diumenge, 28 de gener de 2018

Un bri



Sé que no ho puc resoldre
ni deslliurar-te
ni trencar les teves cadenes
que no tinc mitjans, i que els arguments no basten
sé que la meva veu entre milions no pot arribar-te

Però intueixo que algunes coses no són pas miratges
que alguns fils invisibles entrellacen i creen fines peces de lli
i aquesta tela que ens guareix
com un llençol a l’albada
voldria que t’acaronés les galtes
que t’esguardés el somni
que t’aguantés la mirada
que et donés la força si et manca
que cuidés dels teus en la teva absència
que t’obrís cada dia els ulls a l’esperança
d’un futur que esdevindrà
cert, implacable i probablement diferent del que imaginem 
però sé que vindrà imposant-se i impertorbable a la veritat

I ho farà més enllà i per sobre de les ideologies 
que a uns i altres ens puguin separar
perquè al capdavall i al darrere de les reixes
les ideologies no són més que fum
i teranyines fugisseres

Amb un bri d’aquesta tela que ens guareix 
com un llençol a l’albada
un dia n’hi haurà prou per retornar-te

Glòria Vendrell i Balaguer
Gener del 2018


dissabte, 27 de gener de 2018

De Poetes i de Girona


Rabindranath Tagore

Cuando nuestros ojos se encontraron a través del seto,
pensé que iba a decirle alguna cosa; pero ella se fue.
Y la palabra que yo tenía que decirle se mece día y noche,
como una barca, sobre la ola de cada hora.
Parece que navega en las nubes de otoño, en un ansia sin fin;
que florece en flores de anochecer,
y busca en la puesta del sol su momento perdido.
Chispeaba la palabra, como las luciérnagas, por mi corazón,
buscando su sentido en el crepúsculo de la desesperanza;
la palabra que yo tenía que decirle.


Miguel de Unamuno

Desde mi cielo a despedirme llegas
fino orvallo que lentamente bañas
los robledos que visten las montañas
de mi tierra, y los maíces de sus vegas.
Compadeciendo mi secura, riegas
montes y valles, los de mis entrañas,
y con tu bruma el horizonte empañas
de mi sino, y así en la fe me anegas


Antonio Machado

A la desierta plaza
conduce un laberinto de callejas.
A un lado, el viejo paredón sombrío
de una ruinosa iglesia;
a otro lado, la tapia blanquecina
de un huerto de cipreses y palmeras,
y, frente a mí, la casa,
y en la casa la reja
ante el cristal que levemente empaña
su figurilla plácida y risueña.
Me apartaré. No quiero
llamar a tu ventana…


Jaime Sabines
De nosotros quedará la misma huella,
la semilla del viento en el agua,
el esqueleto de las hojas en la tierra.
Sobre las rocas, el tatuaje de las sombras,
en el corazón de los árboles la palabra amor. 


Amado Nervo

Ya no hay un dolor humano que no sea mi dolor;
ya ningunos ojos lloran, ya ningún alma se angustia
sin que yo me angustie y llore;
ya mi corazón es lámpara fiel de todas las vigilias


Gabriela Mistral

Siento mi corazón en la dulzura
fundirse como ceras:
son un óleo tardo
y no un vino mis venas,
y siento que mi vida se va huyendo
callada y dulce como la gacela.


Mario Benedetti 


Te dejo con tu vida
tu trabajo
tu gente
con tus puestas de sol
y tus amaneceres.
Sembrando tu confianza
te dejo junto al mundo
derrotando imposibles
segura sin seguro. 


Alfonsina Storni

Hay un cisne que muere cercado en un palacio.
Un cisne misterioso de ropaje de seda
que en vez de deslizarse en la corriente leda
se estanca fatigado de mirar el espacio.


Federico García Lorca

El aire es inmortal. La piedra inerte
ni conoce la sombra ni la evita.
corazón interior no necesita
la miel helada que la luna vierte.


