diumenge, 11 de novembre de 2018

Tardor, Collell i Paraula


"Mentre un silenci tranquil embolcallava l’univers " Sv 18,14


"El sol que despunta, proclama, quan s’aixeca, com n’és, d’admirable, l’obra de l'Altíssim " Sir 43,2


 "M'has robat el cor amb una sola mirada" Ct 4,9


"La teva promesa em fa tan feliç com a un home que troba un gran tresor" Salm 119


"T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos" Llc 10,21


"No hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber" Lluc 12,2


"Jo he sortit de la boca de l’Altíssim i com una boira he cobert la terra" Sir 24,3



"Déu donà a la volta del firmament el nom de cel. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el segon dia" Gn 1,8


"Al mig de la plaça de la ciutat, amb el riu a banda i banda, hi ha l’arbre de la vida, que fa fruit dotze vegades; cada mes dóna el seu fruit, i les seves fulles serveixen per a guarir els pobles" Ap 22,2

Glòria Vendrell i Balaguer
novembre del 2018

dilluns, 5 de novembre de 2018

La naturalesa de l'amor


Si li dic a la flor "m'agrades", el que faré serà tallar-la i emportar-me-la, però si li dic "t'estimo" , la regaré cada dia i tindré cura d'ella.

Vaig llegir aquest pensament fa poc entre aquestes coses que corren a les xarxes socials i em va semblar el millor exemple que podia mostrar als meus alumnes, ara que fa poc que hem parlat de les diferents formes d'amor.

No és el mateix "Filia" que "Eros" que "Agape" i no sempre ho tenim clar.

Dit així molt de pressa i resumint, cal dir que Filia és afició, estima, afecció a coses, realitats o persones, Eros és l'amor sexual, però Agape és l'amor pur, l'amor lliure ( no depenent) el que estima perquè sí.

Agape no és enemic ni d'Eros ni de Filia, del que es tracta és de que Filia i Eros puguin arribar a ser Agape. Una tasca irrenunciable i la millor de totes!

Glòria Vendrell i Balaguer
novembre del 2018

dissabte, 3 de novembre de 2018

Castelló d'Empúries


Castelló d'Empúries és la capital medieval de l'Empordà. 
Un passeig pels seus carrers a qualsevol època de l'any, no deixa indiferent ningú


A la Casa Gran hi ha finestres entaforades en la  pedra
i hi ha qui no les veu si no alça els ulls amunt...


La font raja per a qui?
qui la veu?
qui te set?
qui s'hi acosta?


La porta Gallarda , malgrat el pont,  ens ha barrat el pas
El rec del Molí resignat espera als seus peus el dia que la roca es tornarà amable


La muralla, com el sentinella, resta absorta i silenciosa, però atenta i vigilant
Ens veu passar, fa com si res...


 El Campanar de Santa Maria albira la llunyania: els aiguamolls,
 sant Martí proper, la muntanya de Verdera, les despulles petrificades  de grecs i romans
...i el mar que sempre és a prop 


La plaça dels homes s'ha obert en arcs rodons i en voltes gruixudes
Quan la llum és baixa sembla més bonica



L'ecomuseu Farinera en el "Molí del Mig" ens desvetlla els secrets de la farina. 
Abans fora de l'antic nucli emmurallat de Castelló d'Empúries, avui dins 


Hi rentaven les dones. Avui no hi ha ningú, però de tant en tant la tramuntana porta rialles 
 i cridòria i soroll d'aigua que esquitxa
 i olor de sabó.


La Casa sanllehí , en el carrer dels Jueus, amaga ens els seus fonaments la sinagoga medieval
Uns nens juguen al seu costat potser sense saber-ho
L'oblit de la memòria i el testimoni de la pedra


La portalada gòtica de Santa Maria aixopluga la Marededéu i el Nen, 
els reis d'Orient i els Apòstols
Muts en el temps?


Malgrat el gòtic que tot ho va arrabassar, la torre del campanar es manté romànica
esvelta, alta, mitjancera...


