Venbariarismes

La Maripeus estava una mica trista i cansada de que els seus amics i amigues se’n riguessin d’ella perquè tenia unes cames molt llargues i uns peus molt grans…  Aquell dia va decidir que ja n’hi havia prou i se’n va anar de l’escola ben avorrida, però amb l’esperança de trobar algú amb qui passar-s’ho bé. No va passar gaire estona, que distreta, es va ensopegar amb una cosa arrodonida i de color marró fosc.... - Carai! Si és una patata solitària- va pensar la Maripeus. - Què fas aquí al mig del carrer tota sola ? - M’he cansat de esperar que em fessin servir per fer el menjar a la cuina de l’escola... diuen que sóc massa lletja i amb la pell molt arrugada.... buff.... em dic Paquita patatona... i tu? - Maripeus, li va contestar la nostra amiga. Com que les dues estaven ben soles i ben avorrides, van decidir marxar juntes a algun lloc on poguessin ser de profit per algú. Quan estaven creuant la primera cantonada de l’escola, una veueta dolça le

fotografia del Joan Pau Inarejos Vendrell Benet XVI : Jornada de les comunicacions socials: Cuando palabra y silencio se excluyen mutuamente, la comunicación se deteriora, ya sea porque provoca aturdimiento, o porque por el contrario, crea un clima de frialdad; sin embargo cuando se integran recíprocamente, la comunicación adquiere valor y significado(…) El silencio es parte integrante de la comunicación y sin él no existen palabras con densidad de contenido. En el silencio escuchamos y nos conocemos mejor a nosotros mismos ; nace y se profundiza el pensamiento, comprendemos con mayor claridad lo que queremos decir o lo que esperamos del otro; elegimos como expresarnos (…) Del silencio brota una comunicación más exigente todavía, que evoca la sensibilidad y la capacidad de escucha, que a menudo desvela la medida y la naturaleza de las relaciones (…) El silencio también ayuda a discernir y a relacionar las situaciones que a primera vista parecen desconectadas ent

La llum del dia trenca les nuvolades i el cel es tenyeix de porpra. Volem a Roma. Una de les set colines, la colina vaticana ens espera al matí i ens acomiada al capvespre.  Bernini i Michel Anggelo ens piquen l’ullet. Estels i cúpules, l’arbre i “ el nen “ .... i el blau de la tarda que enfosqueix.   La clau de Pere s’estén als nostres peus, com una catifa de llums,  encara nadalenques Al bell mig de la piazza Nabona, els quatre rius obren les goles i ens obsequien amb dolls d’aigua blavosa i groga.  El Tíber dorm mentre creuem el riu i el castell de sant Angel·lo  ens esguarda. Fulles daurades reposen plàcides i murmullen  paraules inintel·ligibles, que s’emporta la remor tèbia del vent Caravaggio ens ha mostrat el seu quadre : Mateu i el dit del Mestre en clarobscurs... com la tarda romana El Panteó monumental i esplèndid sempre em sorprèn, portentós i impertèrrit al pas del temps.   La seva cúpula gegantina i r

Des de molt jove he estat envoltada de nens : primer els fills, després nebots, fills d’amics i coneguts que no han deixat de passar per casa, ara un nét i des de fa uns anys, una classe de menjador plena de menuts que riuen, juguen,  ploren i  s’escridassen . Hom pensa que ens prenen temps i altres coses, però m’he adonat de que és just el contrari : creiem que hem d’ensenyar, educar, donar, oferir als nens.... i és veritat, clar que sí!  però si hagués de posar en una balança, tot el que crec que ofereixo i tot el que he rebut i rebo... no sé pas cap a on es decantaria la balança! He après a fer el pallasso sense complexos, a inventar històries llarguíssimes, que tenen finals diferents depenent del dia i de la situació, a crear personatges imaginaris que no hagués imaginat mai,  sense l’ajuda de tants ulls expectants, he après a somriure encara que no en tingui ganes, a gaudir d’un tros de paper, d’una mirada dolça, de cançons senzillíssimes... he après a ballar al compà

un any després Em costa imaginar-te absent per sempre tants de records de tu se m'acumulen que no deixen espai per a la tristesa i et visc intensament sense tenir-te. Te'm fas present en les petites coses i és en elles que et penso i que t'evoco (...) Tu ja no hi ets i floriran les roses maduraran els blats, i el vent tal volta desvetllarà secretes melodies (...) No tornaràs mai més,  però perdures en les coses i en mi de tal manera, que em costa imaginar-te absent per sempre Miquel Martí Pol

La gràcia no és una súper-estructura simplement adossada a la naturalesa, no és quelcom que tingui a veure amb l’essència i no amb l’existència. Si és lícit parlar d’immanència del fet sobrenatural en les estructures de l’ésser humà i no solament de la seva transcendència,  així doncs la seva presència ha de ressonar d’alguna manera en aquestes estructures. Necessàriament ha de fer-se psicològicament experienciable, però no obligadament com quelcom excepcional ( que seria el cas dels místics ) sinó de forma general i ordinària. Solament així la gràcia pot ser llum, consol, goig, estímul dinàmic i pol atractiu de la condició humana. L'alegria i la festa que dóna la gràcia, és una realitat moltes vegades mal entesa o oblidada. Si no tenim dues vides, sinó una de sola que es desplega en dues fases, doncs tampoc hi ha dues felicitats, sinó una de sola, que al igual que la vida, ha de començar ara. El que experimentem ingènuament tantes vegades com natural, és ja experi

Malgrat el discurs de la gràcia que ha ressonat i ressona en la història de l’Església, no podem passar per alt, la grandíssima dificultat que hem tingut i que tenim, d’acceptar la gratuïtat en tot el seu ventall , amb totes les seves conseqüències i amb tota la seva profunditat. Estic d’acord  amb tants d’altres, i de fet així ho defenso moltíssimes vegades, que el tret distintiu de la fe cristiana, és l’encarnació, però crec també que el fet encarnatori camina de la ma de l’amor gratuït. No puc contemplar un misteri sense l’altre. Al marge de  les discussions al respecte, jo parteixo de la premissa de que quan parlem d’ètica i de moral, no parlem de la mateixa cosa. Ètica seria la reflexió crítica sobre la moral i aquesta seria l’adhesió ( voluntària o inconscient ) a una sèrie de costums o normes. La catedràtica Adela Cortina diu que l’Ètica és la reflexió sobre el comportament humà i sobre les condicions de possibilitat d’establir una moral. Aquesta definició s’acos

Charles Chaplin: Cuando me amé de verdad, comprendí que en cualquier circunstancia, yo estaba en el lugar correcto y en el momento preciso. Y entonces pude relajarme.  Hoy se que eso tiene nombre :  autoestima. Cuando me amé de verdad pude percibir que mi angustia y sufrimiento emocional, no son sino señales de que voy contra mis propias verdades.  Hoy se que eso es autenticidad. Cuando me amé de verdad dejé de desear que mi vida fuera diferente    y comencé a ver que todo lo que me acontece contribuye a mi crecimiento. Hoy se que eso se llama madurez. Cuando me amé de verdad comencé a comprender porqué es ofensivo tratar de forzar una situación a una persona, solo para alcanzar aquello que deseo, aún sabiendo que no es el momento , o que la persona ( tal vez yo mismo ) no está preparada. Hoy se que el nombre de eso es respeto. Cuando me amé de verdad comencé a librarme de todo lo que no fuese saludable: personas y situaciones, todo y cualquier cosa que m