dimecres, 12 de setembre de 2018

Sigues feliç


Sigues feliç
com els matins
com el gessamí que perfuma el menjador de casa a les nits
com les muntanyes acaronades de llum
com els penyasegats xops de mar
sigues feliç

Sigues feliç
encara que un dia pensis que no ho ets
encara que t'esquitxin les pors
encara que les ombres et semblin denses
malgrat sembli difícil
sigues feliç

Sigues feliç
altra cosa no espero
però que siguis feliç sí

Glòria, la teva mare

dijous, 30 d’agost de 2018

La Seu de Manresa


La Seu de Manresa
Poema de Luis Cernuda

Entra en la catedral, ve por las naves altas de esbelta bóveda,
gratas a los pasoserrantes sobre el mármol, entre columnas,
hacia el altar, ascua serena,
gloria propicia al alma solitaria.

Como el niño descansa, porque creeen la fuerza prudente de su padre;

 Con el vivir callado de las cosas
sobre el haz inmutable de la tierra,
transcurren estas horas en el templo

 No hay lucha ni temor,
no hay pena ni deseo
todo queda aceptado hasta la muerte
y olvidado tras de la muerte, contemplando,libres del cuerpo, y adorando
necesidad del alma exenta de deleite.

Apagándose van aquellos vidrios 
del alto ventanal, 
y apenas si con oro triste se irisan débilmente

Muere el día, pero la paz perdura
 postrada entre la sombra.

diumenge, 19 d’agost de 2018

Quasi quaranta



Segurs de que res del que veiem és un miratge
hem caminat sobre el penyasegat sense ferir-nos.

El temps que ens quedi l'un al costat de l'altre
haurà de ser per força més compacte
més de veritat encara

Reclosos en les mans de qui ens esguarda, tot és molt fàcil

L'any que ve ja en seran quaranta

Glòria Vendrell i Balaguer
19 agost 2018

dissabte, 28 de juliol de 2018

Ermita i Dolmen de Santa Elena ( Biescas)


Aquestes coses passen, que hom passa pel costat de llocs, objectes, persones...que de tant a prop que són , pensem que ja les veurem/coneixerem/aproparem un altre dia... i passa que aquest dia acostuma a no arribar mai... però si per casualitat un dia arriba, doncs hom s’enduu la grata sorpresa de que ha estat una bona trobada... doncs això és una cosa semblant al que ens ha passat a  santa Elena de Biescas, una descoberta petita i propera a la casa on som de l’estiu, un regalet menut que ha desvetllat també menudes, però gratificants alegries. 

Els dòlmens, els menhirs... les pedres en general... la història sempre m’ha seduït... però en aquest cas, tot i que l’entorn del monument megalític és immillorable, m’ha decebut llegir que el dolmen va ser destruït a la guerra civil i que el que veiem ara és una reconstrucció del 1975... una autèntica llàstima! 

En canvi l’ermita que pensava que “ ni fu ni fa”, doncs mira, ves per on, la mar de bonica! ella, l’entorn, la font que li llepa els peus, la cascada que regalima a la seva falda, la història de fons.... 

Tot i que la seva fundació és una incògnita, pel que diu la llegenda, té origen en santa Elena que es va amagar en el lloc, fugint dels musulmans, teixint una tela de llana com si fos una aranya . Pel que sembla va ser Jaume I el conqueridor qui després va fer construir una ermita en el lloc. 

La cascada està oculta. Per unes minúscules escales s’accedeix a un balcó tobàcic molt singular. La molsa petrificada forma cortinatges que es van fent grans , sobreposant-se els uns als altres en el buit, formant sostres flotants sobre la cornisa pètria. 

Marxem: L’ermita és tancada, els arbres es balancegen amb galanteria perquè el ventijol bufa suau, la font raja , el seu murmuri es barreja amb la remor de la carretera, el xipolleig de la cascada va quedant lluny, a poc a poc ... 










“El Senyor és a prop dels qui l’invoquen” salm de vespres.

Glòria Vendrell i Balaguer
Juliol del 2018

Jaca


Jaca ha estat lloc de pas i de compra i de metges algunes altres vegades, però aquest cop ha estat lloc de taller d’automòbil... el cotxe del Jaume i la Maria va fer figa ahir, just i sortosament, a l’arribar a casa, a Aso de Sobremonte... per tal de solucionar-ho el més aviat possible, hem passat gairebé tot el dia a Jaca i a l’entorn , ells al taller i nosaltres fent una mica de turisme, que sempre ve de gust. 

Jaca és la capital de la Jacetània, contigua al Valle de Tena que és on estem. Ocupa un lloc estratègic per ser a prop de les pistes d’esquí de Candanchú i d'Astún, per la seva proximitat amb França i per ser el nucli més poblat en l’ample llit del riu Aragón. 

La recordava d’altres cops: la Ciutadella, les seves cases centenàries, la bellíssima catedral , joia del romànic espanyol i peça cabdal en el “Camino de Santiago”, el seu primitiu pòrtic que té un  timpà decorat amb un crismó envoltat de dos lleons, la Torre del Rellotge .... 

Des dels ïbers, passant per la Reconquesta Sarraïna, els primers reis aragonesos, la Guerra se Successió, la Guerra del francès, la Revolta de Jaca... fins avui, han passat moltes coses i molta gent... algunes edificacions resten dempeus i moltíssimes no... Però la muntanya que mira Jaca de fit a fit és la mateixa... Em fa pensar.... 