Pablo Neruda

Hemos perdido aun este crepúsculo.
Nadie nos vio esta tarde con las manos unidas
mientras la noche azul caía sobre el mundo.
He visto desde mi ventana
la fiesta del poniente en los cerros lejanos.
A veces como una moneda
se encendía un pedazo de sol entre mis manos.
Yo te recordaba con el alma apretada
de esa tristeza que tú me conoces.
Entonces, dónde estabas?
Entre qué gentes?
Diciendo qué palabras?
Por qué se me vendrá todo el amor de golpe
cuando me siento triste, y te siento lejana?
Cayó el libro que siempre se toma en el crepúsculo,
y como un perro herido rodó a mis pies mi capa.
Siempre, siempre te alejas en las tardes
hacia donde el crepúsculo corre borrando estatuas.


dilluns, 22 de gener de 2018

Claustres


Són suggerents perquè els envolta el llenguatge del misteri, ¿ Qui no ha visitat el claustre d'un monestir o de qualsevol església, i encara que sigui per escasses dècimes de segon, no s'ha sentit transportat a una altra època? A un àmbit diferent? A un espai desconegut?

En qualsevol cas, la veritat és que hom s'hi troba a gust contemplant-lo i vorejant-lo. Per una estranya raó un s'hi sent com a la casa que mai hauria de deixar. És com endinsar-se en el que ens és propi, com capbussar-se en l'oceà de la història que viu en les pregoneses.

Normalment els claustres i el silenci són una mateixa cosa. No hi ha cartells que el demanin el silenci, ni ningú que renyi com a les biblioteques quan es trenca, però la veritat és que gairebé ningú gosa fer-ho. El silenci respectuós s'imposa. Hi ha quelcom de sagrat en aquesta absència de brogit: és l'eloqüència de l'ànima.



I no hi ha claustre sense pou o sense font. Acostuma a ser una font petita, un doll d'aigua recurrent i constant, un degoteig que acompanya, que compassa i que mai dorm. És aigua de Vida.

El murmuri de l'aigua posa en relleu que el claustre no és un espai mort ni inhòspit, posa en evidència la necessitat subtil i originària que tenim del "Paradís", expressat en totes les cultures de manera diferent, però en tots els casos evocador del desig íntim de repòs de l’intel·lecte, de l'anhel ocult de plenitud corporal i del prec del cor que clama incessantment el que li manca.

A vegades em passa que trobo més delícia en trobar un claustre que no esperava, que no pas en entrar en un del que ja en tenia coneixença. Ve a ser quelcom semblant a trobar en la memòria oculta emocions inefables i bells secrets inexplicables.


Els capitells esculpits en la pedra amb motius i escenes variades, em recorden que el claustre no és aliè, ni al què em passa, ni al què estimo, ni al què em fa patir, ans la contrari, la pedra segella la realitat concreta, que és la meva, però que viu a la par de la dels altres.

Dic això perquè el claustre, que és una successió d'arcs enllaçats tenint en cadascun d'ells esculpida una escena diferent, doncs que és com la vida de cadascú , que té les pròpies i úniques escenes, però que no les vivim pas sols ,sinó els uns al costat dels altres, oberts en un desplegament d'arcs que en el seu conjunt és harmònic i bell, malgrat que el capitell concret pugui ser fosc, obscur o il·legible.

I per últim dir que no hi ha cap claustre cobert, tots deixen veure el cel, tots permeten alçar la mirada amunt i respirar, tots mostren l'exterior. Cap claustre es replega sobre si mateix. És la seva gràcia.

Un claustre tapat talla tota possibilitat de connexió i de transcendència. Si ens entestem en escapçar els processos vitals que ens acompanyen al llarg de la vida i reduir-los al silenci somort, a la pedra i al capitell, sense cap altra perspectiva, haurem perdut l'oportunitat que se'ns brinda de percebre la certesa d'una realitat que ens sobrepassa, però que a la vegada ens acarona, ens aixopluga i ens abraça.

