Venbariarismes

Padrón Era de tots coneguda la rivalitat entre els dos rius, el Sar i l'Ulla i com n'era de cruenta la seva trobada al "concello de Padrón", ja que en aquest territori es troben els dos cabdals i irremeiablement continuen junts fins a la ria d'Arousa, que d'antuvi era més a tocar que en l'actualitat. El problema és que es negaven  de totes totes a barrejar-se i a perdre la seva identitat. Padrón de sempre era més del Sar i Iria Flavia en canvi, era més partidària de l'Ulla. A Padrón hi conreaven els pebrotets, que "unos pican y otros non" i necessitaven les aigües del Sar, que per tenir menys cabdal, no anegaven les plantacions quan hi havia una crescuda del riu per les pluges. Iria Flavia, d'origen  "apijotat" per la seva colegiata que va ser catedral abans que Santiago de Compostela i per la seva designació  com a "municipium" atorgat per  l'emperador romà Vespasià l'any 74, a través de "l'edicte de

La ria d'Arousa és la més gran de Galícia. Avui hi hem tret cap i ha estat molt aprofitat i rabiosament bonic: la vista de les "bateas" arrenglerades pel cultiu de musclus, ostres i vieires, i de petits vaixells entaforats als ports, l'esplèndid mirador de Lobeira, el faro do punta Cabalo i el seu xiringuito,  Cambados, bressol de l'Albariño, ja que en els ceps del  pazo de Fefiñáns es va conrear per primera vegada el famós ví blanc, (tampoc han faltat uns bons musclus a la plaça), el monte da Pastora, amb l'altre mirador, l'ermita i les ruïnes de l'església de santa Mariña. Però sense cap mena de dubte, el millor de tot ha estat ser a prop del mar en qualsevol de les seves formes, des dels miradors, des del cotxe, des dels ponts, des dels ports o des del seu mateix costat, en el far i a les roques. Jo que no soc gaire de banyar-me a la platja, però que sí m'agrada el mar, m'adono que aquests indrets de l'Atlàntic són idonis per a mi: la gr

Caldas de Reis és una població de Pontevedra que hom es troba en el camí portuguès de sant Jaume. Punt de sortida i d'arribada, tot i que per a nosaltres ha estat punt intermedi (es diu així perquè és el lloc on va néixer Alfons VI  de Castella) , vila termal amb aigua a dojo, jardins neoclàssics, ponts d'origen romà,  esglésies  com les de Santa Maria , San Estevo de Saiar i i Santo André d'origen romànic, ha estat un puntet  bonic en el “Camí”i ens ha ofert més ganes de seguir. En arribar ens esperava l'anyell de pedra, que no estava degollat com el de l'Apocalipsi, però sí marcat amb una creu curiosa i suggerent, la qual m'ha semblat ben significativa per a tot camí, sigui el que sigui.  Ets digne de prendre el llibre  i d’obrir-ne els segells Ap 5,9 Glòria Vendrell Balaguer juliol 2024

  Petites joies del “Camí” "Si passes vora la vinya d’un altre, pots menjar tot el raïm que vulguis fins a saciar-te;  però no t’enduguis res dins el cistell" Dt 23,25

  Diuen que quan els pelegrins de sant Jaume  se saludaven, ho feien així: un deia "Ultreia" que vol dir "continua endavant!", i l'altre contestava "Et suseia", que vol dir "i més enllà".  Quan he vist el caragol que avui he trobat "al Camí", interiorment li he dit "Ultreia!", no ho he dit fort perquè la gent no pensés que era boja parlant amb un petit mol·lusc, però m'ha fet pensar... són aquestes coses que em passen quan camino lluny de ciutats i de cabòries quotidianes. Probablement, ell mai arribi al destí que tants ens hem proposat, però és que potser ell sap quin és el seu destí?… ell camina, quan es cansa, s'atura i reposa dins la closca, quan plou ,aprofita per estirar les banyes i hidratar el seu cos cansat, i camina, camina... Tantes vegades no sabem què fer, què pensar, per on anar, com actuar... el caragol d'avui m'ho ha revelat sense parlar, solament caminant, a pas lent, que no és el meu o el

Atalaia sobre la Coruña sentinella sobre l'Atlàntic zelador de vestigis romans guardià de vaixells alcàsser fortalesa Irromps de sobte majestàtic alçat sobre la feréstega costa  Als teus peus la mar i la rosa dels vents  Senyorívol Il·lustre Preciós Glòria Vendrell Balaguer juliol 2024

Finisterre és evocador: el mar ingent, les últimes roques agosarades que planten cara a la fúria de l'aigua,  la llunyania incerta, la gamma de blaus del cel i de l'oceà, els crits de les gavines, algun veler perdut en la immensitat... Fins al s.XV tothom pensava que era la fi del món, que no hi havia res mar enllà. La descoberta de les Amèriques a l'altra banda de l'Atlàntic va canviar tots els esquemes assumits fins al moment.  També n'hi ha molts que pensen que hi ha un punt on tot s'acaba que hi ha un penya-segat insalvable, que no hi ha res més...  però avui, contemplant l'imponent  espectacle que ens ofereix la natura, he sentit molt endins la certesa del més enllà, l'esperança del que no sé però que crec, l'enfilall de vides connectades amb l'escuma marina latent, en una dansa suggerent, captivadora, fascinant... Glòria Vendrell Balaguer juliol 2024  

  Quan vaig a un lloc nou, sovint em passa, tot i que no sempre, que m'agrada saber-ne coses a posteriori. A priori no té el ganxo que té "el després". La història i l'arqueologia són especialment fascinants quan hi has estat, quan has tocat i has vist, quan les històries prenen cos i forma en els sentits. Percebre, olorar, imaginar reconstruir dins la ment, sentir com batega la vida transcorreguda a cavall dels segles... Els llibres són útils i necessaris, les guies turístiques, els reportatges, els estudis... tot ho és, segur!, però fins que tot aquest material no agafa ales, no pot volar ni transcendir, necessita ser complimentat amb el més important: ser-hi. És per això que per a tantes religions i en el meu cas el cristianisme, és importantíssima la geografia, són indispensables les peregrinacions, fer nostre el topos on el logos  s'ha fet carn, saber que el que creiem no és una utopia, sinó que la història té noms i cognoms, que els esdeveniments són concre

Hi havíem anat fa bastants anys, molts per a ser sincera. Feia temps també que teníem ganes de tornar-hi, però com que han estat un parell d'anys de remodelacions, entre això i el temps de còvid... Però bé, el cas és que finalment hi hem tornat.  Ha estat preciós recordar la masia, el seu porxo, els arcs folrats d'enfiladisses, la paret rocallosa, les escales llegendàries del comte Arnau, la petita ermita, la vista de Gombrèn, el pla de dalt amb l'església romànica de sant Pere, el "Mal pas", la font i el refugi de les Planelles,  el camí de l'avenc de sant Ou i sobretot la vista del Pedraforca, que fins i tot entre núvols tèrbols, produeix una sensació difícil d'explicar. Després de la llarga sequera , ha estat quasi un prodigi gaudir de tanta aigua, de les argelagues en plena esplendor,  de l'exquisidesa dels narcisos, de tanta exuberància de flors i de fullatge, de tanta ufanor… quasi prodigiosa també la visita de la guineu, que sense por s'ha a