Venbariarismes

Dieu-me “Heidi” “happy” “hippie”, diue-me com vulgueu, però no em digueu que això no és un “chute” de letícia, un oasi de quietud, una treva en aquest temps, una ocasió per a somriure, un gaudi per als sentits?  Roselles, margarides, pa d’àngel, lliris, roses, geranis, malves, olivardes, semprevives, camamirles, calamentes, dent de lleó, aromàtiques i tantes altres, totes elles oferint els seus colors a qui els vulgui. Els grocs de les mans quan el sol marxa, els vermells de les coses quan comencen, els roses de les pestanyes quan s’acluquen, els verds dels dies tendres, els liles dels treballs petits, els blancs de tot allò que s'espera, els morats de les llàgrimes que no són inútils, els marrons de la vinya que desperta i tots els colors sense nom. Quan torno a casa, després d’agrair tenir una germana amorosament boja , que m’ha indicat un dels molts camins bonics que hi ha, i també d’agrair tenir aquests dies, un gos per passejar, m’acompanya un ocell que canta...

Les fulles menudes llisquen entre els seus ditets i ella les mira  Les mira embadalida com qui ha trobat un tresor, sense saber que el tresor ho és ella Les fulles esmicolades juguen i salten entre les seves cuixetes petites Juguen amb els plecs del seu vestit que fa joc amb l’estiu d’aquí Les fulles de colors s’emmirallen al seus ulls, que frisosos i curiosos per mirar coses, no donen abast a veure-ho tot I un gos s’apropa, és un gos amic , però ella recela perquè és petita i encara no sap qui ho és d’amic Un lleu ventijol li fa petonets a les galtes, que enceses pel sol omplen tot el jardí de petiteses dolces, de confidències delicades, de paraules recloses i de totes les coses que solament saben els petits. Les fulles menudes llisquen entre els seus ditets i ella les mira... i per un moment el món sencer es confabula i es torna també , secretament més bonic. Glòria Vendrell i Balaguer Juliol del 2016

-On són iaia les flors? -al teu voltant, tot és ple de flors -per què són totes iguals iaia? -si t'hi fixes no n'hi ha cap d'igual -les agafem iaia? -són més boniques on són, així sempre que volguem les podrem venir a contemplar -però si les portem a casa també les podem veure iaia! -però la seva bellesa dura menys temps El nen camina entre les flors i la iaia l'observa . Ell també és bonic com les flors encara que no ho sàpiga, també és únic entre totes les belleses, tampoc se'l pot agafar ni aprehendre'l,  ni escurçar la seva innocència... - iaia , aquesta flor és vermella! -és una rosella, no la toquis que la faràs malbé El nen i la iaia caminen de la ma i ningú gosa fer malbé la tarda. Glòria Vendrell i Balaguer juny del 2016

Havia una vegada un nen d'ullets d'estrella,  que estava una mica confós perquè a vegades es pensava que era gran i a vegades es pensava que era petit. Com que no en treia res en clar perquè a vegades li deien una cosa i a vegades una altra, va decidir preguntar-ho al mag Endeví. Havia una vegada una nena bonica com l'or que a vegades es posava una mica trista perquè la nina de cabell roig li prenia un rinxolet i se l'enduia qui sap on. Com que n'hi prenia sovint, va decidir preguntar al mag Endeví on s'amagaven els seus cabells daurats. Havia una vegada una nena  petitona i dolça com la mel,  que s'enrabiava perquè li deien que no semblava que tingués un any. Com que per més que s'enfilava a la trona, no podia estirar-se ni una engruna,  va decidir preguntar al mag Endeví si sabia quan es faria gran per fi . Però com que cap dels tres va trobar el Mag Endeví per separat, van decidir marxar plegats a buscar-lo. El nen d'ullets d'e...

Pau bonic, quan en facis quatre seràs més gran , però mai t'agafaran perquè sempre seran més petites Maria rinxolets, ara que n'has fet un i que ja quasi camines, ets un petit terratrèmol cridaner , divertit i bonic com cap Abril galtones dolces, quan en tinguis uns quants més de mesos, els empaitaràs i no et deixaràs prendre la pipa... Sou un trosset de cel i una boja alegria Cada dia, cada cop, cada moment Un instant us ha fet present l'abraçada, però n'hi ha tants que s'escapen ! Un bocinet tan sols d'aquests ulls tendres encara, i el món seria més fàcil i més planer. Glòria Vendrell i Balaguer octubre del 2015

Es diu que hi ha amors que maten, però no és el cas perquè els de la foto són amors que donen i que extreuen vida. Els néts venen a ser com el regal colofó després d'una vida entregada als fills, com la cirereta del pastís, el repòs després del combat de la jovenesa, la placidesa després del neguit del futur, el delit, la dolça descendència, l'allargament de l'amor... Des que vaig saber que era iaia perquè la incipient vida del Pau petit ja donava senyals en el ventre de l'Anna, doncs que cada cop que els veig, cada cop que penso en ells ( que ja són tres), se'm dibuixa un somriure de galta a galta impossible d'esborrar. A vegades em passa això quan sóc en públic i me n'adono perquè algú em mira amb cara de sorpresa, segurament pensant : " per què somriu aquesta ?"... hi ha coses que brollen de dins sí o sí. Primer va ser orgull de mare, ara orgull de iaia... no serà que és també orgull de filla per la vida rebuda? no serà orgull ...