Són un reclam i una crida i un misteri ben interessant els claustres

Glòria Vendrell i Balaguer
gener del 2018

divendres, 19 de gener de 2018

Què és la pregària


FRANCESC TORRALBA La Vida secreta de la pregària. Angie Editorial

(...) Purgar l'espai interior per poder acollir Déu, per hostatjar la seva Paraula

(...) Pregar significa reconèixer de bell antuvi, que hi ha un altre àmbit, una altra esfera, un defora encara que no s'hagi vist mai,que ningú l'ha trepitjat mai. Pregar és obrir-se a la dimensió desconeguda, indagar per terrenys nous, sortir dels itineraris fressats i aixecar la testa més amunt del que és habitual

(...) En capbussar-me cap endins m'adono que en l'entranya més íntima de mi mateix, hi ha algú altre, una alteritat estranya al meu ésser que em crida i em convoca.

(...) La Paraula de Déu és una novetat radical i hostatjar-la significa estar disposat a rebre dins de la pròpia casa un hoste que pot alterar fins a tal punt la vida de la casa que esdevingui un caos. Causa esglai veure com es commou el petit cosmos que hem construït amb la nostra raó.

(...) La pregària és la respiració de l'ànima. Per pregar cal agafar alè, rebre l'aire que ve de fora i a la vegada extreure l'aire que ve de dins

(...) Els núvols mentals flueixen. Són agregats que es componen i descomponen veloçment segons com bufi el vent. Són realitats tendres i volàtils que apareixen  en l'horitzó i desapareixen, però la Paraula, aquella Paraula és allí, i un cop s'ha auscultada i és reconeguda  no es pot ignorar com un pensament efímer que irromp i passa pel cel de la ment. No passa. es queda i crida.

(...) L'alliberament (etapa de la pregària) T'alliberes de la maleïda càrrega d'haver de ser algú, d'haver d'aixecar la testa per sobre de l'anonimat, d'haver de fer-te un nom i ressaltar per sobre de la mediocritat. Et treus de sobre aquest jou que t'han posat des de petit al coll i que NO et deixa viure (...) Ja no et cal haver de fer la pirueta al bell mig de la plaça, perquè tots et vegin i t'aplaudeixen. Ets lliure (...) És un abandonar-se a cada moment: a la música que sona, al text que escrius, al treball acadèmic, a l'arbre que contemples, al petó que fas...

(...) (també) es prega amb silencis. L'orant entra en una església i no diu res, però prega. L'orant arriba a dalt d'un cim, no emet ni un fonema, però ell sap que prega. És la pregària que neix de la meravella, de l'estupor davant de la grandesa infinita de Déu (...) en aquest darrer trànsit de la vida només es conjuguen tres verbs: admirar, balbucejar i emmudir.

(...) del Parenostre "doneu-nos Senyor el dia d'avui"- el dia d'avui és la gran ocasió que brinda Déu per estimar ARA (...) l'ocell no té consciència del temps, de la proximitat de la mort. Viu al dia i mor al dia. Massa cops el dia de demà no et deixa viure el dia d'avui (...) El dia d'avui no és l'epíleg del dia d'ahir, però tampoc és el pròleg del dia de demà. És l'escletxa de l'eternitat.

(...) En pronunciar el Parenostre m'omple d'esperança creure que Déu tot ho pot, pot reconstruir el meu paisatge interior, posant cada fragment del trencadís en el lloc que li correspon.


diumenge, 14 de gener de 2018

Crec en el cel


Sovint parlem del cel com si es tractés d'un lloc, com si després dels paràmetres humans, més enllà de la vida que coneixem, la vida continués seguint les mateixes coordenades d'espai i de temps. 

Hi ha qui creu que tot acaba amb la mort i hi ha qui creu i espera que no sigui així, però el que està clar és que en cap cas podem fer-ne cap demostració empírica. Forma part ( en els dos casos ) de l'àmbit de la fe i la creença.  Faig meves les paraules de F.Torralba quan diu que  Ningú no ho sap, ni els més saberuts. Cap planificació racional pot anticipar el final. Respecte a com acabarà i quin desenllaç tindrà el fil narratiu, no en sabem res. Només ens és lícit esperar. Ningú ens pot robar aquesta esperança amb un sil.logisme, amb una fal·làcia. Ningú no ha peregrinat fins al final dels temps per dir-nos quina és la darrera escena i quin és l'acte final de la història

Però adonem-nos de que en realitat, fe i creença i ateisme i descreença són les dues cares de la mateixa moneda. Ambdues són opcions personals i ambdues responen al caràcter religiós de la  persona, entenent per religiós la possibilitat de relacionar-nos, preguntar-nos i posicionar-nos amb el que ens transcendeix. Sempre explico als meus alumnes, que no hi ha vaques atees ni enciams ateus... L'ésser humà és religiós per se . La possibilitat de ser ateu és una possibilitat religiosa.

"El cel no és espacial, és essencialment a dalt",aquestes paraules de J Ratzinger no expliquen però sí insinuen una realitat que ens transcendeix i que no pel fet de ser transcendent és sinònima de inexistent.

Així doncs, malgrat els dubtes ,les ombres i les pors, afirmo sense vergonya ni recança que crec en el cel, en un cel ple que ens serà donat i del qual gaudeixen ja tants que he conegut  que estimo i que espero retrobar. 

Aquest cel  és el mateix cel que visc i que he viscut de tant en tant com a penyora en tantes ocasions, en el plaer d'una llàgrima, en el Pirineu banyat de sol , en la immensitat del mar,  en l'aigua del riu quan espurneja, en la percepció de la bellesa oculta , al sentir-me perdonada en les fondàries, en l'amor gratuït ... Aquesta experiència em permet viure amb els peus ben arrelats al terra però amb la pau secreta de saber que hi ha un cel que és com diu en Torralba "apagament de set" i "abraçada eterna"...  

I torno a fer meves les paraules de F. Torralba quan escriu que el cel és l'horitzó, és la carn de l'esperança, és creure que hi ha un retorn ple, que l'absència serà transformada en presència, que aquell tast no va ser un moment atzarós de la història, un remolí de la vida, un moment del cercle etern de totes les coses, sinó el principi, el començament de la vida eterna, un do temporal que contenia, ja en les seves entranyes, l'alè d'eternitat.

"Tot comença amb un silenci i acaba amb un silenci"

Glòria Vendrell i Balaguer
gener del 2018

dissabte, 13 de gener de 2018

L'engany


FRANCESC TORRALBA, La vida secreta de la Pregària, Angle Editorial

(...) Tendim a amagar-nos a projectar una imatge falsa de nosaltres mateixos i fins i tot a enganyar-nos a nosaltres mateixos.

L'engany forma part de la vida quotidiana. El venedor enganya el client fent-li veure que s'ho creu. El professor enganya l'alumne exhibint uns coneixements que no té, però l'alumne enganya el professor mostrant uns continguts que no domina.

Enganyar-se a si mateix és grotesc, però és un exercici quotidià. Ens enganyem dient que som feliços, però no ho som, ens enganyem dient que estimem, però no estimem; ens enganyem dient que som estimats, però no som estimats. Ens enganyem pensant que sabem més del que realment sabem i amb aquests enganys creiem que la vida és fa més suportable - " no hi ha engany més perillós" - diu Soren  Kierkegard que enganyar-se a si mateix (...)

La pregària és una lluita contra l'engany. Quan l'orant està sol enfront de si mateix i enfront de Déu, pren consciència de tots els enganys de la seva vida (...)

Quan l'orant s'adona dels seus enganys, quan pren consciència de les impostures de la seva vida, experimenta la necessitat de perdó, de reconciliació i de tornar a començar.


divendres, 5 de gener de 2018

Plens o ocupats?


Francesc Torralba

No és el mateix un dia ple que un dia ocupat. L'ego s'ocupa, perquè així es distreu i a la vegada adquireix rellevància social. La plenitud no rau en l'exhibició, sinó que rau en la donació.

La docència, com l'escriptura, és un exercici de donació, de buidament. També es pot però, pervertir i convertir-se en pràctiques d'exhibició egocèntrica.

Quan eduquem bé, no solament donem allò que sabem, sinó que ens donem a nosaltres mateixos.

