Venbariarismes

Los salmos enseñan a rezar. En ellos la Palabra de Dios se convierte en palabra de oración. (...) El que reza los Salmos habla a Dios con las mismas palabras de Dios, dirigiéndose a Él con las palabras que nos enseña. A través de esas palabras también es posible conocer y acoger los criterios de la acción de Dios y acercarse al misterio de sus pensamientos y de sus caminos, para crecer siempre más en la fe y el amor (...) Algo análogo sucede cuando el niño comienza a hablar, aprende a expresar sus propias sensaciones, emociones, necesidades con palabras que no le pertenecen de modo innato, sino que aprende de sus padres y de los que viven con él. Lo que el niño quiere expresar es su propia vivencia, pero el medio expresivo es de otros; y él, poco a poco se apropia de este medio, las palabras recibidas de sus propios padres se convierten en sus palabras y a través de las palabras aprende también un modo de pensar y de sentir, accede a un mundo de conceptos, y crece en ello

Anem per la vida intentant domesticar les nostres emocions, mostrant-ne tan sols les que ens semblen oportunes en el moment adequat. I ens pensem que així som amos de la nostra vida secreta. No cal dir, que això té la seva importància i que és necessari que aprenguem a fer-ho, però també és veritat que a vegades, el nostre cos, sense que li demanem, mostra la cara oculta de les nostres impressions més secretes : ens ruboritzem  quan no voldríem, riem a soltes quan no toca fer-ho, estem inquiets i bellugadissos quan se suposa que hauríem d’estar serens i tranquils, restem aturats i desganats quan potser se’ns demana estar hiper-actius, afloren les llàgrimes, que es fan  més gruixudes i abundants, com més les volem amagar etc Podríem pensar que el cos ens juga una mala passada, però en realitat, el que  ens fa és un favor immens. De totes les coses citades, solament vull destacar el “ riure”, perquè de plorar ja en tenim motius sobrats en el món que vivim, però potser ens costa

Blau del mar, en calma Pedres fosques, penyora de Tu Negre de runes  dormitant Escales gastades pel temps Mosaics de petjades antigues Benaurança de la muntanya Verd del terebint que sobreviu Arrels que es defensen de la sospita El silenci, el peix, el núvol, el cel. Una paraula silent resta amagada S’amaga sepultada en el mar? S’amaga en la línea de vol de cada corb que passa xisclant ? S’amaga en les grutes que l’arqueologia perd? S’amaga lluny, on l’ull ja no veu? On ets paraula silent? Et percebo, et noto un instant, Però no se on trobar-te per tenir-te. Te m’escapes del soroll de  l’oïda, de la destresa de les mans, de l’angle de la mirada, de l’olfacte del  nas... T’escapes, i jo que voldria fer-te meva per sempre, no puc.     Tot és silenci : el peix, el núvol, el cel. Glòria Vendrell i Balaguer juny del 2011