L'ermita de sant Ramon de sant Boi de Llobregat

El meu poble té una ermita que limita amb sant Climent de Llobregat i amb Viladecans. Va ser construïda entre el 1885 i el 1887 al cim del Montbaig. La va fer construir en Josep Estruch i Comella en honor dels seus pares. Cremada durant la guerra civil, refeta amb un afegit bonic bar- restaurant de pagès, testimoni de més d'un incendi a la muntanya, companya de la font de Golbes i amiga de la torre del Benviure, continua dempeus com una atalaia sobre el delta del Llobregat. Amb vistes immillorables dels massissos de Garraf i Collserola, de Montserrat de la Mola, del Montseny i diuen que fins i tot de Mallorca en dies especialment clars,  dins de l'anella verda del LLobregat, a 289 m. sobre el nivell del mar, és un lloc que manté un encanteri especial, petit i discret si voleu, però el té.

L'ermita no té res d'especial, és més aviat lletja, l'advocació al sant tampoc desperta massa devocions que diguem, de fet si algú té ganes de resar una mica, ve més de gust fer-ho en qualsevol altre raconet a la vista del paisatge... Però no per això deixa de ser un lloc emblemàtic per als santboians.

Tenir un lloc on pujar caminant, un lloc a prop però distint, un lloc on sembla que tinguis el món i la vida als teus peus, és una sensació que d'antuvi ha causat benaurança. Els cims són suggerents, encomanen misteri, ens conviden a fer-los nostres, enamoren.... no per casualitat tants i tants cims i turonets estan encimbellats amb ermites, santuaris, senyeres i marques de tota mena.

El millor de la nostra ermita és arribar-hi, saber que has fet camí, que tens a mà poder fer-ho, seure als graons més alts i deixar que el sol t'obligui a tancar els ulls, treure cap a les baranes que ens deixen contemplar el paisatge i saber que el món és gran, que la pandèmia i tants problemes ens tenen una mica trastornats, però que el vent bufant a la cara, per un moment dóna treva i ens regala un xic de calma.

Glòria Vendrell i Balaguer

novembre 2020