Venbariarismes

Naturgalicia.blogspot.com Erich Fromm " El miedo a la libertad" (...) Aún cuando la libertad le ha proporcionado ( al hombre)  independencia y racionalidad, lo ha aislado y por lo tanto lo ha tornado ansioso e impotente. Tal aislamiento le resulta insoportable y las alternativas que le ofrecen son, o bien rehuir la responsabilidad de esta libertad, precipitándose en nuevas formas de dependencia y sumisión, o bien progresar hasta la completa realización de la libertad positiva, la cual se funda en la unicidad e individualidad del hombre. (...) Su existencia le plantea al hombre un problema que es esencialmente humano : al tener conciencia de si mismo como de algo distinto de la naturaleza y a los demás individuos, al tener conciencia-aún oscuramente- de la muerte, la enfermedad y la vejez, el individuo debe sentir necesariamente su insignificancia y pequeñez en comparación con el universo y con todos los demás que no sean "él". A menos que pertenezca...

Del llibre de Josep Otón: " Simone Weil: El silenci de Déu" Una mistagògia ( pedagogia del misteri) La destresa de llegir la realitat des de la perspectiva de Déu, pot donar lloc a greus equivocacions, ja que la imaginació pot interferir en la lectura. No obstant això, Déu, ha disposat en l’ésser humà la llibertat absoluta de consentir o refusar l’orientació vers Ell; i fins i tot, ha permès l’opció de l’error i la mentida fins a atorgar-nos el poder   de dominar falsament en la nostra imaginació, no tan sols l’univers i les persones, sinó també el mateix Déu,   en tant que no sabem fer un ús adequat del seu nom. Ens ha concedit aquesta facultat d’il·lusió infinita,   per tal que tinguem la possibilitat de renunciar-hi per amor.

Muntanya de les Temptacions a Judà   Fiodor Dostoyevski. fragmentos de la novela " Los Hermanos Karamazov " ( el inquisidor interpela a Cristo ) Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans.   Però ell li va respondre: -L'Escriptura diu: L'home no viu només de pa;  viu de tota paraula que surt de la boca de Déu. Mateu 4,3b-4 (...) te horrorizaba la idea de comprar con panes,la obediencia de la humanidad, y contestaste que " no solo de pan vive el hombre" (...) El más vivo afán del hombre libre, es encontrar un ser ante quien inclinarse (...) La necesidad de la comunidad en la adoración, es desde el principio de los siglos, el mayor tormento individual y colectivo del género humano. Por realizar esa quimera, los hombres se exterminan. Cada pueblo se ha creado un Dios y le ha dicho a su vecino " ¡ adora a mi Dios o te mato!".... tú no ignorabas este secreto fundamental de la existencia humana, y no obstante, rechazaste l...

He aprendido a quitarme de en medio y dejar que la fuerza creadora trabaje a través de mi. He aprendido a mostrarme simplemente ante la página y escribir lo que oigo. Escribir llegó a ser algo así, como escuchar a escondidas, y no tanto como inventar la bomba nuclear.... no tenía que " estar en situación". No necesitaba tomarme la temperatura emocional, para ver si aparecería la inspiración. Simplemente escribía. Sin negociaciones. ¿ Bien ? ¿ Mal? No era asunto mio. Yo no lo estaba haciendo. Al dimitir como autor autoconsciente, escribí con libertad. J.Cameron He trobat aquesta cita i m'ha fet pensar força. D'entrada l'he trobat bellament escrita i això ja diu molt. Vull destacar i fer meves, algunes de les expressions de l'autor: " quitarme de en medio" : Necessitem aquest savi aprenentatge de saber posar-nos al darrera de les coses i no al davant o al mig .Quan estem al mig de la realitat no hi podem veure clar. Si ens posem al centr...

Cada cop la mirada és més lliure M’agrada especialment una frase de Berman: “ envellir és com escalar una gran muntanya. Les forces van minvant, però la mirada, cada cop, és més lliure, més ampla i més serena”. A la muntanya, quan he fet una ascensió, per petita que sigui, sempre se’m fa present aquest pensament. Contemplar el que anem deixant enrere i veure el que tenim encara per davant, és una experiència a la vida que solament pertany a qui la viu . En la mida que experimentem la pròpia debilitat i la limitació del tipus que sigui, en la mateixa mida, esperem i demanem auxili a l’únic lloc d’on pot venir. L’autèntica llibertat, neix de l’ experiència de feblesa més pregona. Convençuts de que poca cosa podem, gastades ja totes les forces que teníem, solament ens queda ( sortosament ) demanar ajut a qui tot ho pot i tot ho estima. La mirada “ cada cop és més serena”, perquè no cal tenir por, perquè l’assoliment de la Vida autèntica, no depèn solament de nosaltres...

Sempre i en qualsevol cas, ningú camina sense saber d'on ve i on va A la muntanya , tots els que caminen aquí i allà, no ho fan pas sense sentit. Fins i tot, si caminen en cercles, és ben bé perquè ho volen fer, i també en aquest cas, obeeix a una raó predeterminada i volguda. Tothom té prou clar on ha començat a caminar i on vol anar. A la Cerdanya francesa, fent una travessa pels llacs del Carlit, ens creuàvem amb persones de totes les edats, que tenien destins ben diferents: uns volien pujar el Carlit, altres farien nit i continuarien fins el Puigpedrós, altres anaven del llac de la Matemala fins el de la Bullosa etc. Cadascuna de les persones sabia ben bé d’on venia : uns del refugi, altres de Font Romeu, altres de Mont-Lluís, altres havien arribat aquell mateix dia en cotxe etc. El mateix hauria de passar a la vida. Crec que el drama més gran de l’ésser humà és precisament, no saber ni d’on prové ni quin és el seu destí. Caminar per la vida fent tombs i sense se...

