Venbariarismes

www.mnat.cat J.Otón en el llibre “ El silenci de Déu”  explica : Dos presoners reclosos en dues cel·les veïnes es comuniquen colpejant el mur comú. El mur que els separa els permet, alhora, comunicar-se. De manera que tal com he dit, tota separació és alhora una mena de comunicació.  Bruno Forte en el seu llibre “L’essència del cristianisme”diu també  : És en el respecte d'aquesta dignitat del fet de no creure, apareguda en tota la seva llum, després de l'embriaguesa tràgica de l'ateisme ideològic i de la seva fi, que el creient és cridat a preguntar-se sobre la seva fe i, en la fe pensada, a trobar els abismes del no creient que hi ha en ell. Les noves religiositats obliguen a fer un treball de discerniment en una doble vessant : una a l’interior del mateix cristianisme, que com hem dit en altres ocasions ,li fa el favor de despullar-se de tot el que no és indispensable, i una altra en relació al món, en diàleg amb tot el ventall d'ofertes religioses o p...

es.dreamstime.com El temps que ens toca viure després de la modernitat, entesa aquesta com la supremacia de la raó i el menysteniment del fet religiós, és un temps peculiar i divers. Hi ha qui el valora positivament dient que es tracta de la religió, que com que no pot morir perquè li és inherent a la persona, doncs que ressorgeix, reapareix , es reformula etc amb cares noves ( pervivència del sagrat ) Però hi ha també qui pensa que es tracta dels últims senyals llastimosos de vida que li queden ( decadència del sagrat ). El que està clar és que vivim en una mena de “ Disneylàndia espiritual”, tal com diu F. Savater. De la mateixa manera que la informació a la qual avui tenim abast és gran i diversa, també ho és (prescindint de la qualitat) l’oferta en el mercat religiós. Però en els dos casos la qüestió de fons, tal com diu J.A. Marina, no és que estiguem en l’era de les informacions ( “ofertes religioses “), sinó en l’era de l’avaluació de les informacions ( “ avaluació ...

capella sixtina  M .Eliade afirma  que el hombre arreligioso ha perdido la capacidad de vivir conscientemente la religión y, por tanto, de compenderla y asumirla, pero en lo más profundo de su ser, conserva aún su recuerdo.  És per això que penso que  tot aquest seguit de manifestacions pseudo-religioses que afloren en espectacles de tot tipus, en festes i celebracions de tota índole, en la literatura, en el cinema, en els moviments polítics , en els profetismes socials, en les diferents tècniques modernes i fins i tot en pensaments i moviments que es proclamen radicalment laics, no fan altra cosa que bastir noves ( o no tant noves) formes d’aquest “record religiós” del que parla M.Eliade. Però si el fet religiós és veritable, doncs passa que aquest serveix més enllà de qualsevol servei [1] . I quin és aquest servei fonamental que fa la religió, o en aquest cas la religiositat profana ? no creure implica adonar-se del punyent dolor de l’absència i experimen...

Començo la meva reflexió a partir d'unes reflexions de X. Marin: o bé el món és natural i li donem un bany de sacralitat ? o bé és un món sagrat i volem convertir-lo en totalment natural? Per a mi aquesta és la qüestió de fons. És veritat que si parlem de “desencantament” en tant que pèrdua d’importància del fet religiós en la vida, doncs a priori podem pensar que ens movem entre dues realitats alternatives: allò natural ( o profà) i el sagrat, com si es tractés de dues realitats diferents. No crec que haguem d’escollir una de les dues possibilitats que diu X. Marin perquè penso que no són antagòniques, sinó tot el contrari. Ambdues caminen de la ma. Déu no pot fer notar la seva transcendència en una manera de veure el món i en una altra no. Si fos així no seria Déu. Hereus de la sempiterna mentalitat grega dualista, sense voler o sense adonar-nos, acabem fragmentant la realitat. Hi ha una inscirpció en l’oracle de Delfos que diu : “ se l’invoqui o no, Déu hi serà...

