Venbariarismes

  Hi ha una casa que és jardí, que quan arriba la tardor se li assembla Hi ha un jardí amb fulles que venen de l'estiu  i que  ara tornen al silenci   Hi ha un ull que mira tothora  i un cel que plora  Hi ha un jardí de fulles roges i uns xiprers de roses Hi ha un jardí de tardor que és del color de l'olor del món Hi ha un cel petit que treu cap entre les ombres i un cel gran que tomba Hi ha un jardí que pren mil formes i mil formes que sempre hi són Hi ha un banc de pedra  tenyit de verds , vermells i ocres Hi ha una casa que és jardí que quan arriba la tardor se li assembla. Glòria Vendrell i Balaguer novembre 2012

Senyor, tu ets el meu déu a l'alba et cerco tot jo tinc set de tu per tu es desviu el meu cor com terra eixuta assedegada, sense aigua (...) la meva ànima s'ha enamorat de tu em sosté la teva mà Salm 62 ¡Ah, qui pogués, llavors, deturar les hores! Aturar el món i el seu girar latent: copsar l'Etern com si un secret inútil ens convertís en llum de l'univers. Agustí Pons