Maripeus, Paquita patatona, Xiuxiueta i el Mateu camionet


La Maripeus estava una mica trista i cansada de que els seus amics i amigues se’n riguessin d’ella perquè tenia unes cames molt llargues i uns peus molt grans… 

Aquell dia va decidir que ja n’hi havia prou i se’n va anar de l’escola ben avorrida, però amb l’esperança de trobar algú amb qui passar-s’ho bé.

No va passar gaire estona, que distreta, es va ensopegar amb una cosa arrodonida i de color marró fosc....
- Carai! Si és una patata solitària- va pensar la Maripeus.
- Què fas aquí al mig del carrer tota sola ?
- M’he cansat de esperar que em fessin servir per fer el menjar a la cuina de l’escola... diuen que sóc massa lletja i amb la pell molt arrugada.... buff.... em dic Paquita patatona... i tu?
- Maripeus, li va contestar la nostra amiga.
Com que les dues estaven ben soles i ben avorrides, van decidir marxar juntes a algun lloc on poguessin ser de profit per algú.

Quan estaven creuant la primera cantonada de l’escola, una veueta dolça les va aturar:
-eiiii !!!! espereu-me!!!!!! Jo també vull venir amb vosaltres. Sóc la Xiuxiueta, la campaneta del silenci.... pico i repico perquè els nens i les nenes sentin el meu so, però estan tan distrets i són tan cridaners, que no em senten mai. Ja sóc velleta, i com que m’estic fent mal bé , de tant de temps que porto a l’escola, aquest matí m’han llençat a les escombraries .... jo també vull venir amb vosaltres!

La Maripeus va tenir una idea fantàstica ! :
- Li podem preguntar al Mateu camionet si vol acompanyar-nos. Segur que ens dirà que sí ! tot plegat està tot ple de pols dalt del prestatge de la classe, perquè com que és tan petit, mai ningú no el veu, per poder-hi jugar.

El Mateu camionet es va posar d’allò més content amb la proposta . De manera que sense pensar-s’ho més, els quatre amics es van posar en camí. No pararien fins que trobessin un lloc on fossin de profit per algú.

El que mai s’haguessin imaginat els nostres amiguets és fins a quin punt en serien de profitosos !

Cada cop que arribaven a un país, com que no sabien fer altra cosa, explicaven a tothom, tots els contes que havien sentit a l’escola on vivien. La gent del país també els explicava mil històries i aventures d’aquell indret i després s’acomiadaven i tornaven a posar-se en camí a un nou país....

Com que a cada lloc on anaven sempre passava el mateix, va passar que cada cop sabien més contes.. 

A la Paquita patatona, com que tenia el cap ben gros, no li costava gens de retenir totes les històries, i les anava guardant sota la seva pell amorronida i arrugada.

Abans de començar a contar contes, la xiuxiueta picava i repicava i estenia un buf de silenci per tota la contrada, de manera que tothom es quedava embadalit escoltant...

La Maripeus com que tenia les cames llargues i els peus prou grans, corria pels carrers avisant, quan arribava l’hora dels contes.

I el Mateu camionet, ho feia tot més fàcil per anar d’aquí cap allà. Encara que era petitó, feia tants viatges com calia per portar els seus amics, d’un país a un altre.

I van omplir el món de contes : contes de mar i de muntanya, de gent menuda i de gent gran, contes de cel i de terra, contes de pell blanca i de pell bruna, contes de pobles i de ciutats, contes d’amor i de guerra, d’arbres i d’animals, de rialles i de tristors, de maduixes, de fades, de gegants i de nans...

Però el conte que més agradava a tothom sempre era el de la Maripeus, la Paquita patatona, la Xiuxueta i el Mateu camionet, que abans eren infeliços i que ara ja no ho són.

Glòria Vendrell i Balaguer
Gener del 2012



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa