Venbariarismes

A classe d'ètica hem vist la pel·lícula “la Vida és bella" i posteriorment hem fet alguns exercicis  que han conclòs amb una tasca creativa sobre la mateixa temàtica. Calia fer un relat, un poema, un muntatge musical, un còmic, un dibuix, un reportatge fotogràfic, un article d'opinió  etc... el que fos, on cadascun dels alumnes es trobés a gust. Fer de profe no sempre és gratificant, però quan ho és, ho és molt. Aquesta és una molt petita mostra d'un d'aquests espais gratificants, perquè despertar la creativitat tantes vegades adormida o simplement gandula, és un dels reptes que més m'agrada afrontar i molt més encara, quan t'adones que alguns d'ells i d'elles han gaudit en fer-ho. Adonar-se que la vida és bella per se , que malgrat tantes coses dolentes, impera la bellesa, no solament de les grans gestes, sinó també la de la quotidianitat, per a molts és un descobriment i un privilegi envejable. “La vida és meravellosa” ( León Trosky, atrapat en u

  La mona com a ritual  L’entrega de la mona és un ritus iniciàtic, destinat a marcar el pas del temps en la persona. Normalment és el padrí qui regala la mona als seus fillols tot i que en moltes contrades també és costum de regalar la mona als néts, nebots i fins i tot als fills. Els padrins fan la funció de protectors, de guies de la persona que per la seva curta edat encara està indefensa i desprotegida. Però no només això, sinó que el fet de rebre la mona, o no, és el que explica a l’infant en quin moment de la seva vida està, si ja s’ha fet gran o encara no. Entre els cristians, només reben la mona els infants que encara no han fet la comunió. Una vegada l’infant ha fet la comunió, deixa de rebre la mona.  La simbologia associada als ous  La simbologia més important de la mona de Pasqua és la que suggereix la presència d’ous, de veritat o de xocolata. Menjar ous per Pasqua és una pràctica molt estesa a molts pobles d’Europa, on a més a més hi ha el costum

 

  "Un gran silenci embolcalla la Terra," diu una homilia antiga. El dissabte Sant és una Paraula portentosa que any rere any em toca el moll de l'ós. És la Paraula que necessito, la que asserena dins meu l'anhel constant del descans del cor. Dissabte Sant és el temps de viure abscòndita en Ell, és el temps de la paciència que no tinc, el temps del silenci que plora per fer-se lloc...  "El Rei dorm" diu també l'antiga homilia.... Que s'adormin amb ell totes les urgències, tots els calendaris, totes les preocupacions, totes les coses a fer... Tot Glòria Vendrell Balaguer Dissabte Sant 2024

Ara que ja som al llindar de la Setmana Santa, després de la bonica celebració de Rams, malgrat els mals presagis que auguren alguns pel nostre món, malgrat les guerres, malgrat tants innocents massacrats i malgrat tantes altres incomprensions que m'envolten, confesso que crec en la Vida Eterna, que l'esperança que em mou no és qualsevol cosa i que sé molt bé de qui em refio. Any rere any, les litúrgies de les festes d'aquesta setmana em capbussen en el millor dels misteris, en la certesa que ni cap mort ni cap altre mal passa inadvertit, perquè totes les llàgrimes estan recollides en el clot de la seva mà. Gràcies pel Marc, el nou net, per l'esperada pluja que avui amara el jardí i per la Pasqua que arriba, portentosa com sempre! Glòria Vendrell Balaguer Abril 2024

Cada cop que vas a un lloc, encara que hi hagis anat moltes vegades, sempre hi trobes alguna cosa diferent, especial, nova... Això és el que em passa quan vaig a Portsmouth. El primer de tot és el trosset de família que hi tenim allà, que a vegades passen mesos que no ens veiem, sort de les videotrucades!, però dit això, que és sense cap mena de dubte el més canviant i el més bonic, en els nostres passejos amb ells, no puc passar per alt tants edificis canviants amb llum o sense, tanta espurnes del mar que no havia vist mai, tants petits moments, tants petits detalls, tantes petites estones, tants matins i capvespres diferents, tantes llums distintes, tantes pedretes de la platja desiguals, tantes ullades al cel des de l'avió, tant i tant sempre per descobrir! Penso que el fet de sortir de casa i anar a un altre lloc, segurament ho propicia, però la veritat és que quan hi soc, quan em trobo embadalida en la tasca de perseguir la bellesa minúscula de les coses, m'ado

La veritat és que aquest any he llegit molts bons llibres, però aquest m'ha sorprès molt, és molt recomanable: per a creients perquè aporta arguments científics raonables ben sòlids, i això és fascinant, per a agnòstics perquè els convida a seguir buscant la veritat, i això és irrenunciable, i per a ateus perquè anima a replantejar les coses, i això és molt convenient. Deixant de banda la segona part, de la qual salvo l'apartat de filosofia, quan relaciona l'existència de Déu amb les matemàtiques (fa pensar molt), és especialment interessantíssima tota la primera part, on es reflexiona a partir de l'univers i la cosmologia! En definitiva, Dios existe o no existe: la respuesta a la pregunta acerca de Dios existe independientemente de  nosotros; y es binaria. Es sí o es no. Hoyle:  en efecto, el Big Bang es, en realidad, un despliegue sumamente organizado en varias fases. No tiene nada de  una explosión fortuita, desordenada o aleatoria. Corresponde a un proceso muy cuida

  "Les portes de l'aurora i del crepuscle, s'omplen de goig" salm 64 Aquesta és la imatge de l'últim crepuscle de l'any 2023. Gràcies al "súper macro" de la càmera del mòbil, els rajos vespertins s'han convertit en centenars de cercles de llum de tots els colors possibles que té la gamma del sol, i tots ells entaforats entre un dels xiprers del jardí d'Ordal, mentre la mama-iaia-besàvia dormita somiant ves a saber què!, mentre el papa-avi-besavi medita i resa, conscient que li ha estat regalat un altre any, mentre a la cuina fumeja el tiberi d'avui i de demà, mentre el David i el Lluc juguen amb la terra , mentre la casa es prepara per rebre tots els que encara han de venir, mentre el gos respira amb dificultat perquè ja és molt vellet... Captar una mil·lèsima dels seus matisos, m'emociona, em fa pensar que s'assembla una mica a la seva llum, a la llum de Qui estimo més que res, a la llum que s'ha fet carn  entre nosaltres aqu

La creativitat és una eina per afrontar tota mena de reptes. Totes les persones som creatives per naturalesa i és un dels dons més grans que tenim. El repte passa per comprendre que es pot estimular i que es pot fer créixer. En la complicada tasca de fer de professora d’ètica en un moment en què els valors, la intel.ligència espiritual, la reflexió i l’argumentació no estan gens ni mica de moda i tenint en compte que la nova LOMLOE ha posat molts pals a les rodes, és especialment significatiu i gratificant veure com alumnes de quart ESO gaudeixen d’un parell de sessions dedicades a parlar de la creativitat i a estimular-la.  A partir d’elements de tot tipus, agafats a sorteig ( una cadira, dos escuradents, una màquina d’escriure vella, un tronc, papers de diari, una granota disecada i i molts altres) han hagut d'inventar objectes imaginaris amb alguna utilitat. Ha sorgit un artilugi per donar de menjar, una manera artística de pintar quadres, aparells de locomoció divertits

Vaig anar a Mura diverses vegades, entre els anys 1973 i 1974, amb el grup de muntanyeres de l’escola. Anàvem a la casa familiar de la Montserrat Roca, que era llavors la cap de l’escola. Van ser unes estades entranyables, on em vaig acabar d’enamorar de la natura. Va ser fàcil fer-ho quan el poble, que encara no era turístic, estava abocat a l’aigua transparent que saltava fresca pel llit de pedra de la riera, quan ens podíem aplegar en una casa particular sense necessitat de “permisos i inspeccions” amb el bon joc educatiu que donava això!, quan els camins i caminois que portaven fins al Montcau eren bocins de noies enjogassades que eren felices pel sol fet d’estar juntes, quan les fonts menudes ens feien companyia a les anades i vingudes, des de les dues vessants de la muntanya… realment era molt fàcil, goso dir que quasi irremeiable. Hi vaig tornar el 1996 amb tota la família quan ja érem molts, a l’alberg que encara hi ha al costat de la bonica església romànica de sant Martí, hi

Fem experiència de silenci com a eina religiosa, ho faig amb un sol alumne de 4 d’ESO que és de la SIEI. L’Alejandro, malgrat les seves mancances intel·lectuals, ha entès molt bé de què es tracta. Observa, calla i va anotant el que veu i les sensacions que nota. Li he demanat que no tingui cap pretensió que no sigui la de sentir-se a gust en el silenci. L’observo de lluny i m ‘embadaleix veure’l immers en la seva tasca d’observació. Ho fa molt millor que molts altres alumnes que he tingut i que no eren de la SIEI. Em ve al cap allò de Jesús “Has ocultat aquest misteri als savis i el reveles als petits”. Per part meva, jo que mai havia entrat en aquest tros de pati mig ocult, aparentment brut i deixat, m’alegro de trobar-hi petits tresors, que són invisibles als ulls i a la ment, si no es fa el silenci necessari i paradoxalment en un espai de temps suposadament innecessari.   “Parla’m Senyor, que el teu servent t’escolta”. I Sam 3 Glòria Vendrell Balaguer novembre 2023

  Cuando el escritor subió al tren, recordó que debía acabar  el relato para el concurso, de manera que le pareció buena  la idea de aprovechar  el largo trayecto que tenía por delante para poder terminarlo. El sueño acumulado por el desvelo nocturno, a causa de aquella pesadilla recurrente, solo le permitía un  estado de alerta muy precario y por ese motivo no advirtió la presencia de  aquella figura acurrucada en un rincón, que parecía una bestia feroz a punto de saltarle al cuello y clavarle las garras sin piedad a cualquiera que se le cruzase. Cuando el escritor se dio cuenta fue demasiado tarde, a derecha y a izquierda, el vagón estaba vacío… con instinto protector, buscó, con avidez y con  la mirada, algún objeto lo suficientemente fuerte como para arrearle un buen estacazo en caso de necesidad, la figura tenebrosa seguía envuelta en su propia sombra, pero al darse cuenta de que dormía, la amenaza le pareció menor. Se tomó un respiro y calibró varias cosas: “¿Qué era aquello?” “¿

A l'altra banda del mar hi són en aquesta banda la llunyania, el discurs... A l'altra banda del mar crits somorts planys innocents en aquesta banda els raonaments, la política els partidaris de les parts, mediàtics sorolls... A l'altra banda del mar hi són en aquesta banda del mar no. Glòria Vendrell Balaguer octubre 2023

Un leve temblor en el suelo y las hojas secas en revuelo, provocaron desconcierto en el viejo zorro. El horizonte se enturbió, el aire pareció ralentizarse, las hormigas que hacía unos instantes avanzaban en ordenadas filas, apresuraron la marcha y se escondieron en sus sendos hormigueros… Nada vivo perceptible alrededor, salvo el movimiento intermitente de sus pequeñas orejas, activadas por el instinto de alerta aprendido después de tantos años viviendo en el bosque de coníferas. Con el segundo temblor, esta vez más prolongado, las pequeñas partículas de tierra y polvo friccionaron entre ellas, causando destellos luminosos. El viejo zorro asustado buscó cobijo en la madriguera más cercana y esperó. Después del estrépito, al salir de su escondrijo protector, el viejo zorro vio como el suelo agrietado mostraba estrechas y profundas gargantas de roca caliza y se asustó a la vista de tantos árboles desgarrados y de tanto silencio abrumador… Con la mirada fija en el horizonte difuminado

 A les teves mans ho deixo, tot el que no sé tot el que no entenc tot el que no es pot solucionar tot el que no puc tot el que desitjo tot el que estimo Tot ho deixo A les teves mans Tot  Glòria Vendrell Balaguer Agost 2023

  Hi ha notícies de tota mena, algunes tendencioses, altres amigues i altres no gaire, però pels que hi som, està sent un regal.    No per casualitat el parc del Tejo ha estat reanomenat com "camp de gràcia". Una gràcia ser a prop del Papa Francesc, no per la seva persona sinó pel que representa, una gràcia acompanyar els joves, una gràcia ser-hi, escoltar, viure.   En aquestes macros trobades, per poder arribar al lloc, és del tot necessari seguir alguna cosa que ens guiï, en aquest cas la senyera amb la "moreneta" i el nom de la nostra parròquia. És una bona paràbola de la nostra vida: pots caminar lent, ràpid, amb ulls  més o menys atents, estar cansat o no, fins i tot pots despistar-te i perdre't ... Però cal sempre tornar i buscar l'estendard que ens mostra per on caminar, cal no perdre mai de vista Crist, Ell és el camí, la veritat i la vida, la millor referència.   Feliç de ser enmig d'un "poble que marxa en festa" com resava el salm de

Avui ens hem acomiadat del parc natural de l'Arieja i ho hem fet amb una bonica excursió al circ de Cagateille. Una ruta, que de tan fàcil, semblava més un passeig que altra cosa. Un total de tres o quatre horetes, però incloent l'entrepà de dinar, l'anada i la tornada i amb un desnivell mínim.  Hem deixat el cotxe al final de la carretera de la Vall d'Ustau i hem començat a caminar per l'agraïda obaga que s'estén per les amples ribes del torrent. Un sender estret entre molses, ombres, bolets i xiulets d'alguna marmota llunyana. I com sempre el riu, que atorrentat s'ha desfet en mil murmuris vora nostre.    I al final del camí, a l'ombra del pic Certascan, l'ampli amfiteatre natural d'origen glacial, que diuen que és el segon més gran del Pirineu després de Gavarnie. Escric el post quan ja soc a casa... S'ha fet tan curt!... Malenconia perquè ja tinc ganes de tornar, però contenta perquè sé que elles sempre m'esperen. Quan ho veureu,