Agraïm que està encarrilat el tema del cotxe, que hem dinat prou bé al casc antic, que podem fer vacances mentre molta altra gent no en pot fer i que nos ens ha plogut cap dia... Però el millor sol és un altre, el que hem cantat als laudes del matí : “Ens visitarà un sol que ve del cel “














Glòria Vendrell i Balaguer
Juliol del 2018

Ibones de Machimaña y Ibón Azul


Avui ben d’hora altre cop, hem enfilat la carretera fins als Banys de Panticosa i un cop allà, des del refugi, hem començat  el camí que ens durà fins els” Ibones de Machimaña” a dues hores i els “ibones Azules” a 4 hores de marxa. 

La bellesa no s’ha fet pregar, tot just hem començat a pujar ja s’ha desplegat en una esbatanada de pedra i aigua que ens ha obligat a parar i contemplar el que no podem fer gairebé mai...I després ha vingut el bosc i el sol que ha tret cap per la muntanya i l’olor d’herba matinera i les rapinyaires encetant el vol... 




L’Ibon Bachimaña de baix no és especialment maco, però sí que ho és el Bachimaña superior... esplendorós com ell sol, semblava que ens volés abraçar estreyent-nos el camí que ens portava més amunt, a la recerca dels ibons germans... 





De nou el camí fins "l’Ibón Azul" pletòric, harmònic, suggerent... 




El desnivell de més de 800 m. s’ha fet pregar, de manera que fatigats però expectants hem arribat a l'Ibón Azul... i allà els blaus s'han tocat, el del cel i el de l'aigua... I el repòs plàcid i la serenor més secreta han fet acte de presència.





Hem tornat a celebrar eucaristia amb la gent del poble que ja ens espera, i ha tornat a ser una celebració petita, íntima i agraïda... Hem recordat la mare del Joan que es deia Ana i també tots els de casa que celebren o poden celebrar sant, l’Anna, l’Aina i el Quim petits i la Hannah... Com que és el dia dels avis, els recordo a tots amb tendresa i demano Déu que els doni a tots el do tan bonic i tan valuós de la fe, que fa la vida també tan bonica, tan valuosa , tan senzilla i tan bella. 


“Senyor, esberleu la volta del cel i baixeu, toqueu les muntanyes...” salm de vespres

Glòria Vendrell i Balaguer
Juliol del 2018

Ibón de Piedrafita



Avui hem fet un camí molt concorregut, però com que sempre matinem, hem tingut la sort de gaudir del paisatge gairebé en solitud, la qual cosa s’agraeix moltíssim, acostumats com estem a brogit i a soroll que s’entafora per les orelles sense compassió.

L’Ibon de Piedrafita la veritat és que com a ibón no val gran cosa, però l’entorn i sobretot el camí  ho compensa amb escreix.

Els "Cúmulos del Piedrafita" m'han recordat una mica el Pla del Cadí, "La Peña Telera" ens ha fet de sentinella tota l'estona  i la calma que a poc a poc tot ho amara , ens ha  acompanyat tot el camí i s’ha quedat amb mi vora el llac, a la vista del massís del Mont Perdut i de l’esplèndid  cel del matí...

M’he recordat del  salm dels laudes del matí: “Per vos es desviu el meu cor, com terra eixuta sense una gota d’aigua”








A la tarda, com que és sant Jaume i el sant doncs del Jaume, la gent del poble ens deixa les claus de l’església i a toc de campana, celebrem una eucaristia petita, íntima i agraïda: que s’alegrin els pobles i cridin de goig...




Glòria Vendrell i Balaguer
Juliol del 2018

Ibones de Anayet


El dia d’avui ha estat preciós. Ben d’hora hem començat a caminar a Canfranc, en un trencall de la carretera del port de Somport, per on s’enfila el CR-11 , en direcció a Formigal, on ens recolliran a la tarda. 

El paisatge preciós com sempre: aigua, pedra, pastures, sol, ocells, cims, flors, silenci... però el millor els Ibons d’Anayet!!!!! És un lloc de postal, la seva bellesa es deu a l’harmonia de l’entorn, cada cosa és al seu lloc i cada cosa fa més bonica l’altra si cap. 

Després d’una ascensió pesadeta, ha estat el premi millor, l’inesperat regal que ens guardava la muntanya. Ara que ho escric intento trobar les millors paraules per descriure les emocions experimentades, però no ho aconsegueixo, tan sols m’hi puc aproximar... es quelcom inefable

Després de 8 hores de travessa, de remullar els peus a llacs i rius i d’anar part del camí recordant la Cristina que és el seu sant i l’avi que ens va deixar fa 4 mesos i que aquest any no podrà celebrar el sant amb ella, ens esperaven el Joan i la Maria a Formigal. Cansats però feliços hem begut amb avidesa l’aigua fresca que ens han dut, talment com si ens haguéssim begut la muntanya sencera, la que ens envolta i la que hem deixat enrere. 

“Lloeu el Senyor tots els pobles, glorifiqueu-lo totes les nacions, , el seu amor per nosaltres és immens, la fidelitat del Senyor durarà sempre” salm de vespres














Glòria Vendrell i Balaguer
Juliol del 2018