La porta Gallarda des de dins no és inhòspita com des de fora, ans al contrari. 
Aquestes coses passen sovint


Finestra mil·lenària:
Què ens mostres? 
Què pretens? 
Què guardes? 
Què ocultes?
Què vols?


El Palau dels Comtes ja no és Palau, és Casa de la Vila
Reconvertir és un art que ens pertany
És el sempitern equilibri de la història

Glòria Vendrell i Balaguer
novembre del 2018

dissabte, 13 d’octubre de 2018

Absències recurrents


No sabem qui ha estat,
si el temps o la llarga espera
o potser nosaltres...

L'espai ple d'absències
s'hi troba bé a vegades,
quan no esperem...
i quan no imagines tot flueix i
es fa de dens.


Glòria Vendrell i Balaguer
Tardor 2018

dilluns, 1 d’octubre de 2018

Peluixos


L'ovelleta Bombi, el dinosaure Lluís, el monstre Golofainer, el gosset Crustó i els ossets bessons s'han quedat sols sobre el bressol inert.

Algú ha dit que se'n podrien anar a una altra casa menys buida, però ells no volen.

Algú ha pensat que fan nosa, que en el seu lloc hi lluirïen millor altres coses, però ells no hi estan d'acord

Algú ha suggerit que no signifiquen res i que han quedat en l'oblit...però ells ho neguen categòricament.

Quan passa algú pel seu costat, ells resten inadvertits i muts pel silenci acumulat ...

Però jo els conec de fa temps, els miro, percebo els seus mutismes i vigilo de a prop les seves languideses.

M 'agrada tenir-los , protegir-los, rentar-los , perfumar-los, tenir cura dels descosits que provoca el pas del temps...

És veritat que no tenen vida evident, però estic convençuda de que l'ovelleta Bombi, el dinosaure Lluís, el monstre Golofainer, el gosset Crustó i els ossets bessons, encara que sembli una ximpleria, doncs que estan la mar de contents quan em veuen.

Glòria Vendrell i Balaguer
Octubre del 2018

dimecres, 12 de setembre de 2018

Sigues feliç


Sigues feliç
com els matins
com el gessamí que perfuma el menjador de casa a les nits
com les muntanyes acaronades de llum
com els penyasegats xops de mar
sigues feliç

Sigues feliç
encara que un dia pensis que no ho ets
encara que t'esquitxin les pors
encara que les ombres et semblin denses
malgrat sembli difícil
sigues feliç

Sigues feliç
altra cosa no espero
però que siguis feliç sí

Glòria, la teva mare

dijous, 30 d’agost de 2018

La Seu de Manresa


La Seu de Manresa
Poema de Luis Cernuda

Entra en la catedral, ve por las naves altas de esbelta bóveda,
gratas a los pasoserrantes sobre el mármol, entre columnas,
hacia el altar, ascua serena,
gloria propicia al alma solitaria.

Como el niño descansa, porque creeen la fuerza prudente de su padre;

 Con el vivir callado de las cosas
sobre el haz inmutable de la tierra,
transcurren estas horas en el templo

 No hay lucha ni temor,
no hay pena ni deseo
todo queda aceptado hasta la muerte
y olvidado tras de la muerte, contemplando,libres del cuerpo, y adorando
necesidad del alma exenta de deleite.

Apagándose van aquellos vidrios 
del alto ventanal, 
y apenas si con oro triste se irisan débilmente

Muere el día, pero la paz perdura
 postrada entre la sombra.

diumenge, 19 d’agost de 2018

Quasi quaranta



Segurs de que res del que veiem és un miratge
hem caminat sobre el penyasegat sense ferir-nos.

