San Juan de la Peña




Hi hem tornat després de divuit anys i ratifico el record que en tenia. Es tracta d’un lloc peculiar, original, abrupte i misteriosament bell, però puntualitzem, tot l’encant està en el monestir antic. El que queda del monestir nou d’època barroca, ha estat adecentat ingeniosament per al turisme, però tant d’artifici ha restat importància al que li era propi. Penso sincerament que deixar adequadament a la vista, el que quedés del monestir, que va ser destruït a la guerra del francès i abandonat per la desamortització de Mendizabal, hagués resultat molt més interessant. Els guarniments excessius a vegades ofeguen i enterboleixen el genuí. El millor del monestir nou és la pradella de san Indalecio , el mirador-balcó del Pirineu aragonès que ofereix una panoràmica magnífica i els camins que s’insinuen pel paisatge protegit del “Monte Oroel”, marcats pel pi roig i pel grèvol.

El punt de partida del lloc el trobem en el relat llegendari d’un jove que es va precipitar per la roca amb el seu cavall mentre perseguia un cèrvol. Miraculosament van caure suaument fins el fons on va trobar el cadàver de l’anacoreta Juan de Atarés, el qual havia dedicat allà un oratori a sant Joan.

El monestir de san Juan de la Peña, joia de l’època medieval, és bressol de la corona d’Aragó que va refundar el cenobi acollint la regla benedictina, sobre una primitiva església mozàrabe del s.X, és mostra d’un romànic peculiar perquè la mateixa roca serveix de bòveda en el seu primer tram , perquè es diu que va custodiar el sant Grial, que avui és a València ( es pot veure una rèplica exacta en un dels seus abssis) així com pels frescos del martiri de sant Cosme i sant Damià i perqué és testimoni fins avui, de que la pedra construïda i la pedra natural, en simbiosi perfecta amb l’entorn, poden formar una fusió quasi perfecta.

El que queda avui no és la totalitat del que va ser en el seu dia el monestir, però sí que n’és una mostra prou suggerent. Res deixa indiferent, ni l’entrada, ni la sumptuositat de la gran roca, ni les aigües que s’hi escolen, ni els panteons reials ni el panteó dels nobles, ni “la masadería” , ni el mozàrab i el romànic del que he parlat, ni la capella gòtico-flamígera de san Victoriàn , però sobretot el claustre, al qual hi dóna accés una porta també mozàrab.

El claustre cobert per la mateixa roca, és sense cap mena de dubte, la part més bella del conjunt, és com una balconada oberta a la muntanya i al món , és el lloc de trànsit per on circulen les històries passades i les que han de venir, és l’espai de la transcendència, és el torn de l’espera i del silenci. El picapedrer que va deixar la seva firma com a “maestro de san Juan de la Peña” ens va deixar el seu llegat en els capitells escolpits meravellosament amb escenes bíbliques.

Molt i molt recomanable












Rèplica del sant Grial
Panteons reials
Esglèsia romànica


Frescos de sant Cosme i sant Damià


Pradella de San Indalecio i monestir nou 

Glòria Vendrell i Balaguer
Juliol 2019


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa