Venbariarismes

Quan la neu i el cel es toquen Quan el verd és més verd Quan els núvols no molesten Quan l'aigua torna Quan els nous brots ens saluden Quan les flors acolorides brollen de l'hivern És quan més m'agrada aquest trosset. Glòria Vendrell Balaguer maig 2025

Dieu-me “Heidi” “happy” “hippie”, diue-me com vulgueu, però no em digueu que això no és un “chute” de letícia, un oasi de quietud, una treva en aquest temps, una ocasió per a somriure, un gaudi per als sentits?  Roselles, margarides, pa d’àngel, lliris, roses, geranis, malves, olivardes, semprevives, camamirles, calamentes, dent de lleó, aromàtiques i tantes altres, totes elles oferint els seus colors a qui els vulgui. Els grocs de les mans quan el sol marxa, els vermells de les coses quan comencen, els roses de les pestanyes quan s’acluquen, els verds dels dies tendres, els liles dels treballs petits, els blancs de tot allò que s'espera, els morats de les llàgrimes que no són inútils, els marrons de la vinya que desperta i tots els colors sense nom. Quan torno a casa, després d’agrair tenir una germana amorosament boja , que m’ha indicat un dels molts camins bonics que hi ha, i també d’agrair tenir aquests dies, un gos per passejar, m’acompanya un ocell que canta...

En aquell cau fosc tot era incert. Els corrents humits de tant en tant la desestabilitzaven i li semblava que es precipitaria en un abisme sense fons, però en realitat el fons no es veia... mirar-lo li produïa vertigen... i si mirava en direcció contrària al fons, la negror continuava, però era d’una textura diferent, era una foscor continguda, aturada... com si quelcom li barrés el pas... no se’n sabia avenir, no sabia quina mena de lloc era aquell on vivia. No tenia gens clar des de quan era allà i en el cas de que algú ho hagués fet, tampoc sabia qui l’havia dut fins allí.... Tot i no tenir paraules, sí que tenia veu, la notava regurgitar dins les seves diminutes i absents entranyes. A vegades en la calma, la veu s’obria pas amb sigil·li i cridava des de dins preguntant si havia algú, si havia més coses, si havia res de diferent amb qui poder establir contacte.... i cridava amb totes les forces que tenia, que eren moltes malgrat la seva aparent insignificança... Per...

-Què ets? qui ets? d'on vens? - has d'esperar per saber-ho, no tinc nom, vinc de l'hivern -per què t'amagues? on vas? -sempre hi  he estat, vaig on no imagines -quan t'obriràs i veure la teva bellesa? quan es trencarà el misteri? - quan tu em vegis, quan vulguis, no ho sé... -cada primavera  et busco  -on em busques? en el test? - on si no? ...  no em respon ... - Puc tornar demà al teu costat a preguntar-te ? -sí, torna Glòria Vendrell i Balaguer abril del 2017

presseguers en flor Encara que sigui un tòpic, no tinc altre remei que dir que “ ha arribat la primavera” perquè no deixa de ser un esdeveniment carregat de sentit.  No hi ha res com treure-hi cap qualsevol dia del mes d’abril o maig  per adonar-se de que l’espectacle és a tocar. farigola florida trebolada bosc de l'Ordal En alguns llocs es mostra pletòrica i esplendorosa i en altres discreta i tímida,  però sempre fresca i renovada.  El cas és que sempre arriba, sempre hi és, sempre es mostra...  en siguem conscients o no, tant si li prestem atenció com si no...  és gratuïta com l’amor de debò. És per això que m’agrada. pixallits margarides flor de trepadella vermell petit Una passejada pel meu petit Penedès ha estat un regal pels sentits,  petit si voleu, però un regal per a mi. roselles Glòria Vendrell i Balaguer abril del 2013

Què hi ha en aquestes flors, que se'n van sense dir res? sense els estremiments de l'agonia, sense perdre el color encès Amb tota cortesia i poc a poc s'esfullant, se'n van se'n van, sense queixa, sense plant, no volent destorbar cap alegria   Joan Maragall   8 d'abril 13 d'abril 20 d'abril 23 d'abril 26 d'abril 8 d'abril 10 d'abril 12 d'abril 13 d'abril Llegaste a mi en las horas caprichosas de la primavera con cantos de flauta y con flores y transtornaste las ondas de mi corazón hasta hacérmelas olas  que mecían el loto rojo del amor. Y me pediste que saliera contigo al secreto de la vida. Pero yo me quede dormido entre las hojas rumorosas de abril Cuando desperté, la nube se acumulaba en el cielo y las hojas muertas iban en remolino con el vendaval. A través del goteo de la lluvia, oigo tus pasos que vienen y tu llamada que me pide que salga contigo al secreto de la muerte Voy a ti, y dejo t...