El temps que ens quedi l'un al costat de l'altre
haurà de ser per força més compacte
més de veritat encara

Reclosos en les mans de qui ens esguarda, tot és molt fàcil

L'any que ve ja en seran quaranta

Glòria Vendrell i Balaguer
19 agost 2018

dissabte, 28 de juliol de 2018

Ermita i Dolmen de Santa Elena ( Biescas)


Aquestes coses passen, que hom passa pel costat de llocs, objectes, persones...que de tant a prop que són , pensem que ja les veurem/coneixerem/aproparem un altre dia... i passa que aquest dia acostuma a no arribar mai... però si per casualitat un dia arriba, doncs hom s’enduu la grata sorpresa de que ha estat una bona trobada... doncs això és una cosa semblant al que ens ha passat a  santa Elena de Biescas, una descoberta petita i propera a la casa on som de l’estiu, un regalet menut que ha desvetllat també menudes, però gratificants alegries. 

Els dòlmens, els menhirs... les pedres en general... la història sempre m’ha seduït... però en aquest cas, tot i que l’entorn del monument megalític és immillorable, m’ha decebut llegir que el dolmen va ser destruït a la guerra civil i que el que veiem ara és una reconstrucció del 1975... una autèntica llàstima! 

En canvi l’ermita que pensava que “ ni fu ni fa”, doncs mira, ves per on, la mar de bonica! ella, l’entorn, la font que li llepa els peus, la cascada que regalima a la seva falda, la història de fons.... 

Tot i que la seva fundació és una incògnita, pel que diu la llegenda, té origen en santa Elena que es va amagar en el lloc, fugint dels musulmans, teixint una tela de llana com si fos una aranya . Pel que sembla va ser Jaume I el conqueridor qui després va fer construir una ermita en el lloc. 

La cascada està oculta. Per unes minúscules escales s’accedeix a un balcó tobàcic molt singular. La molsa petrificada forma cortinatges que es van fent grans , sobreposant-se els uns als altres en el buit, formant sostres flotants sobre la cornisa pètria. 

Marxem: L’ermita és tancada, els arbres es balancegen amb galanteria perquè el ventijol bufa suau, la font raja , el seu murmuri es barreja amb la remor de la carretera, el xipolleig de la cascada va quedant lluny, a poc a poc ... 










“El Senyor és a prop dels qui l’invoquen” salm de vespres.

Glòria Vendrell i Balaguer
Juliol del 2018

Jaca


Jaca ha estat lloc de pas i de compra i de metges algunes altres vegades, però aquest cop ha estat lloc de taller d’automòbil... el cotxe del Jaume i la Maria va fer figa ahir, just i sortosament, a l’arribar a casa, a Aso de Sobremonte... per tal de solucionar-ho el més aviat possible, hem passat gairebé tot el dia a Jaca i a l’entorn , ells al taller i nosaltres fent una mica de turisme, que sempre ve de gust. 

Jaca és la capital de la Jacetània, contigua al Valle de Tena que és on estem. Ocupa un lloc estratègic per ser a prop de les pistes d’esquí de Candanchú i d'Astún, per la seva proximitat amb França i per ser el nucli més poblat en l’ample llit del riu Aragón. 

La recordava d’altres cops: la Ciutadella, les seves cases centenàries, la bellíssima catedral , joia del romànic espanyol i peça cabdal en el “Camino de Santiago”, el seu primitiu pòrtic que té un  timpà decorat amb un crismó envoltat de dos lleons, la Torre del Rellotge .... 

Des dels ïbers, passant per la Reconquesta Sarraïna, els primers reis aragonesos, la Guerra se Successió, la Guerra del francès, la Revolta de Jaca... fins avui, han passat moltes coses i molta gent... algunes edificacions resten dempeus i moltíssimes no... Però la muntanya que mira Jaca de fit a fit és la mateixa... Em fa pensar.... 

Agraïm que està encarrilat el tema del cotxe, que hem dinat prou bé al casc antic, que podem fer vacances mentre molta altra gent no en pot fer i que nos ens ha plogut cap dia... Però el millor sol és un altre, el que hem cantat als laudes del matí : “Ens visitarà un sol que ve del cel “














Glòria Vendrell i Balaguer
Juliol del 2018