diumenge, 31 d’octubre de 2021

Capvespres


D'estones de llum que marxa, sou

De fulles vermelles  que ara tot ho omplen, sou també

De cel que fuig amb pressa darrere el sol, sembleu

De diàlegs antics entre les cadires aparentment buides, en sou plens

De teulades veïnes que us han conegut, n'esteu acompanyats

Amanyagats  per les veus dels petits que hi són i de les que vindran

Al palmell de les mans de Déu, enclotats, fets infants

A punt de néixer de nou

Us estimem


Glòria Vendrell Balaguer
31 octubre 2021


dimecres, 20 d’octubre de 2021

Peguera i la vida latent



Peguera no és un poblat, és un despoblat. Situat a la comarca del  Berguedà, sota el gran roc que un dia va coronar un castell gairebé desaparegut, vigilat de a prop per la minúscula ermita romànica de sant Miquel, entre els Rasos de Peguera i la serra d’Ensija, a 1600 m d’altitud, entafofat a la capçalera de la vall que li dóna el nom, fa uns dies quan hi vam estar, amb l’excusa dels bolets tardorencs que sempre són un plaer,  vaig pensar en tantes vides de tanta gent que hi ha viscut de qui no en sabem res, però de les quals, com a mínim, en queden les despulles petrificades de segles d’existència, com a testimoni eloqüent del que ha estat. Elles fan present el dolor del que s’ha perdut. M' ha fet pensar... 

Hi ha altres vides petites, per a alguns potser insignificants, que bateguen en el ventre d’alguns dels nostres fills, que són també testimoni eloqüent d’una vida, que sigui com sigui, arribi on arribi, malgrat el que molts opinin, sé que mai serà cíclica com  el bolet, ni despulla petrificada, ni pedra muda ni objecte d’oblit.


Abans de formar-te en les entranyes de la mare,  
jo et coneixia;  
abans que sortissis del seu ventre 
 Jer.1

Glòria Vendrell Balaguer
Octubre de 2021

dimecres, 1 de setembre de 2021

Immaculée Ilibagiza: la força del perdó


Un llibre impactant que no pot deixar ningú indiferent , sigui ateu, agnòstic o creient. Llegir-lo renova, fa créixer, comunica il.lusió i esperança. Enmig del dolor i de la infàmia més abominable, no hi ha res que sani i repari el cor, que no sigui el perdó sincer, a un mateix i als botxins que han dut a terme el mal.

És la història d’una noia tutsi, que en el genocidi de Ruanda de l’any 1994, amagada en un bany minúscul amb altres dones, no solament salva la vida, sinó que viu una experiència religiosa tan gran, que la duu inevitablement a reconciliar-se amb la seva història i amb els seus enemics, als quals acaba  perdonant, després d’un procés íntim i molt intens de relació amb Déu. 

Necessàriament recomanable

Encontré un lugar en el baño que podía llamar como propio: un pequeño rincón en mi corazón. Me retiraba a ese lugar tan pronto me despertaba y me quedaba ahí hasta que me dormía. Era mi jardín sagrado, donde hablaba con Dios, meditaba sus palabras y nutría mi ser espiritual. Cuando meditaba, tocaba la fuente de mi fe y fortalecía el núcleo de mi alma. Muentras el horror circulaba a mi alrededor, encontraba refugio en un mundo que se volvía cada vez más acogedor y maravilloso con cada visita. Incluso cuando mi cuerpo se marchitaba, mi alma se nutría a través de mi cada vez más profunda relación con Dios (...) La oración se convirtió en armadura y envolví ceñidamente mi corazón en ella.

Glòria Vendrell Balaguer

Setembre de 2021

dissabte, 28 d’agost de 2021

La Gallina Pelada









Avui, gairebé com a colofó de les vacances, hem pujat al cim més alt de la serra d'Ensija, el cap Llitzet o de la Gallina pelada, 2377m. i 810 m. de desnivell. Un cim fàcil i bonic amb excel·lents vistes a la paret sud del Pedraforca, al massís del Cadí, al Moixeró , a la Tossa d'Alp, al Port del Compte, als Rasos de Peguera, amb una bona o subtil panoràmica també de l'embassament de la Llosa de Cavall, de la serra de Catllaràs amb el Sobrepuny i dels cims més alts dels Pirineus orientals.

Hem pujat pel Torrent de la Llobatera i hem baixat per la Font Freda. En la pujada el paisatge no s'ha obert fins a la Planella Gran i ho ha fet de sobte, deixant enrere el bosc i les pedres, i obrint-se com un vano d'herba amorosida als nostres peus, empenyent-nos a seguir pujant, mostrant-nos amb desvergonyiment, però a poc a poc,  tota l'esplendor del paisatge.

Just ahir va fer quaranta-sis  anys que estem junts i el dia 19 d'aquest mes, quaranta-dos que ens vam casar. Dic això perquè fa temps que em va agradar aquesta frase de Berman , que avui se m'ha fet molt i molt present: "Envellir és com escalar una  muntanya: quan puges les forces minven, però la mirada cada cop és més lliure, més ampla i més serena". La nostra vida ha estat i és això mateix, moments de repòs i de calma acompanyats de moments de fatiga i de dificultat, però el temps i el fet de poder caminar en ell junts, de la mà "DEL QUE ENS ESTIMA", ens ha permès i ens permet esperar sempre el millor que ha de venir i contemplar amb agraïment tantes coses que no haguéssim pogut imaginar!

Dos dels deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús, que es troba a onze quilòmetres  de Jerusalem,  i conversaven entre ells de tot el que havia passat. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se’ls va acostar i es posà a caminar amb ells, LLuc 24


Glòria Vendrell Balaguer
28 d'agost de 2021

diumenge, 15 d’agost de 2021

Trilogia de Primo Levi, el presoner 174.517 d'Auschwitz


Primo Levi , escriptor italià d'origen jueu va ser un supervivent del nazisme. Va ser deportat a Auschwitz, després que manifestés les seves arrels, tot i que quan va ser captivat, va ser a causa de la seva lluita política contra el feixisme. Si hagués explicat això hauria estat afusellat immediatament. 

Dels centenars de deportats que van arribar al camp, solament van sobreviure 20 persones. Dels que van morir no en sabem res, solament el poc que ens han pogut explicar alguns testimonis com el mateix Primo Levi. Gràcies a persones com ell que han tingut el coratge de buidar les seves entranyes en un llibre, podem conèixer fins on pot arribar el mal i com pot arribar a crear estructures malèfiques amb el beneplàcit d'una gran majoria anestesiada. L'important, però no és solament el record del passat, sinó  pensar per adonar-nos quines coses AVUI també estan germinades pel MAL. 

La Trilogia té el mèrit d'estar escrita des de la més crua experiència i amb un llenguatge que cavalca entre l'emoció i la més fina anàlisi psicològica de l’ànima humana. Molt i molt recomanable!

Deixo alguns fragments:

" Un hombre desnudo y descalzo se siente con los nervios y los tendones cortados: es una persona inerme. las ropas, aun aquellas inmundas que nos repartían, hasta los zapatones de suela de madera, son una defensa débil pero indispensable. Quien no la tiene se deja de percibir a si mismo como un ser humano y se siente como una lombriz: desnudo, pesado, innoble, inclinado hacia el suelo. Sabe que podrá ser aplastaco en cualquier momento"


"La seva vida és breu, però el seu nombre és immens; són ells, els enfonsats, la força del camp; ells, la massa anònima, contínuament renovada i sempre idèntica, dels no-homes que caminen i tresquen el silenci, apagada en ells l'espurna divina, massa buits per sofrir veritablement. Es dubta a nomenar-los vius: es dubta a anomenar mort la seva mort, davant de la qual no temen res perquè estan massa cansats per comprendre-la"


"Els  personatges d'aquestes pàgines no són homes. La seva humanitat està enterrada, o ells mateixos l'han enterrada, sota l'ofensa soferta o infligida a altres. Els SS malvats i estúpids, els Kapos, els polítics, els criminals, els prominents grans i petits fins a arribar als Häftlinge indiferenciats i esclaus, tots els graus de la folla jerarquia volguda pels alemanys estan paradoxalment emparentats en una unitària desolació interna. Però Lorenzo era un home; la seva humanitat era pura i incontaminada, ell era fora d'aquest món de negació. Gràcies a Lorenzo no vaig oblidar que jo mateix era un home"


"Hem lluitat amb totes les nostres forces perquè l'hivern no arribés. Ens hem aferrat a cada hora del bon temps, a cada posta hem intentat retenir el sol al cel una mica més, però tot ha estat inútil. Ahir a la tarda el sol es va colgar irrevocablement en un embull de boira bruta, de xemeneia i de fils, i aquest matí és hivern"


"Vam pujar als vagons amb el cor oprimit. En veure Viena desfeta i els alemanys vençuts, no havíem sentit cap alegria, sinó pena; no compassió, sinó una pena més fonda que es confonia amb la nostra mateixa misèria, amb la sensació feixuga, amenaçadora, d'un mal irreparable i definitiu, present arreu, ocult com una gangrena a les vísceres d'Europa i del món, llavor de danys futurs"