www.ministeriocrecer.org Papa Francesc: Les expreso un deseo: (…) Que toda la pastoral sea en clave misionera. Debemos salir de nosotros mismos hacia todas las periferias existenciales. Una Iglesia que no sale, a la corta o a la larga, se enferma en la atmósfera viciada de su encierro. Es verdad también que a una Iglesia que sale le puede pasar lo que a cualquier persona que sale a la calle: tener un accidente. Ante esta alternativa, les quiero decir francamente que prefiero mil veces una Iglesia accidentada que una Iglesia enferma. La enfermedad típica de la Iglesia encerrada es la autorreferencialidad; mirarse a sí misma, estar encorvada sobre sí misma como aquella mujer del Evangelio. Es una especie de narcisismo que nos conduce a la mundanidad espiritual y al clericalismo sofisticado, y luego nos impide experimentar “la dulce y confortadora alegría de evangelizar”(...) Dios no es una presencia impalpable, un “dios-espray”, una esencia nebulizada que se expande a nues...

(Jorge González) .- En estos días se han levantado voces que solicitan que la iglesia deje de estar exenta del pago del IBI, el impuesto de bienes inmuebles, porque es un privilegio y porque en estos tiempos de crisis los ayuntamientos no se pueden permitir el renunciar a la recaudación por este concepto. Quiero con esta entrada aclarar algunas cosas sobre este supuesto privilegio de la Iglesia católica, haciendo dos consideraciones. PRIMERA CONSIDERACIÓN La exención del IBI (Impuesto sobre Bienes Inmuebles) no es un privilegio especial de la iglesia católica. Por ley, están exentos de IBI: • Servicios públicos (defensa, seguridad, Educación y Servicios penitenciarios). • Los inmuebles destinados a usos religiosos por aplicación de convenios con la Santa Sede, con la Federación de Entidades Religiosas Evangélicas, con la Federación de Comunidades Israelitas y con la Comisión Islámica. • Pertenecientes a gobiernos extranjeros o que les sea de aplica...

Quan el camí és llarg i difícil,cal aturar-se per descansar, beure aigua o menjar alguna cosa, per tal d'emprendre el camí amb forces renovades . Recordo especialment un dia calorós d’agost, caminant des de “Cavallers”, fins el cim del Montardo. Vam caminar tot el dia, entre l’anada i la tornada. Cada paret que anàvem pujant, precisava després, el descans del cos i també de l’ànima: refrescar-se, seure, beure aigua, menjar quan calia i mirant enrere, contemplar el paisatge que ens envoltava : ara llacs, ara pedres, ara cims de punxa, ara isards, ara el cel o l’aigua... tan se val! ...Però sense reparar les forces, de tant en tant, no haguéssim assolit el cim del Montardo. La vida nostra, orientada a una fita, també necessita d’aquests moments de “ reparament de forces.” Pel cristià, la font del descans està en la pregària i en els sagraments. D’aquí neixen tots els altres descansos. Una dolça intimitat ens unia, ens trobàvem plegats a la casa de Déu.  Salm 55,...

Encara que es podria dir que l'Església ha fracassat, degut a la davallada en la seva participació i  al nombre de creients, estic convençuda de que estem immersos en un procés de purificació totalment necessari, per tal de que aparegui el que hi ha de genuí.  Immersos en aquest procés de pèrdua de les coses no fonamentals, un cop el cristianisme hagi estat despullat de tot el que se li ha anat penjant en el transcurs de la història, en la mida que puguem entrar en el misteri de la gratuïtat de Déu, i deixant la relació mercantilista que ha marcat el sentiment religiós des de sempre, ens podem trobar amb dues coses:  o bé una societat, que no solament no és cristiana, sinó que, a més a més, rebutja i persegueix els cristians, ja que com més ens acostem a la radicalitat de l'evangeli, més se n'allunya la societat no creient. o bé una porta oberta a una manera de ser, fins el moment desconeguda o oblidada, que encara que sobti, pot oferir una nova manera de ...

La palabra de Dios es palabra secreta. Áquel que no ha oido esta palabra, aún cuando manifiesta su adhesión a todos los dogmas enseñados por la Iglesia, no está en contacto con la verdad. SIMONE WEIL