Rosa Gallart Julià ´ L'altre dia mentre planxava unes estovalles que eren de la meva iaia Roseta i que tot just acabo de recuperar, em sentia orgullosa per la feina feta netejant-les de les grogors del pas del temps i lliurant-les dels forats inevitables per l'ús i les rentades. Em semblava tocar quelcom sagrat. Sagrat perquè pertany a la memòria dels que m'han precedit i això sempre és  inefable. Si les estovalles  eren de la iaia que va néixer el 1900 i pensant que deurien formar part del seu aixovar de núvia, doncs era fàcil pensar que el que tenia sota els vapors de la planxa era un tros de lli més que centenari.  L'arqueologia oficial gaudeix amb les troballes històriques de grans mires. La meva petita arqueologia no te pretensions universals, però goso dir que em va embargar una emoció semblant a la que he sentit tantes vegades quan he visitat monuments o ruïnes de prestigi i reconeixement  internacional. Tinc altres coses de la iaia que conser...

Fa poc que hem sabut que ets nena, però no una nena qualsevol, sinó l’Abril, la meva néta, la tercera en ordre de vinguda a la família. Quan es té el primer fill, un es qüestiona , com es pot estimar més? com es podrà estimar a un segon? serà un amor dividit ? repartit ? diferent?... i el cas és que quan ve el segon i el tercer i els que siguin, la maternitat de debò no minva sinó que creix, no és divideix sinó que es multiplica. Malgrat la feina, les nits sense dormir i els maldecaps per fer mans i mànigues amb un sou, sempre és una riquesa. És veritat que es perd la “ llibertat “ que coneixem i que tractem a diari, però es guanya en LLIBERTAT interior, que a la cap i a la fi, és la més valuosa i l’única que res ni ningú ens pot prendre. Dic tot això perquè quan neix el primer nét, hom podria pensar les mateixes coses que quan es té el primer fill , però sortosament la vida sempre ens sorprèn. És veritat que no és el mateix ser mare que ser iaia, però també és verita...

Des d’un racó del jardí he percebut l’aroma dels xiprers. Com que diuen que són imatge de la perennitat, el seu aroma ha vingut acompanyat de presències , que lluny de fer-me por, m’han fet sentir a gust en el devenir de la petita història , construïda a base de tantes i tantes petites coses i de tants i tants petits detalls ...són instantànies del temps que perduren en la memòria; a vegades les recordem però a vegades no... és una pena ! Aquesta nit quan us escoltava, quan us veia i us observava discretament des del punt del jardí on arribaven totes les aromes dels xiprers, passat i futur s’han picat l’ullet... diria mentida si digués que ho he sentit com es senten les paraules en les oïdes, però sí que és veritat que he escoltat paraules que brollaven de dins, de la nit tèbia, de la llum càlida, de les vostres riallades, de la fresca suau... eren paraules de les iaies, de les que he conegut i de les que no, dels avis, dels que he conegut i dels que no, de tiets i tietes,...

Deixa'm que t'expliqui un conte : Havia una vegada un nen que es deia Pau i que des de que va néixer que tenia els ullets de poma, sempre oberts per mirar el món ; i com que el món era tan gran , no gosava ni dormir perquè tot temps era d’or per veure i descobrir coses. Li va costar una mica parlar. Estava tan admirat de tot el que anava descobrint cada dia, tan abocat cap a fora,  que li semblava una pèrdua de temps aprendre a fer sons que en principi no trobava necessaris per a res. Però va arribar el dia en que el cos li quedava petit per expressar-se i ja no en va tenir prou amb els seus ullets de poma sempre oberts. Va ser llavors quan li van venir a la boca, gairebé de cop, una muntanya de sons i de mitges paraules, que en poc temps es van anar ordenant i aclarint... i  va ser tota una descoberta perquè totes elles es van convertir en les seves millors aliades per conèixer encara més i més món. Amb dos anyets i escaig es pensava que coneixia el món sen...