"És un somni dintre d'un altre somni, variat en els detalls, únic en la substància. Sóc a taula amb la família o amics, o a la feina o en un camp verd; en fi, en un ambient plàcid i distès, aparentment mancat de tensió i de sofriment; i tanmateix sento una angoixa subtil i profunda, la sensació definida d'una amenaça imminent. I, en efecte, a mesura que el somni avança, a poc a poc, o brutalment, cada vegada de manera distinta, tot cau i es desfà al meu voltant, l'escenari, les parets, les persones, i l'angoixa es fa més intensa i més precisa. Ara tot s'ha tornat caòtic: estic sol al centre d'un no-res gris i tèrbol, i sí, jo sé què vol dir tot això, i també sé que sempre ho he sabut: soc altre cop al Lager, i res no era cert fora del Lager. la resta eren unes vacances, o un engany dels sentits, un somni: la família, la natura en floR la casa. Ara aquest somni interior, el somni de pau, s'ha acabat, i en el somni exterior, que prossegueix gèlid, sento ressonar-hi una veu, ben coneguda; una sola paraula, no imperiosa, sinó curta i continguda. És l'ordre de l'alba a Auschwitz, una paraula estrangera, temuda i esperada: llevar-se, WSTAWAC!"


" El lager ha sido para mi un suceso importante que me ha modificado profundamente, me ha otorgado la madurez y una razón para vivir. Es posible que sea presunción, pero he aquí que yo hoy, el prisionero número 174.517, puedo hablarle a los alemanes, recordarles lo que hicieron, y decirles -estoy vivo y querría comprenderos para poder juzgaros-"


Textos extrets de la seva trilogia:  

"Això és un home" 

" La tregua" 

"Els enfonsats i els salvats"



diumenge, 1 d’agost de 2021

Tossa de Mar


En sis minuts, un recull de fotografies de Tossa de mar acompanyat de música i textos d'havaneres, 

dimarts, 13 de juliol de 2021

Contes de muntanya: El llimac negre de la bassa d'Oles

 

Va sentir soroll de gent que venia i amb prou feines va poder ficar el cap sota el bolet primerenc. Les granotes el cridaven de dins de la bassa perquè anés amb elles, però ell poruc i atemorit, no va gosar bellugar-se d'on era. La rugositat solcada del seu dors negre va permetre que es confongués amb la fullaraca en estat de podridura a causa de la molta humitat de l'entorn. Però el bolet era massa petit per protegir-lo i li va demanar que marxés, se li podia fer malbé el bonic i incipient capell...

Aprofitant un moment de calma, el llimac negre va córrer tant com va poder cap al bosc de Gausac, en direcció al Pla Bataller.  El petit bolet li va assegurar que era buit de gent a aquelles hores. Tan cansat hi va arribar, que després de refer el seu cos sota l'aigua de la font, es va quedar ben adormit vora una de les pedres que va trobar  en aquell bonic avetar. 

Però l'ensurt va ser molt gran en despertar-se de bon matí i adonar-se que molts diumengers estaven arribant. Cames ajudeu-me!... com que era jove i estava sa i fort, va emprendre de nou el camí, aquest cop fins al salt del Pish... li portaria moltes hores, fins i tot dies... però l'aigua allà la tenia assegurada i el pla de les Artiguetes li podia oferir un bon lloc per viure-hi.

La perdiu amagada entre els frescos avets el va convèncer que allò era una molt mala pensada, que era molt millor que busqués el pigot garser, que ell li oferiria caliu en un dels troncs que havia perforat i que li indicaria el camí fins a un altre lloc més segur, el mirador Blanhibar de Beret potser... com a mínim des d'allà veuria tota la vall i se sabria situar.

El pigot garser li va presentar el trencalòs, que com que no tenia gens d’interès a menjar-se el jove gasteròpode, va assentir a dur-lo fins allà.

Hi va trobar gent, força, però el viatge en aquell telecadira solitari, ben arrapat a la barana, el va trobar tan dolç i tan estimulant , la panoràmica que va trobar dalt de tot en el mirador, li va causar un impacte tan deliciós, que s'hi va quedar a viure, això sí, ben amagat...

Quan les carenes envermelleixen i en l'horitzó es confon la neu i el sol que es pon, el llimac negre surt del seu amagatall i se sent molt i molt afortunat. 








Glòria Vendrell Balaguer
Juliol 2021



dilluns, 12 de juliol de 2021

Artiés: Santa Maria i el Montarto

Santa Maria d'Artiés és considerada un dels millors temples exponents del romànic de la Vall d'Aran. El conjunt de les pintures murals del sostre del presbiteri són del s. XVI i no se'n coneix l'autor, malgrat que es diu que semblarien  del pintor El Bosco, per la proliferació de detalls i l'emotivitat expressada. Són una escenificació del Judici Final:  a una banda un gran drac que devora, calderes coent... i a l'altra els benaurats. També hi ha diverses pintures: fent referència a Déu Pare amb els evangelistes i algunes escenes bíbliques, com el judici de Salomó i la decapitació de Joan baptista.

Hi ha dos campanars que flaquegen l'església, un romànic i un altre a camí entre el romànic i el gòtic, un sobri i l'altre més sofisticat.  L'edifici conserva les dues portes inicials, una d'elles més treballada, malgrat el deteriorament de les arquivoltes, i l'altra més modesta. Té retaules barrocs i un retaule gòtic principal al presbiteri amb escenes de la vida de la Verge Maria.  La imatgeria religiosa correspon a dos segles, el XIII i el XVIII. El mobiliari litúrgic conservat a dins és dels segles XVI i XVIII.

Té una pica baptismal de pedra, d'estil romànic, un cor elevat de fusta, tres naus amb els seus corresponents absis i sis pilars cilíndrics, alguns encara decorats, que divideixen el temple en quatre trams.

Va ser construïda  annexa a l'antic castell d'Entresanaigües, del qual avui solament en queda part de la muralla i diverses torres recuperades en excavacions arqueològiques.

Tot plegat, un seguici de segles de treballs, de restauracions i d'artistes de tota mena.  És bonica de visitar, paga la pena, però l'autèntic monument d'Artiés, el que solament té un autor que no té temps,  és el Montarto.

Ensenyorit sobre el riu Valartiés , sobre la vall del mateix nom i sobre el poble de teulades de pissarra pirinenca, deixa sempre embadalit, més que cap possible construcció humana.












Glòria Vendrell Balaguer
Juliol 2021

diumenge, 11 de juliol de 2021

Ultra trail Vall d'Aran 2021


Ves per on, a mi que no m'agraden  gaire els esports, avui m'he quedat totalment penjada amb l'arribada a Viella dels corredors de l'Ultra Trail Vall d'Aran 2021. He de confessar que fins i tot m'he emocionat. 

En les nostres anades i vingudes, n'hem trobat alguns corrents per les muntanyes i pels pobles, hem trobat també les senyalitzacions i marques grogues característiques, els organitzadors, càmeres i fins i tot un dron que sobrevolava la cursa a l'altura de Colomers.

Per un moment  m'he intentat posar en la pell dels que portaven hores i hores corrents per valls, circs, rius, torrents, colls, tarteres, carenes i camins, en les moltíssimes hores d'esforç que portaven a les espatlles i en el clímax que deu suposar albirar la meta, trobar els seus que els estan esperant amb  ànsia, entrar  de la mà o a coll dels seus més petits, fer sonar la campana a la meta, que per a cadascun d'ells representava el triomf més desitjat... "un subidón" espectacular i fora de sèrie ha de ser! 

Un prodigi inabastable per a mi, totalment fora de les meves possibilitats, però reconec que he sentit enveja, de la bona, però enveja al capdavall, molta.




Glòria Vendrell Balaguer

juliol 2021

Salardú i Bagèrgue




Naut Aran és el municipi de la Vall d’Aran més extens, el componen les boniques poblacions d'Artiés, Gessa, Salardú, Bagèrgue i Tredòs. 

Salardú i Bagèrgue són les dues capçaleres que acompanyen l'Unhola. A Salardú, com que gairebé és lloc de pas, hi havia estat moltes vegades, en canvi a Bagèrgue no, i això que és considerat un dels pobles més bonics d'Espanya!

De Salardú, em quedo amb la vista del massís de l'Aneto i les Maladetes al darrere del campanar de l'església,  amb la seva portalada romànica, amb el seu interior policromat i amb la preciosa talla del Crist, també policromada, del s. XII.

De Bagèrgue, em quedo amb les flors,  amb la fresqueta del camí, amb l'obaga atapeïda de molses, amb l'olor de muntanya, amb la seva bonica parròquia romànica, però sobretot amb l'ermita de santa Margarida i amb la bellíssima era Plana de Bagèrgue, que ha estat un regal dels grans!

Tots els ornaments eren un regal per als ulls. Sir 45












Glòria Vendrell Balaguer
Juliol 2021

Marededéu de Montgarri


Malgrat la molta gent, dins hi ha silenci
el silenci de la vall
la vall que has escollit per ser-hi
ser-hi és el que et demano
poca cosa més

Malgrat el soroll de la borda
la Noguera Pallaresa petita
discorre com si res
als teus peus
sempre portant aigua fresca

Com que més d'un camí hi arriba
et deixem prop teu
tots els que no sabem trobar encara
Maria, Mare, Marededeu



Glòria Vendrell Balaguer
juliol 2021