Peñíscola
Al principi Peníscola era solament el penyal. Hi ha indicis de l'antiga població dels ilergavons, va ser enclavament romà i musulmà després, però va prendre volada amb la construcció del castell templer i posteriorment essent Seu Pontifícia de Benet XIII, el Papa Luna, el s.XV durant el Cisma d'Occident.
El penyal estava unit a la terra ferma per un estret istme que amb la pujada de la marea s'inundava i deixava la roca totalment aïllada, com passa encara avui al Mont sant Michel, però avui l'istme s'ha eixamplat i entre la platja del nord i la del sud, l'espai s'ha atapeït de botigues, comerços i restaurants i ha permès unificar la història antiga amb la moderna, no tinc clar si per a bé o per a mal.
En realitat la part més bonica és la que hi ha intramuralles, amb les seves casetes blanques i blaves abocades al mar, amb les seves fonts d'aigua dolça al peu de la roca, amb el bufador per on rugeixen les ones enfurismades i amb els dos temples importants, l'Ermitana amb la seva imatge mariana devocional i la parròquia de santa Maria, temple parroquial.
Després d'un cap setmana allà, entre brises marines, passejos llargs per la badia i tastets d'història en el penyal del castell, he pensat moltes vegades en quines serien les raons autèntiques i pregones de Pedro de Luna per seguir en "sus trece" fins a la mort, en com seria la vida intramurs dels templers, en com va ser l'estança de Jaume I el conqueridor i la vida de la gent senzilla que servia en el castell i la dels que vivien a l'alou....
Solament queden les pedres, les espitlleres, les torres de guaita, les muralles i les seves, encara vives, portes d'accés, les marques dels carros trepitjades pel temps, i el mar que sempre hi és.
Glòria Vendrell Balaguer
juny 2026

















Comentaris
Publica un comentari a l'entrada