Venbariarismes

Ets hi sou dels millors regals que la vida pot oferir-nos. Ets hi sou la festa petita i la grossa Ets i sou el color que el pintor mai troba Ets i sou la paraula que el poeta imagina Ets i sou el perfum que cap indústria podria crear Ets i sou l'analgèsic no inventat Ets i sou el pensament més net i més plàcid Ets i sou la gratuïtat personificada, la raó de ser de moltes coses, l'esperança renovada… No m'imagino una vida sense vosaltres, a prop o en la distància, tant se val, perquè solament el fet de ser-hi ja em provoca l'alegria indescriptible de saber que sou una mica de nosaltres i que ho sereu, més enllà del temps, de la IA i de totes les coses que puguin esdevenir, l'alegria indescriptible de saber que la Vida continua, que té sentit, que tot ha valgut la pena, que Ell tot ho fa bé. Gràcies Aina pel dibuix i per la teva alegria contagiosa, gràcies Pau que ets el gran de la tribu i això no s'oblida, gràcies Maria per les teves abraçades quan vens, gràcies

Fixeu-vos com creixen les flors del camp, no treballen ni filen,  però us asseguro que ni Salomó amb tota la seva magnificència,  no anava vestit com cap d'elles. Mateu 6   El meu estimat ha baixat al seu jardí a recrear-se entre les flors Càntic dels Càntics 6,2 Veure també:  https://gloriavendrellbalaguer.blogspot.com/2010/09/un-cabdal-de-bellesa.html

Passar la fe és un deure, entenent aquest deure, no com una imposició moral sinó com voler passar als fills el millor que hom té. De la mateixa manera que pensem i procurem per a ells la que creiem millor escola possible, millor alimentació possible, millors vacances possibles etc, igualment doncs pensem i procurem per a ells la millor vida espiritual possible.   Està demostrat que els nens, per la seva capacitat simbòlica, per la seva altíssima dosi d’admiració i de sorpresa i per la seva innocència, són especialment aptes per acollir la transcendència, de manera que aquest és el millor acompanyament que podem fer. Els nens no són “tontos”, on hi ha veritat, l’ensumen i s’hi “apunten”. Altra cosa és el camí que faran i què acabaran decidint en la seva llibertat, però si més no, hauran rebut alguna cosa valuosa i això no els hi podrà prendre ningú. Educar en llibertat és oferir i ensenyar perquè coneixent puguin decidir. De fet tothom ofereix i ensenya el que creu, no ex

  Hi ha qui diu que les tradicions són inútils, desfasades, sense sentit... jo al contrari, cada cop més enamorada d'elles. Llevat d'algunes excepcions, totes són portadores de saviesa de la bona. Vull dir que estem acostumats a la saviesa dels llibres, de les ciències... com si la saviesa pertanyés solament al món acadèmic. Doncs ves per on que cada cop més em resulta encisadora la saviesa petita, la que no és visible a primera vista, la que passa de generació a generació, sovint sense noms ni títols, la que està arrelada en el sentir més antic, en el do sense paraules, en l'estima feta gest, en el vincle familiar que passa de filla a filla i de filla a fill. És per això que avui l'evoco, la recordo, la rememoro i la torno a portar a casa en un plat que em va ensenyar, que no m'agradava al principi i que ara el considero una exquisidesa. Segur que hi ha moltes savieses que no sé, ocultes en la recepta, però si més no em quedo amb la saviesa de l'amor après, dom

Es mou esquerpa, ferotge... dolça quan vol. Entra-i-surt, a vegades ardent i a vegades tèbia  Bellugadissa i tendra, es passeja per les entranyes de la Terra. Entra-i-surt, a vegades inadvertida i a vegades desperta  Innocent i enjogassada ha anat obrint llits de riu i cascades. Entra-i-surt, a vegades fresca i a vegades gèlida. Ha tombat temps i temps obrint dreceres on no hi havia camins. Entra-i-surt, a vegades sorollosa i a vegades callada Voluptuosa, suggerent màgica, encisadora, inabastable, adaptable i sempre viva... en llàgrimes, en fonts i rius, en mars i torrents, en bassals, cascades, núvols i fins i tot en minúscules gotes... Sempre aigua de gràcia. Qui begui de l'aigua que jo li donaré, no tindrà set mai més. Jn 4,14 Glòria Vendrell Balaguer  Març 2023  

El diumenge passat l'ajuntament de Subirats va fer una festa dedicada a la gent gran del municipi, que és la suma d'Ordal, Cantallops, El Pago, sant Pau d'Ordal, can Rossell, els Casots, Lavern i altres petits nuclis.   Un bon grapat d'anys entre tots, una sala pletòrica i agraïda, contenta del que ha viscut i més contenta si cap,  de ser-hi encara.  Un bon grapat d'experiències, de resiliències, de patiments i d'esperances. Un bon grapat de Vida. Entre tots ells, els meus pares. Ella que no s'assebentava de gaire i ell que vestit de festa va fins i tot ballar amb mi. Ella que amb la mirada en el no res buscava  contínuament la nostra i ell que en els ulls li espurnejaven tantes petites alegries.    Glòria Vendrell Balaguer Marc de 2023

  Des de que els Escipions van establir-hi el seu campament en la segona guerra púnica, ha estat un lloc emblemàtic. Va passar a ser capital de l'Hispània citerior, va ser lloc d'estada d'emperadors, Octavi August, el primer d'ells, també Adrià i altres, és a dir, la "crem de la crem" del moment.   Guarda gelosament secrets i evidències d'un passat romà i romanitzant. Em fascina l'arqueologia , de manera que passejar entre els seus vestigis històrics i fer una visita al circ més ben conservat de tot Europa, m'ha flipat.   Els romans van ser els inventors de l'arc de mig punt, del formigó i de la volta de canó, entre altres coses, així com els creadors d'una cultura de la que encara en bebem, però no podem passar per alt, que van créixer i prosperar, a costa de centenars d'esclaus, que solament eren considerats objectes parlants, a costa d'una massa social a la que contentaven amb "panem et circenses", a costa de les dones

La Domus Dei de Pompey està  trista. Li van arrencar la teulada a la Segona Guerra Mundial i des de llavors que no aixeca el cap. Solament s’alleuja quan fa dies de sol que la fan més bella, especialment al capvespre, quan els daurats colpeixen la pedra i la projecten en l’horitzó del port. Diuen que res la consola, ni els cignes de Canoe Lake,  ni la catedral anglicana de sant Tomàs, ni  el South Parade Pier avesat a la festa, ni les flors boniques que tot ho guarneixen, ni l'espinnaker  acostumat a solituds, ni les gavines cridaneres, ni les antigues parets del Soutshea Castle,  ni el pub del port vell, ni els colors de les casetes arrenglerades de la platja, ni els carrers tan antics com ella,  ni els vaixells que arriben de Wight, ni tan sols les petites barques pesqueres prenent rumb amb les últimes llums…    Solament una cosa alegra el seu cor de pedra: dues nenes boniques, una del color de l’or i l’altra del color de la vida, que són més felices sí cap, quan venen els avis i