Tingué la sensació d'un fracàs. Déu l'esperava allí
Del llibre " Saviesa d'un pobre " d'Eloi Lecrerc, sobre la vida de Sant Francesc d'Assís
(...) No tenia res més a fer que mirar i escoltar. Ja era passat el temps d'anar pel món a predicar l'evangeli a les multituds, com ho era així mateix, d'aplegar els germans per fer-los alguna admonició. Ja no era temps de fer res. Només ho era, en tot cas, d'estar allí, com la muntanya, sense moure's, sense vacil.lar, enmig de la nit feixuga, esquinçada pels llampecs, enterament ocupat a rebre l'aigua i el foc del cel i a deixar-se'n purificar. Aquesta veu era misteriosa i difícil d'entendre (...)
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------
(...) El sofriment d'aquest món, li semblava immens i sense fons, com la nit (...)
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------
(...) La santedat no és la realització personal. És per damunt de tot, el buit que ens descobrim, que acceptem i que Déu omple, a mesura que ens obrim a la seva plenitud. El nostre no res, si és acceptat, esdevé l'espai lliure, on Déu encara pot crear (...)
(...) L'home assoleix tota la seva grandesa, quan sap elevar-se per damunt de la seva obra i no veu res més que Déu, però això és difícil, molt difícil.
Per tal de seguir l'obra de Déu, l'home s'entrega a fons a la seva empresa, treballa amb passió i entusiasme. Només l'entusiasme crea, però en crear quelcom, hi posem la nostra emprempta, vulguem o no, ho fem nostre. L'empresa que acompleix, a mesura que s'hi entrega, esdevé per a ell, l'eix de la seva vida; caldrà un esvoranc molt gros per treure'l d'aquesta presó.
(...) encara més : sembla demanar-li que renunciï a la seva obra, que l'abandoni, després d'haver-s'hi lliurat amb cos i ànima, al llarg de tants anys de penes i alegries(...) Déu, al seu temps havia fet la seva crida i l'home havia respost. Ara és l'home qui fa la crida i Déu calla. Un moment tràgic. La vida religiosa assoleix el límit màxim de la desesperació. L'home a les fosques, lluita tot sol amb l'inabastable
(...) més pobre i abandonat que una soca morta, al mig del bosc en ple hivern. És només partint d'aquesta situació magra, d'acceptació de la pobresa, que l'home signa a Déu un xec en blanc
(...) l'home fa per aquest camí l'experiència de la fortalesa i de la joia(...)
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------
(...) No s'inquietava gens per saber si llevaria molts fruits. Vetllava, en canvi, que el seu fruit no fos amarg; això era l'important (...)
(...) No tenia res més a fer que mirar i escoltar. Ja era passat el temps d'anar pel món a predicar l'evangeli a les multituds, com ho era així mateix, d'aplegar els germans per fer-los alguna admonició. Ja no era temps de fer res. Només ho era, en tot cas, d'estar allí, com la muntanya, sense moure's, sense vacil.lar, enmig de la nit feixuga, esquinçada pels llampecs, enterament ocupat a rebre l'aigua i el foc del cel i a deixar-se'n purificar. Aquesta veu era misteriosa i difícil d'entendre (...)
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------
(...) El sofriment d'aquest món, li semblava immens i sense fons, com la nit (...)
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------
(...) La santedat no és la realització personal. És per damunt de tot, el buit que ens descobrim, que acceptem i que Déu omple, a mesura que ens obrim a la seva plenitud. El nostre no res, si és acceptat, esdevé l'espai lliure, on Déu encara pot crear (...)
(...) L'home assoleix tota la seva grandesa, quan sap elevar-se per damunt de la seva obra i no veu res més que Déu, però això és difícil, molt difícil.
Per tal de seguir l'obra de Déu, l'home s'entrega a fons a la seva empresa, treballa amb passió i entusiasme. Només l'entusiasme crea, però en crear quelcom, hi posem la nostra emprempta, vulguem o no, ho fem nostre. L'empresa que acompleix, a mesura que s'hi entrega, esdevé per a ell, l'eix de la seva vida; caldrà un esvoranc molt gros per treure'l d'aquesta presó.
(...) encara més : sembla demanar-li que renunciï a la seva obra, que l'abandoni, després d'haver-s'hi lliurat amb cos i ànima, al llarg de tants anys de penes i alegries(...) Déu, al seu temps havia fet la seva crida i l'home havia respost. Ara és l'home qui fa la crida i Déu calla. Un moment tràgic. La vida religiosa assoleix el límit màxim de la desesperació. L'home a les fosques, lluita tot sol amb l'inabastable
(...) més pobre i abandonat que una soca morta, al mig del bosc en ple hivern. És només partint d'aquesta situació magra, d'acceptació de la pobresa, que l'home signa a Déu un xec en blanc
(...) l'home fa per aquest camí l'experiència de la fortalesa i de la joia(...)
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------
(...) No s'inquietava gens per saber si llevaria molts fruits. Vetllava, en canvi, que el seu fruit no fos amarg; això era l'important (...)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada