Venbariarismes

Buscava una foto que representés totes les emocions d'aquests dos dies del Papa Lleó a Barcelona i no he pogut. Són tantes les coses viscudes, que he optat per fer una megafoto amb vint imatges, i perquè no en cabien més. Podria parlar del Virolai a l'estadi de Montjuich interpretat per l'Escolania, del Sergio Dalma a duo amb els escolans amb la preciosíssima "Em dones força", dels sonors silencis en les pregàries, del prodigi de bellesa de la Sagrada Família, del sentiment inexplicable quan el Papa s'apropava al nostre sector, del sentiment encara més difícil d'explicar quan li van acostar el nostre net petit Àlex a Montserrat, de les ganes que tothom s'assabentés que nosaltres sí que l'esperàvem, de les eloqüents proximitats amb els més petits i vulnerables, de la Paraula rebuda "estem fets d'eternitat"... deu ser per això, perquè estem fets d'eternitat que quan aquesta obre escletxes, per petites que siguin, passen coses que ni...

Avui hem anat a la Pobla de Lillet , al santuari de Falgars  , aprofitant aquest dia esplèndid de primavera, on encara tot és molt verd, i on encara hi ha neu a les muntanyes més altes. Hi hem anat amb la intenció d'acostar-nos al xalet de Catllaràs i al mirador del Roc de la Lluna. No per ser un lloc que coneixem deixa de ser encisador i encoratjador. Ser allà, a mercè de boscos senyorívols, de flors acolorides, d'ocells que es fan escoltar  i de pedres altives, és ben veritat que el coratge s'ensuma i es comunica com cap altra cosa. És d'agrair després de mesos de molta feina, problemes, pèrdues i cabòries de tota mena.  El xalet de Catllaràs va ser dissenyat per Gaudí el 1902 per allotjar el personal que treballava a les mines de carbó, casa de colònies més tard, avui és un edifici restaurat sense cap ús específic, però no sobra trobar-te'l  a mig camí del mirador. Totes les obres de Gaudí es mariden amb la natura amb un disseny preciós i precís. El mirador del R...

Semblava que d'un moment a l'altre el cel s'havia d'obrir i trencar-se en cortines d'aigua. Els lliris vermells frisosos per la negror dels núvols que amenaçaven, van demanar a crits que algú els posés a recés. La taula atrotinada pel pas del temps i les cadires deslluïdes pel sol de l'estiu,  restaven mudes i quietes com si res. Elles sabien que no n'hi havia per a tant, que el vent i la pluja eren del tot necessaris, que al capdavall  solament passaria el que havia de ser.  Van intentar convèncer les flors del  poc fonament del seu temor, però els lliris vermells temien pel seu color i per la seva jovenesa i no les van escoltar. La tempesta va acabar amainant. Va ser intensa però curta. Va passar sense preguntar, ruixant i aventant  sense vergonya. Els joves pètals vermells agosarats i temorosos a la vegada,  van resistir amb prou feines la batuda del vent i del xàfec sobtat, el cel que s'havia obert en flaixos ennegrits, a poc a poc es va anar transfo...

“Nuestro amor tiene arrugas tan antiguas como la Tierra.” — Moses Yuriyvich Mikheyev ( que em perdonin els dermatòlegs si dic alguna bestiesa) EPIDERMIS Tot d'una me n'he adonat. Els solcs són petits però prou evidents.  Segurament els processos biològics naturals estaven fent de les seves. No he estat prou atenta mentre la dermis anava gestant el que havia de ser. Tant de temps a còpia de l'immediat, tant de temps pendent de l'exterior!, sense preocupar-me  de mi mateixa!... ara ja és massa tard. DERMIS L'epidermis  es pensava que ho podia controlar tot i no era ni és així, però la veritat és que hagués fet el que hagués fet, el col·lagen minva i va desapareixent, els fibroblasts es fan vellets i treballen més lentament. He intentat retenir inútilment  el que en quedava de la proteïna,  però ja veig que a poc a poc es va fragmentant. Amb un ingent esforç, l'elastina ha plantat cara durant anys a totes les gesticulacions possibles, però amb la seva trista pèrdua...

  Etimológicamente "Primavera" significa "el primer verdor" y tú te has ido justo este día, en el primer verdor de la Pascua que se avecina.  Tengo y siento centenares de palabras que murmullan dentro de mi,  que quieren salir y no pueden hacerlo como quisieran... es que Jesús, ¡ nos has removido tanto! ¡te hemos amado tanto! He recordado esta foto que tenía guardada entre mis cosas hermosas y me ha recordado a ti, me ha sumido en el misterio de la belleza de la muerte, trás y a pesar de la apariencia de hielo y de silencio.  Pequeño, como la minúscula hoja de jardín, pero grande, inmenso en el corazón de Dios. Te hemos querido, te queremos, te querremos. Nos veremos en el cielo Glòria Vendrell Balaguer Març 2026

Ara que estic preparant classes de l'època dels Àustries, m'he entretingut a pensar-hi una mica des de la perspectiva de la fe, que sempre va bé.  Es diu que molts dels principis vigents a la cultura occidental, van ser germinats, d’alguna manera, en la Pau de Westfàlia, pel que fa al nacionalisme, al subjectivisme, a l’antropocentrisme, etc. ... Que tot plegat va fer coixí dins la cultura europea, de cara a tots els canvis que van anar esdevenint imparablement, en els segles posteriors, tant en l'àmbit polític, com social, com cultural i com religiós, per descomptat. Crec que en aquest moment de la història de l’Església, cal fer una recapitulació i des de la fe, intentar veure com ens parlen els moments històrics: és veritat que la Pau de Westfàlia ve a ser, com una mena de moment paradigmàtic, que va suposar un trencament important amb una manera de fer de l’Església, que per motius comprensibles o menys comprensibles, i d’una forma més o menys clara, d'ençà qu...

Les llums esllanguides s'acomiaden l'última nit  Brillen tant com poden, amb la llum rebuda  Una mica enyorades Una mica tristes perquè les desaran "Tornarem" es diuen les unes a les altres "Tornarem com sempre", afegeixen convençudes S'ha fet fosc a mitjanit les llums esllanguides han deixat de resplendir del tot Però la llum que les il·lumina any rere any, no descansa,  no s'acaba no mor mai. Glòria Vendrell Balaguer Nadal 25-26

Quan et miro tan gran, tan bonica, tan suggerent m’agradaria fer-te meva,  tocar la teva llum i fondre'm amb ella,  m’agradaria ser cometa per ser a prop teu, m'agradaria tant que la teva llàntia omplís de claror el món, de fit a fit! Mentrestant, esperant-te a tu,  resguardo l’estrella petita,  la que he trobat vora les vies del tren,  un matí fred d’aquest hivern. Glòria Vendrell Balaguer desembre 2025

Pere,  Adormit en el clot de les seves mans ens has deixat una empremta de Déu, el perfum del seu embolcall el tacte de la seva presència has omplert el cel de colors el taronja, el verd, el groc... Has marxat senzill, com eres tu en silenci, com les coses grans amb la pau dels sants. Glòria Vendrell i Balaguer 17-11-25

  A mig gas, de tant en tant, va bé , posa les coses al seu lloc i torna la calma, una calma obligada si voleu però torna. A mig gas a vegades és fructífer: deixar passar, esperar, retrobaments interns, el cos que parla... Amb el mig gas  els dies es desacceleren en impasos curts i precisos . Amb el mig gas, a la sala d'espera queden totes les presses, que a les palpentes volen sortir i no poden fer-ho. Endebades tot, quan el cos  xiuxiueja des de dins A mig gas, de tant en tant, una misteriosa gràcia  Glòria Vendrell Balaguer  Novembre 2025

Seguint el costum de la festa pagana  Lemuria , que se celebrava el mes de maig, el s.VII , Bonifaci IV va instituir  la festa de Tots els Sants, canviant el significat del Panteó romà, de “tots els déus” a “tots els sants”.  Celebrar la festa a la primavera, en el context pasqual, segurament era el millor, però la forta influència celta per la festa de Samhaim, origen de l'actual Hallowen, va fer que tornés a la tardor. Gregori III al s IX va estendre la festa a tota l'esglèsia i els monjos de Cluny, un segle més tard,  van establir el dia 2 de novembre, com el dia  dels  difunts, per recordar especialment els nostres, els més íntims. Dic tot això per contextualitzar una mica el temps que visc, tan climàtica i estacionalment com experiencialment. Avui que soc a casa dels pares, ara que el sol se'n va en un prodigi de llum i veient el vermell lluminós i suggerent de les fulles del jardí, tenint de fons el Pere que se'ns en va, el pare a l'hospital, la mare ...

L’eremitisme va ser el primer model de vida monàstica cristiana. Prové del grec eremos, que significa desert, per tant, una persona eremita (ermitana) és algú que viu sol, aïllat del món i en un lloc apartat, al bosc, muntanya, desert... Són persones ascetes, és a dir, persones que renuncien a tot plaer per dedicar-se completament a Déu. El monaquisme, del grec monakhós , que vol dir solitari, amb el temps va passar a ser el cenobisme, que prové de koinós i biós (comú, vida) és a dir, vida en comunitat. En aquest punt, el s.V apareix Sant Benet de Nursia i els benedictins. Sant Benet va fundar la  primera comunitat monàstica i cenobítica, un monestir benedictí a Monte Cassini i va escriure la famosa regla de Sant Benet. Un estil de vida que compagina la pregària, l'estudi i el treball ( Ora et labora) Dissabte passat vam anar a l'església romànica de Sant Ponç de Corbera, antic monestir benedictí. Contemplar-la amb la seva bellesa atàvica, em va suggerir tres coses que m...

Santa Maria de Belloch és una ermita romànica, és el que queda d'un vell priorat, és un preciós mirador a la Cerdanya, és una excursió des de Dorres, és un lloc privilegiat per albirar els cims més importants, és un monument històric des del 1980, és una de les marededeus més antigues del Pirineu, i és moltes coses més. Però el que més és, és BELLOCH, lloc bell, lloc bonic. Ha fet honor al seu nom quan hi hem estat tots (que no és gens fàcil), després de transitar per un any, on hem trobat a faltar tantes vegades espais com aquests, oberts, diàfans, tranquils, asserenats, sense presses i a vessar de coses que valen la pena.  Hem estat a més llocs aquests dies junts, però el nom d'aquest indret n'és el resum. Una delícia ser amb vosaltres. Cada cop més. Et prendré com a esposa per sempre, et prendré com a esposa i pagaré per tu bondat i justícia, amor i misericòrdia. Os 2,21 Glòria Vendrell Balaguer agost 2025 riu Carol Prats de Cadí Bellver de Cerdanya Alberg La Bruna Alber...

Coll de Nargó Coll de Nargó és un municipi de l'Alt Urgell, aturonat en una petita talaia sobre l'embassament d'Oliana. Com que és lloc de pas habitual pels que van camí d'Andorra, sovint resta ignorat i deixat de banda, per això és d'agrair haver-se aturat i viure-hi un parell de dies, acollits pels membres de l'associació cultural Nargònia, que han estat uns esplèndids amfitrions. I quan el motiu de l'escapada ha estat acompanyar el nostre fill Joan Pau a fer una de les nombroses presentacions del seu llibre «Amb ulls de romànic», s'hi afegeix un grau d'aquelles petites felicitats que et va donant la vida. Documentat des del s. X, manté encara alguns rastres del que va ser i mostra sense pudor la bellesa pròpia dels carrerons i racons medievals. El comte Ermengol n'és l'origen, però la història és la que ha fet la resta, i el Segre sempre present, i la seva gent i les seves esglésies...  Sant Climent és una perleta, una preciosa exquisidesa...