Venbariarismes

"Como a todo el mundo, me horrorizan las esperas en las oficinas de correos o en los consultorios y no soporto las colas burocráticas que nos obligan a hacer, pero a pesar de todo no dejo de esperar lo inesperado" Edgar Morin El cap de setmana passat vaig llegir "Pequeña teología de la lentitud" de José Tolentino Mendonça. Un llibre petit que es llegeix en una revolada, i em sap greu dir revolada perquè contradiu el títol, però la veritat és que a part de ser fàcil de llegir, és un preciós exercici de circumspecció que permet endinsar-se en coses que no acostumem. Molt agraïda. Passo alguns fragments: Necesitamos reaprender el aquí y ahora de la presencia Nuestras vidas son un receptáculo del don En cuestiones de tiempo, la vida es completamente artesanal Nuestra historia empezó antes que nosotros y nos sobrevivirá. Somos el resultado de una cadena innumerable de encuentros, de gestos, de buenas voluntades, siembras, caricias, afectos. El perdón es una declaración u...

  M’hi he dedicat tard a l’ensenyament a secundària, no és que em sàpiga greu, perquè els que em coneixen saben que em faig amiga sense problema amb les tasques (remunerades o no) que la vida em presenta a cada moment, algunes coses d’entrada potser m’atreien poc, però la veritat és que a tot , i dic a tot, li he acabat trobant el gust. Dic això perquè ara que enceto el meu últim curs amb adolescents, no sé quina mena de sensació m’amara, ni és melangia ni és “ja era hora! , ja tocava!”... és tota una altra cosa que se’m fa difícil d’explicar, però en qualsevol cas, contenta, agraïda i disposada. Treballar amb persones i personetes suposa un dels millors aprenentatges que se’ns pot brindar, i tot i que a vegades és difícil educar, també és veritat que he sigut educada per ells i elles. No puc oblidar que educació (educcere) etimològicament significa conduir. Se suposa que som els mestres els que conduïm, però la veritat és que també som conduïts nosaltres, i molt, i ho agraeix...

A les acaballes de l'estiu, res millor que ser amb el romànic del Joan Pau  a la Seu d'Urgell d'Urgell. Una exposició tan interessant, bonica i original com sempre, la veritat és que és tot un plaer cada vegada que l'acompanyem.... una nit deliciosa, una acollida immillorable, una visita a la catedral enlluernadora i una temperatura agraïda enmig de les xafogors d'aquest estiu. Agraïda pels fills que Déu ens ha donat, cadascun en els seus dons particulars, que no són pocs, i pels néts tan bonics. Agraïda també per ser altre cop a la vora de les roques imponents i pètries del Cadí. Una esplèndida cloenda. "T'agraeixo Senyor de tot cor" salm 138 Glòria Vendrell Balaguer Agost 2026

Cardona és una històrica vila catalana del Bages que va néixer al peu del castell, el qual va ser bastit per controlar i treballar la mina de sal, el diàpir salí. Tot i que sabem que la mina s'explotava des del neolític, va ser Guifré el Pilós qui el 886 va ordenar construir el castell sobre el turó i ho va acompanyar d'una de les Cartes de població més antigues de Catalunya.  La seva estratègica posició a la marca hispànica, feia possible controlar les fronteres que hi eren a tocar, la d'al-Àndalus, els Carolingis i els altres comtats catalans. Amb el temps els Senyors de Cardona es van acabar convertint en la nissaga més rica i poderosa de Catalunya. Sabem també d'un primer temple en el castell, però va ser l'any 1019, quan el vescomte Bermon, aconsellat per l'Abat Oliva, va construir el nou i gran temple, la Canònica de sant Vicenç, avui encara dempeus, tot i que despullada de tota l'ornamentació, ja que ha estat escenari de guerres i reducte militar dura...

