Venbariarismes

Sant baldiri de gvendre3

Sant jordi de gvendre3

La Llacuna és un poble de l'Anoia, de la vegueria del Penedès, limita amb Querol i amb la serra d'Esgavellats. El castell de Vilademàger i l'església de sant Pere  són  sobre un cingle encarat al nord que deixa veure els cims de Montserrat i entreveure els Pirineus que avui eren nevats i lluents per la llum del sol del matí, que els feia més bonics encara si cap. Pel que sembla el castell ja estava documentat el 987. Formava part de la cadena de castells que defensaven la "Marca" dels sarraïns. Els últims senyors feudals del castell van estar els de la família de "Cervelló", però a partir del s.XIV es van passar a dir " Barons de la Llacuna". L'església de sant Pere, tot i essent primordialment gòtica, encara manté vestigis del seu origen romànic. Formava part del recinte murat del castell i va ser la parròquia primitiva del lloc. M'ha explicat gent del lloc, que la Llacuna rep el seu nom perquè en realitat seu sobre un

Ja fa anys, un dia em vaig adonar de que un paisatge idíl·lic que jo creia que existia, en realitat solament existia en els meus somnis. Però el cas és que durant anys ( no sabria dir si des de nena o ja adolescent) vaig somiar moltes vegades amb aquest lloc, sense ser conscient de que somiava.  El recordo perfectament, era una entrada gran a la muntanya per on entrava molta molta gent, el camí era ample i enmig de la multitud anava jo amb els meus pares i les meves germanes, fins que en un moment donat, mentre tothom seguia avançant, nosaltres giràvem a ma esquerra per un camí més estret que finalment ens conduïa a un lloc meravellós, una cascada d’aigua abundant, clara, transparent amb el sol al davant nostre... nosaltres ens recolzàvem sobre una paret de roca, en un caminet estret, al costat de l’aigua , encarats a la magnífica vista de muntanyes que se’ns oferia . Ens sentíem feliços i ens quedàvem allà una bona estona en silenci. I recordo que era com un secret, que no

Encara que les llums de la modernitat les vulguin amagar, elles hi són Encara que no alcem mai els ulls, elles hi són Encara que les nuvolades enfosqueixin el firmament, elles hi són Encara que ens obstinem a negar-les, elles hi són Hi són quan les miro, però quan no les busco, també hi són Hi són quan la nit és clara, però quan és fosca i tenebrosa també hi són Hi són al capdavall del dia, però quan les muntanyes prenen el color del sol, també hi són Hi són al meu cel petit, però al cel de tots també hi són Els astrònoms els han posat noms, que oblido encara que m'esforci a recordar m'agrada més el nom que els han posat els poetes quan  les evoquen i quan les valls les acaronen i quan la neu les fa lluir més encara, si cap Em deleixo per veure-les sempre Voldria empaitar els núvols que les ofeguen  i ensorrar-los a la fosa de la mort. Les evoco, les estimo, intueixo el seu nom... De tant en tant, quan un deixant de llum es passeja per