La madoninna de Roberto Ferruzzi Del Joan Pau Inarejos i Vendrell : Una de les funcions més antigues de la música és adormir. Així de pràctic i de prosaic. Melodies com ‘El cant dels ocells’ o ‘El noi de la mare’ han estat humils cançons de bressol abans d’esdevenir himnes culturals. Qualsevol mare sap que l’acompanyament rítmic del son no és cap banalitat ni cap tràmit, sinó un moment de màxima dedicació i deteniment. La cançó de bressol és un gènere de l’art. Secret i recollit: per a un únic espectador. La cançó de bressol es com l’àtom de la física quàntica: s’esvaeix amb la mirada de l’intrús. Mai s’hi pot interferir, ningú pot posseir des de fora aquest alletament de la paraula. Si ho fa, la veu comença a trontollar i la vocalista marxa a l’encalç d’un lloc més apartat. El curiós és que, si s'hi para una orella indiscreta, es comprova que hi ha poques cançons de bressol mal interpretades. Sembla que, en aquest registre subtil, la veu humana treu la seva millor ...

www.de motivos.com Eren molt joves quan van començar; des d’aquell dia a la terrassa del bar de la riera,després de galantejos, de cançons d’estrelles i de petites seduccions, amb llum als ulls i amb els nervis propis del moment, no se sap massa com, però van saber que s’estimaven... molt o poc, ho havia de dir el temps i la maduresa! Contra tot pronòstic es van donar la ma i es van prometre amor etern ; i tímidament van passejar el seu amor pels carrers i carrerons del seu poble, entre carícies i petons. També eren molt joves quan es van casar, joves de tot però amb el cor i la casa oberta, passés el que passés. Inexperts de tot però amb les mans a punt per aprendre el que calgués, amb moltes immadureses per a tot, però amb un desig gran de que fos per sempre. I van arribar els fills a poc a poc, sense demora però sense pressa. Al mig de l’enrenou en que s’havia convertit la casa, de tant en tant, quan el temps i l’economia ho permetien, se n’anaven sols per retro...

Te fuiste con las ganas y nos dejaste un vaivén de deseos, algunos cumplidos y otros no. Lo deseaste y pediste con todas tus fuerzas, bien o mal, no me toca a mi juzgarlo, pero lo cierto es que lo deseaste tanto, que hoy por un momento me ha parecido escucharte entre la tierra y el cielo. Pero ahora es distinto ; es mejor porque tú cambiando, también nos has cambiado a nosotros por dentro… ¡ tantas cosas quedaron en el tintero! ahora en cambio, todas ellas en su sitio , han tomado su lugar y se ha tornado claro y diáfano lo que antes era raro e incierto. Quizás ha sido por todo ésto que te cuento, que hoy cuando ella, con la alegría puesta sin vergüenza, bañándole la cara de destellos, que me ha parecido verte sonreir, entre la tierra y el cielo. Glòria Vendrell i Balaguer 7 setembre del 2013

La Casa Llarga Després de sentir històries des de petita al voltant de la guerra en aquestes contrades, penso que ha arribat el moment de posar-hi una mica d’ordre i de coherència, i res millor que sigui ell, el meu pare qui me’n faci cinc cèntims.  No és pas una crònica rellevant per al gruix de la gent que la va viure ni pels qui s’hi interessen científicament , però per a mi que tinc ulls de filla i néta, és més que suficient i entranyable.  La iaia Roseta Gallart i Julià (1900-1963 ) es va casar primer , l’any 1923 amb el Josep Alemany i van tenir una nena, la tieta Maria ( 1924 -1980 ) . Vivien a cal llop de la Casa Llarga d’Ordal. Però va enviduar i es va tornar a casar l’any 1928, aquest cop amb el meu avi Josep Vendrell i Vendrell ( 1900-1972 ) , amb el qual va tenir cinc fills més : el Joaquim ( 1929-2007 ), la Teresina ( 1930), l’Antonieta ( 1932 -2013 ), l’Eudald- el meu pare- (1934) i la Rosa (1940). Menys la tieta Rosa, tots ells van viure la...

www.bosco.org Mai no han estat nostres, ni tan sols quan ho semblava, però tot i sabent-ho, els comiats sempre toquen allò que un pensa que està superat. Mai no han estat nostres. Ho sé. Cada cop és més clar i més evident, però hi ha una fibra del moll de l’os que es tensiona tota ella quan veu que se’n van, que fan la seva, com ha de ser... Mai no han estat nostres ni ho seran. Nosaltres hem estat el cau i el cistell, el niu i l’escola, l’empenta i el rètol del camí per emprendre... Ells no són nostres. La porta és oberta, el camí sempre és a punt... onsevulla que vagin, encara que no siguin nostres, la fibra del moll de l’os sempre està atenta, no sigui que vingui algú i tanqui la porta sense voler... Cada dia, de nou, quan amb la nit reposen totes les llums que de dia llambregen, ella se’n cuida prou de deixar-la oberta de bat a bat... La fibra del moll de l’os ,de tant en tant somia que són seus, encara que sap que solament és un somni. Glòria Vendrell i ...