divendres, 15 de juny de 2018

Memòries de la Garriga



Quan era petita els meus avis, que estiuejaven a la Garriga, sovint em portaven fins l’estació del tren. L’objectiu era veure els trens, com arribaven, com sortien, com esperaven pacients a les vies...
I el cas, és que amb el pas del temps, entre tants i tants records d’infantesa, aquest és un dels que no oblido. Recordo perfectament les bardisses i els parterres de flors de colors, que havia a prop de les vies, ( cada cop que veig aquests flors, em recordo de l’estació de la Garriga), la campana que sonava puntual a les entrades i a les sortides, el senyor de l’estació, .... jo jugava per allà al mig, com si es tractés d’una plaça infantil qualsevol, mentre el meu avi Pepe, restava assegut en aquells bancs de fusta, que havia arreu (...)

Vaig escriure això fa 10 anys a "Trens". Ho he recordat avui quan després d'anys i pams he retornat a un petit racó, de la meva infantesa  més tendra.

A la Garriga ja hi tenien casa els meus besavis Marçal Puigderrajols i Mercè Ibañez- a aquesta besàvia la vaig conèixer- (els pares de la besàvia van ser els masovers del poeta Campoamor). Però la casa la van comprar els altres rebesavis, en Quico Puigderrajols (conegut acomodador del Tívoli) i la rebesàvia Jeannette que era de Montpellier i que segons explicaba la iaia, fumava puros i  pegava al seu marit...

En aquesta casa la meva tieta Ester es va posar a caminar amb un anyet, el mateix dia que va morir el besavi Marçal, l'any 1945.

La meva mare petita hi passava els estius , allà es va curar d'una pneumonia i allà s'hi va estar el temps de la guerra, de la qual ella recorda poca cosa, solament que saltava entre les runes de l'estació després d'haver-hi caigut una bomba.





El cas és que començar la visita històrica per l'estació ha estat una decisió encertada. El tren i les seves estacions, com també deia en l'entrada al blog de fa 10 anys, sempre els he trobat elements molt significatius, (...) Està clar que hi ha tota una vida al voltant dels trens. Així doncs, em pregunto : “què tindran que tant atrauen?” ... tot imaginant-me les pel·ícules  de Harry Potter  que comencen i acaben amb la imatge d’un tren antic, omplint de fum la misteriosa estació i tenint en compte que a la sèrie se li pot fer una lectura de recerca de sentit ocult, en sembla que la clau de volta de tot plegat, està en que el tren és una icona de la vida, que posa de manifest la necessitat imperiosa que tenim , de saber d’on venim i on anem.... la realitat que tenim no deixa d’estar moltes vegades, tota plena de vapors i de fums tènues , que impedeixen veure-hi clar, veiem que hi ha gent que arriba, però també gent que se’n va. Fora de la nostra estació i del nostre viatge, solament podem intuir o esperar. Podem passar tota la vida, veient-los passar,els trens, però un dia o un altre haurem de pujar-hi.

Hi ha qui diu i pensa que qui hi puja, o no arriba enlloc o que sempre viatja, però jo crec que no és veritat. Quan era petita, a l’estació de la Garriga, la gent que hi arribava sabia molt bé d’on venia i on anava i si havia algú que no ho sabia massa, perquè era el primer cop que agafava el tren, tant se val ! perquè el tren també el portava a lloc.



Després vaig ser jo la que hi anava els estius a casa dels meus avis Mercè Puigderrajols i Josep Balaguer.  Era la néta més gran i vaig tenir alguns privilegis, ho reconec. Primer anàvem a la casa del Rieral, que tenia un hort i una bassa i una parra que feia ombra per dinar...  Estava ubicada a l'actual carrer Noguera 22, prop del Riu Congost i com que estava gairebé enganxada a la riera, li dèiem "el Rieral"

En aquesta casa del Rieral la iaia m'espantava dient que el camió de les escombraries ( que feia molt soroll i em feia por) que s'emportava a les nenes de la "colònia" ( no se que volia dir això de "la colònia")... recordo poca cosa, això i l'aigua fresca de la bassa i un dia de la Palma que em van vestir tota guapa  i em van fer fotos ...


Els avis van deixar la casa del Rieral i van anar al carrer Negociants, al nro 20. Aquí vaig passar els últims estius a la Garriga. Avui en dia reconec el lloc, el carrer, el Tagamanent que s'albira al fons, però no hi ha terra al carrer, ara és asfalt, no he pogut entrar a la casa dels avis, que ara ja no sé de qui és, no he jugat a l'eixarranca i a la corda fins que la iaia em cridés a sopar, no m'he banyat en el safareig de l'eixida que avui està tapada, no he anat a buscar llet a ca la Pura, al costat de la fonda Santa Digna, però havia un tros de terra entre les cases que m'ha emocionat perquè allà hi jugava i m'hi enfilava ... i el terra sí que no canvia, és tal qual.... les flors que guarnien el carrer ja no hi són, però la meva memòria les guarda....Abans el carrer era ple de quitxalla, avui no havia ningú...

Cartells i fotografies antigues penjades al carrer m'han fet més viu el record!










tros de terra que queda intacte 
I després de dinar a la plaça de l'església de sant Esteve i d'anar a veure el convent on va estar la tieta Espe i que avui s'ha convertit en una casa d'espiritualitat, hem anat a fer present el meu besavi Marçal Puigderrajols que està enterrat al cementiri de la Doma de la Garriga. No hem trobat la sepultura, però jo sé que hi és i sé també que des d'algun lloc inabastable s'ha sentit cofoi de veure'm i de veure com jo el retornava una estona a casa.






Sempre parlo del Penedès i de la Casa Llarga que tant estimo... però  avui de sobte m'he adonat de que et tocava a tu, us ho devia mama , iaia i besàvia !





Glòria Vendrell i Balaguer
15 juny 2018

divendres, 8 de juny de 2018

Els relats originaris del Gènesi


Diu Enzo Bianchi que  Situar Déu al principi, significa que la realitat és el resultat d’una llibertat, no d’una necessitat, significa que l’home sap d’on ve, defugint així el règim de l’anonimat, significa acceptar l’alteritat, en la qual és possible l’amor,la relació i l’aliança , significa que l’avui apunta a un demà que no depèn de l’atzar, significa situar Déu a la fi. 

En el caos, Déu hi posa cosmos, que vol dir, donar possibilitat de vida, de manera que cadascú, des de la seva alteritat i des de la seva llibertat, pugui arribar a ser el què ha de ser.  Déu fa ús de la  "separació “ i no de la fusió, que seria , per altra banda, confusió. 

En el  relat del Gènesi, es veu  com l’ésser humà està situat al centre de l’espectacle de la creació, com si es tractés d’una litúrgia: l’ésser humà com a sacerdot que administra totes les coses creades. És l'inici de la seva llibertat, una llibertat que  ha d’orientar-se, des de la perspectiva de Déu, envers la correcta administració de les realitats circumdants. Ha d'orientar-se envers la Justícia.

Bíblicament no és el mateix, justícia que observança de la llei , que és una concepció legalista de la justícia El nexe essencial entre la justícia i la confiança en Déu, ens allunya de la concepció legalista . És més, el terme justícia, acabarà significant salvació. 

Justícia, també te el sentit “d ‘ajustar- se”. Jahvè” s’ ajusta” al seu poble i el poble” s’ajusta” a la seva voluntat 

Realment avui en dia tenim el concepte de Justícia molt escapçat: es fa necessari que obrim uns ulls més grans per comprendre que no és el mateix “ser just “ que “ ser justicier “ .

Tota la creació està pensada per amor i des de l’amor. En el segon relat del Gènesi queda molt clar, com Déu vol implicar l’home en aquesta creació amorosa , va insuflar a les narius d’Adam el seu esperit. Així doncs, li va reservar la boca a Adam per ordenar, a través de noms, tota la realitat creada.

La comunió entre l’home i la realitat que l’envolta , és el paradís  i “ paradís” , és el que fa possible la seva realització, és el que aporta seguretat i felicitat a la persona. Així ho expressa  Mario Satz en el seu llibre " El Cantar de los Cantares"  el nexo o la raiz compartida, entre “gan” que significa “ jardín-huerto” y “ heguen”, protección-defensa, hace pensar a los estudiosos bíblicos, que el estado paradisíaco, que conoció Adán, era el más seguro, el más armónico en el que estuvo nunca. De ahí nuestros renovados esfuerzos físicos y mentales, para volver a él (...) La equivalencia numérica de la palabra hebrea” pardés”, da peregrino, y eso hace pensar en el proceso de búsqueda ...

Tota moral, abans que res és amor. Es viu d’allò que es te i d’allò que es rep. En aquests relats es veu clarament, com l’amor amara tota la realitat creada. Així doncs, tota acció envers la societat, si està desvinculada de l’amor, com a mínim , corre un risc seriós de ser immoral.

" I Déu veiè que tot era bo" aquesta expressió es repeteix constantment en el relat dels orígens. Així doncs, a  l’origen tot era bo. L’home va ser creat per Déu i per a la felicitat, de manera que fos senyor de la creació. Però ser senyor de la creació , potser no vol dir el què pensem. Ser "Senyor" és estimar, i tenir cura de les  coses rebudes. L'experiència del mal no és altra cosa que l'experiència de deixar de ser "senyors".

Però passa sovint ,que en aquests relats, solament hi prestem atenció a la seva vessant fosca : a la transgressió d’Adam i Eva, a les conseqüències de la desobediència .... i oblidem la seva part de llum : el pla de Déu per a que l’home sigui feliç. És veritat que avui i des de sempre patim el desgavell de no haver volgut entrar en el pla de Déu , de no haver acceptat el paper de creatures i sobretot, d’haver dubtat del seu amor . En la mida que assumim tot això, de la mateixa manera vivim com una maledicció, el treball, la relació amb els altres, la cura del que ens envolta etc....  Quan del que es tracta, en realitat, és de que recuperem el paradís i la benedicció.

Glòria Vendrell i Balaguer
juny del 2018


diumenge, 27 de maig de 2018

Noarre i mirador de Corbiu


Ha estat una sorpresa total, primer perquè era un indret totalment nou per explorar i segon perquè ha estat un dels llocs del Pirineu que guardaré i retindré en la memòria com un encontre captivador, encisador i impagable. 

Imagino que hi té molt a veure l'època de l'any en que estem, on l'aigua raja a dojo a cada pas , on la neu encara fa més boniques les muntanyes, on el verd sobresurt, on les flors competeixen per color i per tendresa, on són més evidents els cants dels ocells... segurament per tot això, però sigui pel que sigui, la veritat és que les Bordes de Noarre ,les seves cascades, el camí... han deixat petjada fonda. 

Noarre i les bordes situades a l'entorn van ser utilitzades pels soldats republicans per guardar-hi material. Va ser important el seu valor estratègic perquè es troben prou lluny de Tavascan i ben a prop de la frontera. Avui en dia però i pel que sembla, són d'ús particular. Són rústicament boniques, però el millor és el mestissatge amb el que l'envolta, la simbiosi amb les pastures, la companyia del riu que s'obre en molts llits, l'amalgama amb el color de la roca, l'aiguabarreig amb la muntanya...










 






També ha deixat petjada fonda el Mirador de Corbiu. Allà dalt és com si no n'hi hagués prou amb els ulls, com si el que es mostra volés parlar sense paraules, com si el cel s'encabís dins les valls que ens envoltaven, com si els més de 2800m del pic de Certascan s'enfilessin enlaire.







A la vista del port de Tavascan tapat de neu, se'm fa present el dolor innocent i gèlid de tants jueus que fugint de la barbàrie de la guerra, van poder salvar-se per l'acollida que va oferir la gent de bona fe de la vall.

Finalment, com gairebé sempre, hem acabat fent més  temps i més distància del que estava previst, però paga tant la pena!

Glòria Vendrell i Balaguer
maig 2018

Pla de Boavi


Vaig marxar de casa dels pares molt aviat, de manera que quan ells i les meves germanes corrien per aquí, en càmpings o fondes baratetes o en acampada lliure, jo ja no hi anava... prou feina tenia amb els fills que eren petits i que no permetien ni motxilles ni caminades ( ni curtes ni llargues) 


Més tard vam començar en la mida del possible ensenyant-los a anar agafant gust per les muntanyes i déu n'hi do tot el que vam fer!... Però Boavi i el llac de Certascan era un deute pendent. 


Així doncs, després d'algunes dècades, ara que de nou estem sols, ha estat una alegria indescriptible apropar-m'hi, tot i que no al llac de Certascan com hagués volgut perquè encara està colgat de neu i és impossible arribar-hi. 


Pla de Boavi i bosc de Boavi a mes de maig d'una primavera hiper plujosa i amb neu fins fa molt poc, ha estat com un regal de la natura que de tan gran , no l'hem pogut acabar d'obrir. Com totes les coses precioses, ens ha deixat ganes de tornar per poder encabir si cap, tanta bellesa.












Pla de Boavi i bosc de Boavi és avet , és pi, és bedoll, és neu, és verdor, és roca... però sobretot és aigua, aigua arreu, aigua viva, aigua que espurneja, aigua que corre, aigua que guimba ,aigua de neu, aigua de riu, aigua de sol...

Glòria Vendrell i Balaguer
maig del 2018