La Fugida a Egipte de Montserrat


El mes de maig  vaig estar un cap de setmana  a Montserrat en unes Jornades de Cultura religiosa. Entre ponència i ponència participàvem en la litúrgia dels monjos. D’entre totes les litúrgies, l’eucaristia del diumenge omple el santuari de gent: pelegrins, folklòrics, turistes, gent de tota mena, de totes les edats i de nacionalitats ben diferents. Si hom no és puntual no pot seure, a vegades ni al terra.... Cal dir que un bon reclam n’és l’Escolania que delecta tothom amb les seves veus angelicals i amb l’esperat Virolai.

El cas és que encara vam estar de sort i vam poder seure en el banc d’una de les capelles laterals, just al davant d’aquesta pintura representativa de la “Fugida a Egipte”. És una pintura de Cusachs (1904). Pel que sembla el pintor en qüestió no solia fer aquesta mena de pintures de caire religiós, de manera que amb el quadre tocava un terreny que no era el seu pròpiament. Justament aquest aspecte  ha afegit més interès al tema que vull abordar i que m’ha suggerit aquesta bellísima pintura. El  modernisme internacional aplicat a la narrativa evangèlica no m’ ha deixat indiferent.

La somera senzilla al mig del quadre, avançant enmig d’un desert inhòspit, l’àngel que no guia sinó que acompanya el camí  perfumant-lo amb els lliris que duu discretament, Maria i Josep que  caminen sense perdre de vista el “nen”  i la boira subtil que amalgama el desert amb l’horitzó i amb el cel.... tot plegat em fa pensar en el temps que vivim, en el tresor de la fe ( el nen de la pintura) portat en braços de cadascun dels que en tenim una mica (Maria) , custodiat  com a bé preuat (Josep) , a lloms de la nostra fragilitat (la somera) acompanyats en tot moment per la presència  amorosa i atenta de qui tot ho ha fet (àngel) ... i tot en un moment de la història, de solitud, d'indiferència, de sentir-se sol com a creient en un món inhòspit i sovint bel·ligerant amb els que creiem (desert)

Però hi ha un horitzó, un cel, una boira que enterboleix la mirada però que deixa entreveure el camí. M'ha confortat la pintura. Malgrat representi "La Fugida a Egipte", avui per a mi no mostra cap escenari de "fugida", en tot cas de "tasca" "de desig" "d'esperança" i de voluntat de caminar.

En qualsevol cas, el millor de tot, encara que aparentment no ho sembli,  és que no estem sols, ni en aquest desert ni en aquest viatge.

Glòria Vendrell i Balaguer
Juny del 2019

Comentaris

  1. Buscant informació sobre aquest quadre, he trobat el comentari que fas al teu blog.
    He penjat a Instagram (@keoni_palet) la foto, que varem fer la visita al juliol d'enguany, i hi fet un esment al teu blog, espero que no et molesti. Una salutació cotdial
    Terrassa 20-12-2023

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa