Venbariarismes

Situat al peu de la serra de la Freita de la comarca de l'Alt Urgell, Arfa és el poble que ens ha fet de casa aquest estiu. S'aixeca sobre una penya a la vora del riu Segre. Per la seva situació estratègica a l'època medieval, hi va dominar el castell Genís, del qual en queda l'Arc del Castellà, que és un pas estret sobre un arc elevat que comunicava el castell amb la casa del Castellà. L'església del poble està dedicada a sant Serni, és romànica i té un campanar que recorda més una fortificació que cap altra cosa. Es conserva perfectament un pou de gel, el pou de gel de la Caveca, una estructura semisoterrada coberta amb una cúpula, que va fer la seva feina en temps passats.  A part del petit nucli rural, hi ha vaques i boscos i paisatges bonics a contemplar i un preciós habitatge rural "El Jardí" , que ha estat tot un privilegi, per ser-hi i per servir de porta d'entrada a la Seu i a escapades reconfortants a les muntanyes. Gràcies Glòria Vendrell Ba

A la Seu d'Urgell a vegades se sent un clam, un clam que reverbera a les parets del Cadí. Passa a vegades en dissabtes de mercat, quan els carrers són plens de paradetes cridaneres: verdures i fruites de Lleida, testos de flors, formatges del Pirineu embotits d'aquestes comarcades i tota mena de roba per posar-se. Ningú ho sent o fan veure que no ho senten, potser perquè ho ofega la música dels acordionistes d'Arsèguel, que en aquesta època de l'any es reuneixen per fer concerts, però la veritat és que el plany de sant Ermengol és ben eloqüent. Des que va caure a Pont de Bar i des que diuen que el Segre el va dur riu amunt fins allà, cada any, a finals de juliol, torna en forma de llum i de cançó, en forma de retaule d'història, de llum i de so i el claustre de la catedral es torna escenari amb un text literari d'Esteve Albert. L'escenificació és a la nit, "El Retaule de sant Ermengol", li diuen, però a voltes, hi ha qui pensa que també es passeja

Un dia sorprenent en tots els sentits, esperàvem pluja i no ha plogut, després  de Tristaina, del Madriu, dels Pessons, però sobretot de la Tossa de Lles, que va ser espectacular, pensava que seria un dia bonic com sempre, però un dia més, i no, no ha estat un dia més, ha sigut un dia de nou meravellós. És per això que m'agrada tant la muntanya, és que sempre et sorprèn! Més que la vall del Sorteny crec que l'hauríem d'anomenar la vall de les papallones, de les marmotes i de les flors. Malgrat els estralls de la sequera, hi havia precioses flors arreu,   fins i tot eren boniques les seques  contrastant el seu groc arraulit  amb els altres colors, parelles de papallones a joc amb l'entorn volejaven sense por, el refugi de la Borda a mig camí , els  xiscles de les marmotes, avisant-se entre elles de la nostra presència, el murmuri de l'aigua  i la Pica de lluny. Però el millor de tot ha sigut quan deixant enrere el bosc , l'horitzó s'ha obert davant nostre, co

Quan l'any 839 el bisbe Sissebut va consagrar la catedral d'Urgell, la parròquia d'Organyà ja s'esmentava, de manera que la col·legiata de santa Maria és molt antiga i a més a més es va fer famosa perquè en el seu arxiu parroquial hi van trobar els escrits més antics en llengua catalana. Després d'això alguns van considerar que era necessari fer-hi reformes i modificacions, però l'absis central s'hi va resistir. Per més que ho van intentar, cada matí, quan tornaven els operaris, l'absis havia tret cap entre pedres i bigues i tornava a sortir a l'exterior, això sí, lamentant-se de quedar ell sol dels tres que embellien el tros de carrer,...els va prometre que ell quedaria dempeus com a testimoni de la història, passés el que passés. Durant segles, molts dels que passaven pel carrer es compadien de l'absis i li prometien que l'ajudarien a buscar els seus companys perduts per les places estretetes i porxades i pels carrerons vells d'Organyà,