Quan escrivim bé, no solament regalem un plec de fulls, sinó que entreguem un tros de la nostra ànima.


dilluns, 1 de gener de 2018

Afortunada


La taula us espera
les olles estan al punt del bull
al pessebre hi espurnegen llumetes
l'arbre de fulles verdes és al racó
el tió petit riu perquè ningú li ha pogut arrencar la barretina
els reis  caminen seguint l'estrella que sempre brilla

I jo sola al menjador,
mentre observo com el sol galanteja amb nosaltres
ara que hi ha un moment de dolça calma
em sento afortunada de tenir-te i de poder fer-te un lloc
Déu nat a l'establia
Déu petit en el cor

Glòria Vendrell i Balaguer
Nadal 2017

dissabte, 30 de desembre de 2017

El meu tresor incomparable


Contenta, agraïda i feliç

Hi ha qui té tresors al banc en forma de diners , hi ha qui té tresors en forma de joies valuoses, hi ha qui té tresors en forma de títols i prestigi i també hi ha qui te tresors ocults...

Els meus tresors són ells, són els meu capital, les meves joies, el meu títol , la meva saviesa oculta i la meva alegria

Cap tresor és comparable

Glòria Vendrell i Balaguer
Nadal 2017

dissabte, 23 de desembre de 2017

Emmanuel

"Ens ha nascut un noi, l'Emmanuel, Déu amb nosaltres"

Ni la neu ni la gebrada ni el fred ni el glaç
Ni la nit ni la tenebra ni la mort audaç
Ni l'horror ni la guerra ni la submissió ni l'atzucac
Ni la pesta ni la llàgrima ni el dolor ni el bivac

No han pogut ofegar-vos
No han pogut negar-vos
No han pogut enderrocar-vos
No podran

Glòria Vendrell i Balaguer
desembre del 2017



diumenge, 10 de desembre de 2017

Menudeses



Han picat a la porta del castell...
-qui hi ha? pregunta la Maria
-no hi ha ningú, respon l'Abril

El castell és d'elles, les princeses que hi vivien han marxat per fer-los lloc

Mentrestant, aliè al castell de les noves princeses petites, el Pau desembolica regals perquè en fa sis i tot és festa.




La porta del castell es tanca , s'apaguen els llums i s'encén l'espelma... sona el timbre de la casa...
- qui vé? pregunta algú
-és un paquet -diu el Pau- no se qui l'ha dut...

I quan s'obre la caixa resulta que no és Amazon, resulta que  és el Quim ,que com que no sap fer altra cosa que riure, doncs riu mentre ens mira i riem tots mirant-lo com riu.


Han picat a la porta del castell...
-qui hi ha? pregunta l'Abril
- Ha vingut l'Aina!- contesta la Maria

Com que l'Aina no es volia perdre la festa d'aniversari del Pau ni el somriure ample del Quim,  s'ha disfressat d'angelet per poder volar corre que corre i posar-se sobre la porta del castell.


I entre princeses i castells, entre mitgetes del Barça, pastissos i mini texans de bebè , es passeja el temps més bonic de tots, el temps de les menudeses que és el temps més ple del món.

Glòria Vendrell i Balaguer
desembre del 2017

L'Abril troba el tió


S'ha amagat el Tió a la muntanya, però l'Abril el trobarà encara que s'amagui
La iaia li ha dit que ha de buscar un arbre marcat amb dues ralles creuades, 
una vermella i una blanca...


I l'Abril que s'ho creu perquè té cor de nena, busca l'arbre entre tots els arbres del bosc
El gos la segueix de a prop , tot i que a ella no li agrada gaire


I quan el troba, no sé qui és més feliç, si ella, si el tió, si l'arbre, o si la iaia



dimecres, 15 de novembre de 2017

Aniversari

Vas venir amb el nom escollit de temps i temps
Vas venir de matinada després d'una trencadissa d'aigües 
Va ser un matí de son trencat, d'espera i de germà petit que no se n'adonava
Enrojoladeta i vestida de blau vas portar més maduresa , més regals i més calma

Eres...
Els ullets expectants del germanet que et mirava
Els pares que ja ho eren molt
El diumenge que va ser més festa que mai
El pit jove que s'oferia de nou
Els bolquers ara experts
El plor petit
Els petonets a les galtes
El perfum de pell de nadó
Les manetes lleugerament amoratades i obertes
La tendresa....

Ets...
després del rastre de petits dolors,
de tot el que has après i viscut
de tot el que has estimat i patit...
suspès en el temps que tot ho guarda,
ets encara tot això...
però fet del tot teu
en el teu esguard de mare.

Glòria, la teva mare 
15/11/1981- 15/11/2017

dimecres, 8 de novembre de 2017

No té preu


Quina sort tenir-vos, saber que sou aliens a tot el què passa, mirar les vostres carones i saber amb certesa que és possible un altre món.

M'agrada ser prop vostre, ser la vostra iaia, explicar-vos contes i cantar cançons... M'agrada quan sona el timbre i us sento pujar per les escales... m'agradarà molt tornar-te a veure, però aquest cop al mig de tots!

No té preu veure-us felices i rialleres trafegant amb la cuineta o fent d'infermeres del besavi o pintant cargols de colors...

No té preu veure't feliç al costat de l'avi preguntant-li coses de futbol, coleccionant cromos i demanant-me contes inacabables que et pinten els ulls de llum...

No té preu veure el teu somriure encara que sigui sense so, prémer les teves cuixetes grassones i besar les teves galtones arrodonides i tendres...

No té preu que la petita pantalla em faci arribar la teva veu cridanera i rematadament divertida i adonar-me del teu nasset arremangat i dels teus ulls mirons...

Al món està tot molt fosc, molt lleig, molt capgirat... Els grans tenim molts maldecaps que vosaltres no enteneu encara ...i no sabeu com me n'alegro de que sigui així!... al costat vostre tot resta en silenci, ocult i adormit... Feu possible el més difícil, tot ho feu més planer i més bonic...

El que ens envolta és ple de dolors molt llargs que necessiten solucions, però em passa que sovint les trobo en la calma petita que brolla de les "tortugues Ninja" , de les princeses Disney, dels taurons vermells que persegueixen peixets que s'amaguen en un foradet, dels esquirolets anglesos i del foradet de la galta que s'amaga darrere el xumet.

Glòria Vendrell i Balaguer
novembre del 2017

divendres, 3 de novembre de 2017

Embolic


No sabia per on passar. Feia dies que volia trobar la manera de sortir del laberint de coses que l'envoltaven i que el tenien oprimit, obcecat, atordit, cec... 

Va començar foragitant la serp , però ella va tornar... després va fer el mateix amb els mohais , però aquests sempre tornaven ressorgint de la terra, impertèrrits i ferotges.... no creia que la petita llagosta fos la causant dels seus malsons, però quan  la va fer fora d'un cop de peu per si de cas, com que ella el va mirar amb aquella cara de no haver fet mai cap mal, doncs es va convèncer de que no en tenia cap culpa, però ja estava fet ... va fer trossos els troncs que li barraven el pas i va baixar per les escales de cargol fins al fons de l'espai on vivia, per veure si trobava la sortida... però al capdavall solament hi va trobar un peix empresonat que no ho sabia que ho estava i una gàbia de cel que mai s'havia usat.

A vegades  li semblava que ho aconseguia i que era lluny de tot, però tot d'una s'hi tornava a trobar al mig sense sortida... des de la finestra veia el mar enllà i el sol que es ponia... i quan el paisatge arribava al punt àlgid de bellesa, aquell nen de pell de gana li suplicava que l'ajudés, que no marxés encara...l'animaló del got li suplicava que trenqués el vidre, els rostres que havien perdut els ulls li demanaven no sabia ben bé què... la pinta era al terra, les botes de caminar no volien els seus peus, l'última poma que quedava va rodolar pel terra carrer enllà... es va recordar d'aquells pares i nens que eren feliços agafats de la ma i que feia dies que no veia .... les titelletes li reclamaven amb insistència dits per actuar...

Es va espantar molt quan no va notar l'espurna de foc al palmell de la ma i quan no va ser capaç d'olorar les flors ni de percebre els seus colors...

No va tenir més remei que deixar de ser de plàstic , que oblidar-se del seu cor de joguina i demanar-ne un de carn...