LA REMOR DEL RIU SEMPRE ÉS PUNT DE REFERÈNCIA PER NO PERDRE’NS A la vall del Madriu dels pirineus d’Andorra, amb ganes de perdre’ns una miqueta entre aquells boscos tan bonics, vam deixar el camí que conduïa fins el refugi, que era on volíem arribar, i ens vam endinsar, sense pressa, allà on ens plaïa... quan vam decidir tornar a buscar el camí, perquè ja es feia tard i era hora de menjar i descansar una mica, no va haver cap problema, no havia pèrdua possible : el riu, que acompanyava el camí, en tot el seu trajecte de la vall, amb la seva remor, ens feia d’indicador, ens conduïa al camí sense cap problema. El murmuri de les aigües menudes era un reclam impagable. Encara que nosaltres ens haguéssim encaparrat en perdre’ns, la remor del riu hagués continuat, sempre, indicant-nos on era el camí de retorn. Déu, pare amorós, sempre és a punt, sempre deixa sentir la seva veu, a vegades com una petita remor, a vegades amb un “estrèpit d’aigües” implacable, tant se val!... però semp...

L'Ésser humà és l'ésser capaç de preguntar-se sobre si mateix : " qui és" o "què és". El cercle hermenèutic de Heidegger, ajuda a veure-hi clar : en la mida que fem preguntes i que rebem respostes, augmenta la nostra pre-comprensió. Si la pre-comprensió es fa més gran, podem elaborar de nou , més preguntes, que fan créixer el cercle hermenèutic, que sempre és obert. Heidegger ens diu, i trobo molt acertat, que no solament " som" sinó que " hi som", som Dasein. Hi som en el món : in-der-welt-sein . Això és constitutiu de l'ésser humà. Si no fos així, seríem coses. Probablement una vida humana sense preguntes, no la podríem anomenar vida humana. La possibilitat que té l'ésser humà de questionar-se, li ve donada per la paraula (logos), en el seu sentit més profund, que per als grecs, vindria a ser l'ànima, el pensament per a la modernitat ( Descartes ), la voluntat de poder per la post-modernitat (Nietzsche) i l'Esper...

Para todo ser humano, aún en las condiciones más extremas de presión y de ambiente, es posible sustraerse a la circunstancia y distanciarse de ella. Lo que es la persona, lo es sobre su ser biológico,pero más allá de él, pués el verdadero ser del hombre comienza allí donde terminan, toda culpabilidad y fiabilidad, donde cesa toda determinabilidad inequívoca y definitiva. El ser humano, por tanto, es libre frente a las pulsiones biológicas y frente a la herencia genética. Por tanto, frente a sus impulsos, el " yo" no es marioneta, sino áquel que decide el impulso al cual quiere dar preeminencia : la persona es aquel ser que decide lo que quiere y quien quiere ser. Y si a alguien que ha obrado mal, se le disculpa y se exonera de su responsabilidad, en nombre de este determinismo conductual, en realidad se está atentando contra la dignidad de la persona, se le está eliminado el derecho a ser culpable, y por tanto, responsable de si mismo. Siempre posee el hombre un cierto espaci...

Del llibre " Saviesa d'un pobre " d'Eloi Lecrerc, sobre la vida de Sant Francesc d'Assís (. ..) No tenia res més a fer que mirar i escoltar. Ja era passat el temps d'anar pel món a predicar l'evangeli a les multituds, com ho era així mateix, d'aplegar els germans per fer-los alguna admonició. Ja no era temps de fer res. Només ho era, en tot cas, d'estar allí, com la muntanya, sense moure's, sense vacil.lar, enmig de la nit feixuga, esquinçada pels llampecs, enterament ocupat a rebre l'aigua i el foc del cel i a deixar-se'n purificar. Aquesta veu era misteriosa i difícil d'entendre (...) ------------------------------------------------------------------------------------------------------------- (...) El sofriment d'aquest món, li semblava immens i sense fons, com la nit (...) --------------------------------------------------------------------------------------------------------------- (...) La santedat no és la realització pers...

Hi havia una mona enfilada al cap d'amunt d'un arbre. De sobte va vuere una gran cirera. Amb quatre salts es va posar davant el fruit delitós. Volgué agafar la cirera, però no podia. La bonica cirera estava ficada dins una ampolla de vidre transparent. Després d'intentar-ho més d'un cop, la mona aconseguí ficar la ma pel coll de l'ampolla. Agafà la cirera i tancà la ma. Contenta i feliç amb el fruit, el simi intentà treure la ma de dins del recipient, però no va poder: el puny tancat, no passava pel coll estret de l'ampolla. La mona espantada començà a xisclar. Els seus xiscles aguts foren un senyal inequívoc per al caçador: una altra mona havia caigut al parany de la cirera. El caçador alçà la mona. Li va donar uns copets secs al colze i la mona deixà anar de cop la cirera que havia retingut tan àvidament. Ara, amb la ma oberta, la va poder treure de l'nterior de l'ampolla amb facilitat. El caçador es va endur la mona, captiva en una gàbia, per sempre ...