Venbariarismes

El diumenge passat l'ajuntament de Subirats va fer una festa dedicada a la gent gran del municipi, que és la suma d'Ordal, Cantallops, El Pago, sant Pau d'Ordal, can Rossell, els Casots, Lavern i altres petits nuclis.   Un bon grapat d'anys entre tots, una sala pletòrica i agraïda, contenta del que ha viscut i més contenta si cap,  de ser-hi encara.  Un bon grapat d'experiències, de resiliències, de patiments i d'esperances. Un bon grapat de Vida. Entre tots ells, els meus pares. Ella que no s'assebentava de gaire i ell que vestit de festa va fins i tot ballar amb mi. Ella que amb la mirada en el no res buscava  contínuament la nostra i ell que en els ulls li espurnejaven tantes petites alegries.    Glòria Vendrell Balaguer Marc de 2023

  Des de que els Escipions van establir-hi el seu campament en la segona guerra púnica, ha estat un lloc emblemàtic. Va passar a ser capital de l'Hispània citerior, va ser lloc d'estada d'emperadors, Octavi August, el primer d'ells, també Adrià i altres, és a dir, la "crem de la crem" del moment.   Guarda gelosament secrets i evidències d'un passat romà i romanitzant. Em fascina l'arqueologia , de manera que passejar entre els seus vestigis històrics i fer una visita al circ més ben conservat de tot Europa, m'ha flipat.   Els romans van ser els inventors de l'arc de mig punt, del formigó i de la volta de canó, entre altres coses, així com els creadors d'una cultura de la que encara en bebem, però no podem passar per alt, que van créixer i prosperar, a costa de centenars d'esclaus, que solament eren considerats objectes parlants, a costa d'una massa social a la que contentaven amb "panem et circenses", a costa de les dones

La Domus Dei de Pompey està  trista. Li van arrencar la teulada a la Segona Guerra Mundial i des de llavors que no aixeca el cap. Solament s’alleuja quan fa dies de sol que la fan més bella, especialment al capvespre, quan els daurats colpeixen la pedra i la projecten en l’horitzó del port. Diuen que res la consola, ni els cignes de Canoe Lake,  ni la catedral anglicana de sant Tomàs, ni  el South Parade Pier avesat a la festa, ni les flors boniques que tot ho guarneixen, ni l'espinnaker  acostumat a solituds, ni les gavines cridaneres, ni les antigues parets del Soutshea Castle,  ni el pub del port vell, ni els colors de les casetes arrenglerades de la platja, ni els carrers tan antics com ella,  ni els vaixells que arriben de Wight, ni tan sols les petites barques pesqueres prenent rumb amb les últimes llums…    Solament una cosa alegra el seu cor de pedra: dues nenes boniques, una del color de l’or i l’altra del color de la vida, que són més felices sí cap, quan venen els avis i

  Hi ha belleses petites i minúscules que solament són apreciables amb l'eina adequada, en aquest cas amb una bona càmera fotogràfica que no precisa gaires coneixements per part meva .   Em fa pensar en les eines adequades que tantes vegades fan possible enamorar-me de menudeses exquisides, tenint en compte que a priori no sempre totes ho semblen.   Pot ser un matí desvetllant-se, unes mans arrugades, una paraula captada, un cafè miraculós, el fred colpejant la cara, un trosset de son, el sotrac del tren, un "tuper" pels fills, un alumne que riu, un llibre antic, un pensament fugisser, una marca a la pell, ell quan m'espera, el matí silenciós, la manteta del llit, l'escrable quan es pot, l'Spotify pel carrer, una foto trobada, quan sona el timbre de casa i arriba un petit, un soroll a la nit...   Omple de llum els meus ulls, que el son de la mort no els acluqui. Salm 13,4 Glòria Vendrell Balaguer Ordal 5-2-23  

Una nit que els arbres nus de fulles es batien amb el vent que enfurismat volia emportar-se'n del bosc tants com pogués, vet aquí que una pedra petita, un codolet, va demanar aixopluc a les pedres grans, perquè tenia por que el vent també a ella se l'endugués. Com que les pedres no temien el vent perquè li podien plantar cara amb la seva rigidesa construïda a còpia de temps i temps, ni tan sols es van immutar per la demanda del còdol petit que somicava als seus peus. Els arbres, de mena més sensibles, perquè són vulnerables al fred i a moltes altres coses, li van oferir un llit de fulles on poder amagar-se del vent, de manera que sense pensar-s'ho gaire, va acceptar la invitació.  Pel cansament i la por acumulada, esgotada i sense esma per res més, va dormir i dormir sota les fulles caigudes, malgrat la basarda del fred que les va gelar al matí. Potser castigades per la seva indiferència, la gent de la contrada deia que les pedres grosses es planyien de nit en nit i que els

Ara que ja s'han acabat les festes de Nadal, solament puc donar gràcies, perquè han sigut molts regals dins del "Regal", i al bell mig, una estada petita al santuari de la Salut a la Garrotxa, amb bon menjar, amb passejades enyorades per l'entorn tan bonic, amb olor de muntanya, amb llit de fulles als camins, gebre de bon matí, amb sol aclucant-se sobre les valls d'Hòstoles i d'en Bas, amb vistes panoràmiques delicioses, amb caliu de llar de foc, amb cops d'ull a Hostalets d'en Bas i a Castellfollit de la Roca... i amb pregària al santuari, d'aquella que ve de gust, d'aquella que eixampla per dins, d'aquella que et fa present a tots, especialment quan és tota plena de petits textos que fan pensar. Gràcies! Glòria Vendrell Balaguer Gener 2023