Va  prendre les cames de la ballarina jove ..... i  amb un salt lleuger ., mai va saber com ho va fer, però se'n va anar

Glòria Vendrell i Balaguer
novembre del 2017



divendres, 6 d’octubre de 2017

Sense nom


Després de molts dies sense paraula, 
 en sorgeixen de nou
però porugues i tímides
de les profunditats inhòspites...

És un clam ? És un prec? És un plor?
Són les meves? Són les vostres?...

Les deixo sortir a poc a poc...

Vull que quan tornin em donin respostes

Glòria Vendrell i Balaguer
Octubre 2017

En un tres i no res



En un tres i no res cauran les fulles
però abans hauran de ser marronoses grogues o vermelles
M’agradaria ser a baix per recollir-les
i ser un ocell perquè la caiguda fos lleugera

En un tres i no res solament quedarà el tronc de l’arbre
S’hauran perdut per sempre les fulles?
M’agradaria ser allà dalt per albirar-ho
i ser brisa i que no torb, per retornar-les

En un tres i no res 

Glòria Vendrell i Balaguer
Octubre 2017

dilluns, 28 d’agost de 2017

Valle de Ansó


El valle de Ansó és la vall més occidental de la Jacetania, limita amb el valle navarrès de Roncal, amb el Bearn francès i amb el valle de Hecho.

Ansó és un poble típic del pirineu aragonès , però el que paga de debò la pena és la capçalera de la vall, acostar-se fins al bosc de Zuriza , que és una vall dins de la vall que a la vegada es desplega en dues d’altres d’origen glaciar.

Des de Zuriza doncs, hom pot caminar on li vingui de gust perquè un cop allà, res té desperdici. Avui nosaltres hem agafat la ruta que va fins el coll “de Estribiella” i “el Achar de Alano” sense cap intenció més que la de gaudir d’un nou dia de paisatges preciosos , de caminar uns quants kilòmetres per fer gana i d’acomiadar-nos de l’últim dia a les muntanyes. ; De manera que tot i que no hem arribat a cap de les fites tradicionalment establertes en el mapa , sí que hem fet un mos prop del pas de Tachera i hem sigut prou feliços als peus del “Achar”... una preciositat feréstega i solitària com poques!

Pel camí hem trobat un ramat d’ovelles amb les marques del pastor ben evidents i no he tingut més remei que recordar-me del meu “Bon Pastor” a qui pertanyo... “Jo sóc el bon pastor, conec les meves ovelles i elles em coneixen a mi (Jn 10)”

També ens hem acostat al bosc de Gamueta , al qual s’hi accedeix des del refugi de Linza. Ha sigut però un encontre ràpid i fugisser, carregat de records tendres i adolescents. No teníem temps d’anar fins el mateix lloc on vam fer acampada lliure fa molts anys amb les meves germanes i els pares, però la vista de l’entorn que ubico perfectament en la memòria, m’ha emocionat, ho confesso. 

El que passa és que llavors l’aigua brollava de tot arreu ( ara no) , saltirona i fresca com res. No oblidaré mai la sensació de tenir-la a la cara al matí quan m’hi rentava les lleganyes de la son, ni les estrelles llambregant al cel sobre la tenda de color marró, ni les vaques que de bon matí es van posar a menjar herba al nostre voltant i ens van obligar a posar-nos ben al mig de la canadiense perquè no ens fessin mal amb les banyes, ni l’herba flonja i condescendent que ens resguardava de la nit i de les pors de la mama.... m’agrada tornar als llocs anys després i trobar-los bells de nou i recordar-los amb tendresa.

Achar de Alano. Coll de Tachera



al fons coll de "Estribiella



coll de Tachera



bosc de Gamueta
Al vespre, a la nostra última nit a Hualdeenea d’Iblizieta, ens reunim per resar les vespres: “A prop està el Senyor dels qui l’invoquen sincerament” ...encara sort que Ell ve sempre amb mi i no fa com les muntanyes que es queden.


Glòria Vendrell i Balaguer
25 agost del 2017

diumenge, 27 d’agost de 2017

Roncesvalles ( Orreaga)


A Roncesvalles s'hi creuen tres històries: "La Chanson de Roldan", els pelegrins de Santiago de Compostela i el rei Sancho famós per la batalla de "Navas de Tolosa"(1612) i per la seva alçada, ja que els seus ossos conservats dins la tomba del claustre ens donen una mida de 2,20m. 

