Venbariarismes

Ara que és temps de reivindicacions, aprofito per reivindicar la festa de Tots Sants, aprofitant altres posts que he penjat en altres ocasions, parlant del mateix. S'acosta la festa de Tots Sants, una festa que estimo molt, entre altres coses perquè ens va néixer un fill en aquest dia, una matí de sol preciós… va ser un bon tastet de la benaurança . Tant la “castanyada “com “Halloween “són festes antigues de caràcter tradicional, amb relació a la mort. El que no podem oblidar és que el rerefons de la festa de “Halloween “a part de no ser “de casa” ( que seria el menys important) és que ens ofereix una presentació irreal, ingènua i banal de la mort, allunyant-se molt i molt de la riquesa que ens brinda la festivitat cristiana de Tots Sants i la Commemoració dels Fidels Difunts. L’evangeli ens parla del cel i de felicitat, que és ben bé el mateix. El cel és ple de sants (alguns canonitzats i altres no), però en qualsevol cas feliços. . Aquest cel és el mateix cel que experimento...

Altre cop un llibre de José Tolentino Mendonça. Una molt bona descoberta d'aquesta tardor aquest autor. Aquest cop goso dir que s'ha superat. Un llibre amè, senzill, carregat de símbols, de poesia, de saviesa d'altres, de coses autèntiques... m'ha costat molt escollir uns quants fragments, perquè en deixo de molt interessants, però finalment escullo els que més m'han tocat, sempre sota el meu personalíssim parer. De manera que convido tothom a llegir-lo a poc a poc i amb gust, assaborint cada pàgina. Recordo que "saviesa" ve "d'assaborir". Asombro es el contacto consciente, fulgurante, desarmado y rendido, con la vida que nos supera, la vida abierta, no predeterminada (...) El amor, el conocimiento, la poesía o la santidad empiezan con él. No valemos por nosotros mismos, valemos por lo que esperamos; tenemos la altura del futuro que nos habita. Tarde o temprano, cada uno de nosotros se sentirá interpelado por la sabiduría. Creo que nuestra vi...

La meva mare que ja n'ha fet noranta-tres i que té alzheimer, molt sovint i d'ençà que va començar la malaltia, que una de les seves recurrernts obsessions, és preguntar quan tornarà a casa, quan marxarà d'aquí, que aquesta casa no és seva, que no sap de qui és ni qui la paga, però que ella enyora casa seva... i que sí o sí vol marxar.  Ella viu on va voler viure, quan encara era una dona sana, al poble del meu pare, a Ordal del Penedès, a una bonica casa amb jardí que van construir, a tocar del bosc i de l'església parroquial on es van casar el 1959. Recordo com si fos ahir com de contenta i de feliç estava quan va deixar definitivament sant Boi per establir-se on ara diu que no és casa seva. Al principi ens entestàvem a fer-la entrar en raó, però a poc a poc hem vist que no tenim més remei que seguir-li el corrent, "la setmana vinent marxarem" "demà passat, segur"... i ella contenta que contenta, s'ho creu i ho diu al primer o primera que té al...

Sovint llegeixo articles d'opinió sobre el món de l'ensenyament, teories, disquisicions, bromes, acudits... les xarxes en són plenes. Hi ha moltes coses que comparteixo, altres no gaire i altres gens ni mica. Però hi ha una cosa que cada cop tinc més clara, que el fracàs o l'èxit de l'educació a escoles i a instituts, no depèn ni de cap sistema polític, ni de cap mètode innovador, ni de l'enyor del passat, ni de cap teoria per meravellosa que sembli. Al capdavall, al davant d'una aula  amb els alumnes, hi ha un professor/a, que és persona, i que per tant, té tot un bagatge personal i acadèmic. És cert i del tot necessari que resulta imprescindible tenir aquest bagatge acadèmic, però no és suficient. No estic parlant que si avui en dia els profes som més psicòlegs, policies, vetlladors abans que altra cosa, no estic parlant d'això no, tot i que seria un altre tema important, parlo de que els éssers humans som més  del que sabem, som més del que aprenem, som p...

Feia mesos que ell no hi era, un pervers tumor maligne se l'havia endut per sempre i ara ella sola a casa, se sentia també sola en el món, i com més gran era el món, més gran era la solitud, més trista la desolació i més gegantina la sensació de desemparament. Potser per tot això, ella que normalment obeïa a ulls clucs qualsevol cosa que li deien, aquell dia no va fer cas de l'alerta per pluges torrencials. Quelcom misteriós la va abraonar de dins cap a fora i en un tres i no res, sense ni paraigües ni xubasquer ni cap mena de protecció, va obrir la porta de la casa i després la del jardí i se'n va anar sola,  sota un cel ferotge i amenaçador.  La sequera de l'estiu havia esterrossat el sotabosc i la llera de la riera. Feia temps que sentia alguna cosa semblant per dins, per això s'hi va sentir a gust i va asseure's a la vora de la passarel·la que servia de pas. S'imposava una calma aparent, d'aquelles que no se sabia ben bé si ho eren de debò o si amaga...

  M’hi he dedicat tard a l’ensenyament a secundària, no és que em sàpiga greu, perquè els que em coneixen saben que em faig amiga sense problema amb les tasques (remunerades o no) que la vida em presenta a cada moment, algunes coses d’entrada potser m’atreien poc, però la veritat és que a tot , i dic a tot, li he acabat trobant el gust. Dic això perquè ara que enceto el meu últim curs amb adolescents, no sé quina mena de sensació m’amara, ni és melangia ni és “ja era hora! , ja tocava!”... és tota una altra cosa que se’m fa difícil d’explicar, però en qualsevol cas, contenta, agraïda i disposada. Treballar amb persones i personetes suposa un dels millors aprenentatges que se’ns pot brindar, i tot i que a vegades és difícil educar, també és veritat que he sigut educada per ells i elles. No puc oblidar que educació (educcere) etimològicament significa conduir. Se suposa que som els mestres els que conduïm, però la veritat és que també som conduïts nosaltres, i molt, i ho agraeix...

Cardona és una històrica vila catalana del Bages que va néixer al peu del castell, el qual va ser bastit per controlar i treballar la mina de sal, el diàpir salí. Tot i que sabem que la mina s'explotava des del neolític, va ser Guifré el Pilós qui el 886 va ordenar construir el castell sobre el turó i ho va acompanyar d'una de les Cartes de població més antigues de Catalunya.  La seva estratègica posició a la marca hispànica, feia possible controlar les fronteres que hi eren a tocar, la d'al-Àndalus, els Carolingis i els altres comtats catalans. Amb el temps els Senyors de Cardona es van acabar convertint en la nissaga més rica i poderosa de Catalunya. Sabem també d'un primer temple en el castell, però va ser l'any 1019, quan el vescomte Bermon, aconsellat per l'Abat Oliva, va construir el nou i gran temple, la Canònica de sant Vicenç, avui encara dempeus, tot i que despullada de tota l'ornamentació, ja que ha estat escenari de guerres i reducte militar dura...

Amb el telecabina Les Pelerins hem pujat al Plateau de Bigorre. El lloc ofereix diferents possibilitats de recorreguts, des de fàcils fins a més agosarats. Hem optat per un de fàcil, el de tornada, però no al lloc de partida del telecabina, sinó fins al pla de Mir, a l'estació d'esquí de Les Angles que està al costat mateix del Parc animalier. De 2100 m. a 1800 m. d'altitud. Per tant, un sender tot en baixada, però en lloc d'agafar la pista Basera més còmoda i per a senderistes, hem equivocat agafant les pistes de descens del Bike Park. Trampejant, salvant i superant els desnivells del camí, la pols i l'erosió que generen les rodes de les bicicletes, i les mateixes bicicletes que baixaven a tota virolla, hem arribat a baix sans i estalvis. Un cop a casa hem vist que el camí estava prohibit als senderistes… arrgggggghhhh Demà ho farem millor. Sortirem del mateix lloc però cap a l'estany Aude. Ganes d'anar-hi, però pena perquè serà l'últim dia. " Seny...

Aquests dies el llac de Ballcere i la zona del Carlit s'han convertit en els centres neuràlgics, al voltant dels quals giren quasi totes les excursions que fem. De manera que avui , de nou al llac de Balcere i des d'allà  el sentier Pastoral Gagnade. És una ruta molt fàcil, un circuit educatiu de 5,5 km amb poc desnivell, s'hi troben planells i plafons didàctics sobre la fauna i la vegetació del lloc, convidant a la tan necessària escolta de la natura i a la necessitat de respectar-la ( no em trec del cap la desgràcia dels incendis d'aquests dies).  La veritat és que de bestiar no n'hem trobat, ni oví ni vacum ni cabrum, ni de cap mena, solament alguna papallona i alguna que altra sargantana pel camí. Això sí, precioses les vistes de les muntanyes  encimbellades a prop i a la llunyania, preciosa l'ombra dels avellaners, preciós a 1847 m. l'altiplà de Gagnade i preciós el dens bosc de pi negre perfumat per la genciana groga,  l'el·lèbor blanc, els trèvols...

La formiga Teresina feia dies que caminava desorientada pel Capcir. Va deixar el seu formiguer ben tipa de les companyes que li feien la guitza. Al principi tot li semblava encoratjador, però després de caminar dies i dies ben sola, la seva aventura va acabar sent molt feixuga. Al capdavall, la vida al formiguer i vora d'ell, sobretot sota els troncs dels arbres que havien mort i a l'ombra de les falgueres, sempre hi havia xerinola i el tràfec de les  formigues anant amunt i avall. Però quan va voler tornar no va saber com fer-ho...   Uns bons amics que va trobar, compadits d'ella, van voler ajudar-la i començant al costat del riu Tet, seguint pel camí de les Angles a Balcere i acabant al llac, es van disposar a cercar alguna pista que ajudés la pobra formiga a tornar a casa. Les marques grogues del bosc no ajudaven gaire perquè estaven pensades per a les persones i no pas per a les formigues, els líquens i les flors tenien prou feina controlant  el seu petit espai p...

TRAJECTE:  Sortida: estació esquí La Calmazeille a Formiguera. Camí: Serra d'en Mauri, Puig de la serra Dellà, llacs de Camporells, estany de la Basseta, pla de les Carboneres, cabana de la Balmeta, Pasarel·la. Arribada: Llac de la Bullosa 16 km 5:45 h. amb boniques parades  Les fotografies no saben res del vent bufant amb força a la cara i bressolant les flors de cotonera, no perceben les olors de la terra mullada i de les pedres humides al passar vora seu, no escolten el xipolleig de l'aigua llepant les vores dels llacs, no poden palpar els troncs dels avets i dels pins negres, no senten els xiulets de les marmotes quan s'avisen entre elles al veure'ns passar, no tenen la mirada sencera per enlluernar-se amb el paisatge en 360º.... Nosaltres sí que podem. Poques coses em fan tan feliç. Perquè ens estima, ens visitarà un sol que vé del cel (Benedictus) Glòria Vendrell Balaguer Juliol 2026