que caminen aquí i allà, no ho fan pas sense sentit. Fins i tot, si caminen en cercles, és ben bé perquè ho volen fer, i també en aquest cas, obeeix a una raó predeterminada i volguda. Tothom té prou clar on ha començat a caminar i on vol anar. A la Cerdanya francesa, fent una travessa pels llacs del Carlit, ens creuàvem amb persones de totes les edats, que tenien destins ben diferents: uns volien pujar el Carlit, altres farien nit i continuarien fins el Puigpedrós, altres anaven del llac de la Matemala fins el de la Bullosa etc. Cadascuna de les persones sabia ben bé d’on venia : uns del refugi, altres de Font Romeu, altres de Mont-Lluís, altres havien arribat aquell mateix dia en cotxe etc. El mateix hauria de passar a la vida. Crec que el drama més gran de l’ésser humà és precisament, no saber ni d’on prové ni quin és el seu destí. Caminar per la vida fent tombs i sense se...

LA REMOR DEL RIU SEMPRE ÉS PUNT DE REFERÈNCIA PER NO PERDRE’NS A la vall del Madriu dels pirineus d’Andorra, amb ganes de perdre’ns una miqueta entre aquells boscos tan bonics, vam deixar el camí que conduïa fins el refugi, que era on volíem arribar, i ens vam endinsar, sense pressa, allà on ens plaïa... quan vam decidir tornar a buscar el camí, perquè ja es feia tard i era hora de menjar i descansar una mica, no va haver cap problema, no havia pèrdua possible : el riu, que acompanyava el camí, en tot el seu trajecte de la vall, amb la seva remor, ens feia d’indicador, ens conduïa al camí sense cap problema. El murmuri de les aigües menudes era un reclam impagable. Encara que nosaltres ens haguéssim encaparrat en perdre’ns, la remor del riu hagués continuat, sempre, indicant-nos on era el camí de retorn. Déu, pare amorós, sempre és a punt, sempre deixa sentir la seva veu, a vegades com una petita remor, a vegades amb un “estrèpit d’aigües” implacable, tant se val!... però semp...

Un paisatge ens duu a un altre indefinidament. La bellesa que contemplem és inesgotable Un estiu, a la vall de Boí, prop de les pistes d’esquí de Boí-Taüll, vaig començar a enfilar-me, sense haver-m’ho proposat especialment, primer a una carena arrodonida, que em semblava preciosa, amb la intenció de saber que hi havia més enllà. La carena estava folrada d’herba . En les seves petitetes fulles verdes s’hi reflectien els rajos del sol i multitud de margarides grogues es bressolaven dolçament, acaronades per la bressaina de la muntanya. Un cop dalt va ser fantàstic : la vista del que havia deixat enrere , era espectacular, però el que més em va fascinar, va ser el nou paisatge que des de baix no podia veure, i que era més bonic encara : noves carenes verdes sobre el meu cap i el sol de nou i també les margarides bressolant. No em vaig poder estar de pujar amunt amunt.... la meva sorpresa va ser que, el que em semblava que havia de ser el final del meu petit viatge, mai ho era, ...

Sempre i en tot cas, quan pretenem arribar a algun lloc, hem de seguir el camí marcat, encara que aparentment, a vegades sembli més fàcil anar per a altres llocs. Recordo d’una manera especial, la baixada del “ Balcó de Pineta” del Pirineu d’Osca: preciosos escampalls de lliris liles, cobrien trossos ben grans de la muntanya. Degut al cansament , semblava que les catifes de lliris, convidessin a llençar-nos rodolant muntanya avall…aparentment era suggerent ,bonic i més ràpid, però de ben segur que prendríem mal. Era recomanable i segur, seguir el camí en ziga-zaga, estret i inacabable. Segur que arribaríem més tard, però arribaríem sans i estalvis. Sovint a la vida, es fa necessari també, seguir camins, potser menys atractius i més costeruts. A vegades ens capfiquem en agafar “ dreceres” que no coneixem, per obviar l’esforç i la dificultat. Els camins tenen a veure amb la maduració i creixement de la persona. Si els deixem de costat, ens podem convertir en adults-...