La Chanson de Roldan és un poema èpic escrit a finals del s. XI. Es tracta del "cantar de gesta" més antic escrit a Europa en llengua romanç. Narra la venjança dels vascons a Carlemagne quan aquest  havia destruït Pamplona el 778. En la batalla va morir el cavaller Roldan; Per això el cantar porta el seu nom. 

Representació de la "Chanson de Roldán"
L'Església de sant Maria ( real col·legiata de Roncesvalles) la va fer construir Sancho VII (s.XII-XIII) acabant sent un dels millors exemples del gòtic navarrès. L'escultura també gòtica de la "Virgen de Roncesvalles", presideix l'altar i la nau central.






Com gairebé sempre, la cripta és el lloc més antic. Baixar a una cripta sempre em produeix una sensació plaent. Deu de ser el gust de retrobar-se i la necessitat de solitud.


cripta

cripta
El claustre ha estat reconstruït a causa d'una nevada terrible que va enfonsar el primitiu. En la capella lateral de st. Agustin hi ha la tomba del rei Sancho VII abans esmentada. Els vitralls de la capella ofereixen una representació de la batalla de "las Navas de Tolosa" i a la capçalera de la capella una reixa conserva i mostra les cadenes que envoltaven la tenda vençuda de Miramolin.



L'església de Santiago és un petit temple gòtic edificat el s.XIII. És de forma rectangular i sincerament més bonic per fora que per dins. Al seu costat s'hi troba el lloc més antic i més misteriós de Roncesvalles: la capella de l'Esperit Sant, o "Silo de Carlomagno". 

"El silo de Carlomagno "És d'estil romànic, és una planta quadrada amb volta de creueria. Segons la tradició aixopluga els ossos dels combatents morts de Carlemagne en la batalla de Roncesvalles. Ens expliquen que les excavacions i els estudis arqueològics donen fe d'estrats profunds que contenen restes humanes antiquíssimes. 

El que sí és veritat  és que en l'estrat superior són visibles les restes òssies conservades de pelegrins que no arribaven a Santiago i que morien en aquelles contrades.I el que també és veritat és que encara avui en dia fa la funció de cementiri local i dels canonges de la Col·legiata.

A la sala superior hi han posat una làmpada preciosa al més pur estil carolingi.

església de Santiago i "Silo de Carlomagno
làmpada carolingia
restes òssies de pelegrins
Roncesvalles  sempre ha estat lloc de pas, primer pels Celtes i més tard pels que utilitzaven la via romana Burdeos-Astorga. De manera que no és d'estranyar que sigui des dels inicis lloc d'entrada a la península pels pelegrins d'arreu que fan el "Camí de Santiago" . Aquí comença una de les rutes jacobees més conegudes i populars. De fet ens expliquen que mentre que la població té una trentena d'habitants, en canvi pot acollir milers de pelegrins en la seva hostatgeria.



Burguete és una deliciosa població a tocar de Roncesvalles, és el primer regal que es troben els pelegrins . Tot i que ha estat refeta el s.XVIII i XIX a causa de varis desastres i incendis, paga la pena aturar-s'hi una mica i gaudir de les seves cases i del seu carrer principal amb els rierols a banda i banda.







Avui no hem fet muntanya, bé muntanya sí perquè no l'hem deixada, però vull dir que no ha calgut motxilla ni botes, ni bastons ni capelina ni cantimplores d'aigua ni entrepà... un dia diferent però molt interessant i digne de veure, sobretot quan ensopegues amb un guia que en sap un tros llarg.

Al vespre a la nostra temporal Hualdeenea d'Ibilzieta , tot pensant amb el terrorisme mortal i enverinat , amb les víctimes i també amb els autors dels atemptats que fan sagnar el món, em consola i em provoca una pau difícil d'explicar, la paraula dels laudes del matí: " no jutgeu , deixeu que vingui el Senyor".




Postdata: hem fet 10m " del Camino"

Glòria Vendrell i Balaguer
24 d'agost del 2017