Venbariarismes

Amb motiu del centenari de la fundació del Pontifici Institut d'Arqueologia Cristiana, el passat desembre de 2025, el Papa Lleó XIV va escriure  una carta apostòlica sobre la importància de l'arqueologia. No em puc estar de dir, que jo, una enamorada de l'arqueologia, l'he trobat magnífica. Transcric uns quants fragments que m'han agradat molt especialment:  La arqueología es un componente imprescindible de la interpretación del cristianismo (...) no es solo disciplina especializada, reservada a unos pocos expertos, sino un camino accesible a todos aquellos que quieren comprender la encarnación de la fe en el tiempo, en los lugares y en las culturas.  El cristianismo no nació de una idea, sino de una carne; no de un concepto abstracto, sino de un vientre, de un cuerpo, de un sepulcro. La fe cristiana, en su esencia más auténtica, es histórica (...) -lo que hemos oído, lo que hemos visto con nuestros ojos, lo que hemos contemplado y lo que hemos tocado con nuestras ...

Semblava que d'un moment a l'altre el cel s'havia d'obrir i trencar-se en cortines d'aigua. Els lliris vermells frisosos per la negror dels núvols que amenaçaven, van demanar a crits que algú els posés a recés. La taula atrotinada pel pas del temps i les cadires deslluïdes pel sol de l'estiu,  restaven mudes i quietes com si res. Elles sabien que no n'hi havia per a tant, que el vent i la pluja eren del tot necessaris, que al capdavall  solament passaria el que havia de ser.  Van intentar convèncer les flors del  poc fonament del seu temor, però els lliris vermells temien pel seu color i per la seva jovenesa i no les van escoltar. La tempesta va acabar amainant. Va ser intensa però curta. Va passar sense preguntar, ruixant i aventant  sense vergonya. Els joves pètals vermells agosarats i temorosos a la vegada,  van resistir amb prou feines la batuda del vent i del xàfec sobtat, el cel que s'havia obert en flaixos ennegrits, a poc a poc es va anar transfo...

“Nuestro amor tiene arrugas tan antiguas como la Tierra.” — Moses Yuriyvich Mikheyev ( que em perdonin els dermatòlegs si dic alguna bestiesa) EPIDERMIS Tot d'una me n'he adonat. Els solcs són petits però prou evidents.  Segurament els processos biològics naturals estaven fent de les seves. No he estat prou atenta mentre la dermis anava gestant el que havia de ser. Tant de temps a còpia de l'immediat, tant de temps pendent de l'exterior!, sense preocupar-me  de mi mateixa!... ara ja és massa tard. DERMIS L'epidermis  es pensava que ho podia controlar tot i no era ni és així, però la veritat és que hagués fet el que hagués fet, el col·lagen minva i va desapareixent, els fibroblasts es fan vellets i treballen més lentament. He intentat retenir inútilment  el que en quedava de la proteïna,  però ja veig que a poc a poc es va fragmentant. Amb un ingent esforç, l'elastina ha plantat cara durant anys a totes les gesticulacions possibles, però amb la seva trista pèrdua...

 

Si hi ha alguna cosa que pagui la pena de debò i amb escreix sou vosaltres. Sou el meu orgull, el compliment de les promeses, el que fa la vida més bonica i plena, sou el motor, la prioritat, la meva esperança, sou el meu neguit i la meva alegria. Us estimo. Res més voldria que deixar-vos en herència a Aquell que m'ha fet feliç. L'amor del Senyor  és de sempre i dura sempre; la seva bondat s’estén als fills dels fills salm 103

  Etimológicamente "Primavera" significa "el primer verdor" y tú te has ido justo este día, en el primer verdor de la Pascua que se avecina.  Tengo y siento centenares de palabras que murmullan dentro de mi,  que quieren salir y no pueden hacerlo como quisieran... es que Jesús, ¡ nos has removido tanto! ¡te hemos amado tanto! He recordado esta foto que tenía guardada entre mis cosas hermosas y me ha recordado a ti, me ha sumido en el misterio de la belleza de la muerte, trás y a pesar de la apariencia de hielo y de silencio.  Pequeño, como la minúscula hoja de jardín, pero grande, inmenso en el corazón de Dios. Te hemos querido, te queremos, te querremos. Nos veremos en el cielo Glòria Vendrell Balaguer Març 2026

Demà en faig seixanta-sis. Ara que acabem de, literalment posar al llit, pare i mare, mirant les seves butaques buides, penso que per a ells demà també és l'aniversari. Jo seixanta-sis d'haver nascut i ells seixanta-sis d'estrenar-se com a pares. Van fer de pares llavors i encara ho fan, però de distinta manera.   La realitat s'ha capgirat: jo ara ja no soc una nena, i en canvi ells sí que ho són, s'hi han tornat física i mentalment ella...i de tant en tant també ell...   Estan a punt, al punt... en el punt necessari de deixar-se anar, cuidar, rentar, portar... No per casualitat diu l'evangeli que cal fer-nos com els nens per entrar al Regne del Cel. En aquest misteri de perdre i rebre la Vida, encara que moltes vegades sigui feixuc, no puc més que agrair-los, agrair la seva primera paternitat generosa i també aquesta última tan diferent. No sé si en aquesta vellesa meva més o menys estrenada, que lentament va prenent rostre, sabré fer-me nena com ells... Glòria...

Ara que estic preparant classes de l'època dels Àustries, m'he entretingut a pensar-hi una mica des de la perspectiva de la fe, que sempre va bé.  Es diu que molts dels principis vigents a la cultura occidental, van ser germinats, d’alguna manera, en la Pau de Westfàlia, pel que fa al nacionalisme, al subjectivisme, a l’antropocentrisme, etc. ... Que tot plegat va fer coixí dins la cultura europea, de cara a tots els canvis que van anar esdevenint imparablement, en els segles posteriors, tant en l'àmbit polític, com social, com cultural i com religiós, per descomptat. Crec que en aquest moment de la història de l’Església, cal fer una recapitulació i des de la fe, intentar veure com ens parlen els moments històrics: és veritat que la Pau de Westfàlia ve a ser, com una mena de moment paradigmàtic, que va suposar un trencament important amb una manera de fer de l’Església, que per motius comprensibles o menys comprensibles, i d’una forma més o menys clara, d'ençà qu...

Les llums esllanguides s'acomiaden l'última nit  Brillen tant com poden, amb la llum rebuda  Una mica enyorades Una mica tristes perquè les desaran "Tornarem" es diuen les unes a les altres "Tornarem com sempre", afegeixen convençudes S'ha fet fosc a mitjanit les llums esllanguides han deixat de resplendir del tot Però la llum que les il·lumina any rere any, no descansa,  no s'acaba no mor mai. Glòria Vendrell Balaguer Nadal 25-26