Ha estat la quarta estada a la Bruna i esperem que n'hi hagi moltes més. L'alberg la Bruna és muntanya, és riu, és ludoteca, és un menjador de gom a gom ple de famílies, són  colors i piles de dibuixos de vaca bruna per pintar,  són els matins amb passejades i excursions amb pícnic,  són les tardes amb l'hora del conte, amb la piscina, tovalloles esteses i cadires en rotllana, els inflables, el tir a l'arc, el rocòdrom, la  zumba, les festes de l'escuma, i les cues de berenar per agafar coca de Bellver amb xocolata, són les nits amb Kahoot amb els nens, és la discoteca i els bailoteos divertits, el ping-pong, els futbolins, el taller d'estels, el joc de misteri, els sopars a la terrassa amb vistes al Cadí i a la lluna... La Bruna és moltes coses, però la millor de totes és ser-hi tots. Un regal de dies. Agraïda infinitament pel do de la família. La part que m’ha tocat és deliciosa, m’encisa la meva heretat salm 16 Glòria Vendrell Balaguer Agost 2026

Últim dia passat per aigua i mai millor dit... Ens hem quedat amb les ganes d'arribar al llac Aude. "Tormentón", llams, trons i molta, molta pluja. Hem baixat a correcuita per les pistes d'esquí, no fos que un llamp ens ensopegués sota d'un arbre al mig del bosc. Hem arribat a casa xops com uns ànecs.  Encara ens queda el capvespre i la nit, a la vista de la Matamala, la lluna plena d'aquests dies i del Mandres, el cim que tanca l'horitzó, just a l'est del llac. Us trobaré a faltar muntanyes, molt. " El Senyor no ha deixat la Terra buida, sinó bona per habitar" Is 45 Glòria Vendrell Balaguer Juliol 2026 abans de la tempesta núvols sospitosos.... la tempesta s'acosta... el llac Aude, si hi haguéssim arribat....

Amb el telecabina Les Pelerins hem pujat al Plateau de Bigorre. El lloc ofereix diferents possibilitats de recorreguts, des de fàcils fins a més agosarats. Hem optat per un de fàcil, el de tornada, però no al lloc de partida del telecabina, sinó fins al pla de Mir, a l'estació d'esquí de Les Angles que està al costat mateix del Parc animalier. De 2100 m. a 1800 m. d'altitud. Per tant, un sender tot en baixada, però en lloc d'agafar la pista Basera més còmoda i per a senderistes, hem equivocat agafant les pistes de descens del Bike Park. Trampejant, salvant i superant els desnivells del camí, la pols i l'erosió que generen les rodes de les bicicletes, i les mateixes bicicletes que baixaven a tota virolla, hem arribat a baix sans i estalvis. Un cop a casa hem vist que el camí estava prohibit als senderistes… arrgggggghhhh Demà ho farem millor. Sortirem del mateix lloc però cap a l'estany Aude. Ganes d'anar-hi, però pena perquè serà l'últim dia. " Seny...

Avui de nou al massís del Carlit, de Coll de Pam al Roc de la Calma. Havíem fet trossets diverses vegades, sols i amb fills, però encara mai sencer. El millor de la ruta és la panoràmica,  però avui la vista no era de les millors, el cel estava una mica enterbolit... Coll de Pam és el port de muntanya i el sector geogràfic que actua com a gran mirador natural sobre la Cerdanya i la Serra del Cadí. El Roc de la Calma, amb els seus 2213 m d'altitud ofereix un panorama de 360° sobre tota la Cerdanya, el Carlit, el massís del Canigó i la serra del Cadí. Endinsant-se uns pocs metres en el bosc des del cim del Roc de la Calma, hem tingut de nou la grata sorpresa d'albirar el preciós llac de la Bulllosa als peus del Carlit. No era el pla inicial, l'hem hagut d'improvisar perquè el telecadira que havíem d'agafar no funcionava. Tant se val!, tot i que el millor ha estat el camí, perquè el Roc de la Calma, jo el recordava fent honor al seu nom i avui hi feien obres i hi havia...

Aquests dies el llac de Ballcere i la zona del Carlit s'han convertit en els centres neuràlgics, al voltant dels quals giren quasi totes les excursions que fem. De manera que avui , de nou al llac de Balcere i des d'allà  el sentier Pastoral Gagnade. És una ruta molt fàcil, un circuit educatiu de 5,5 km amb poc desnivell, s'hi troben planells i plafons didàctics sobre la fauna i la vegetació del lloc, convidant a la tan necessària escolta de la natura i a la necessitat de respectar-la ( no em trec del cap la desgràcia dels incendis d'aquests dies).  La veritat és que de bestiar no n'hem trobat, ni oví ni vacum ni cabrum, ni de cap mena, solament alguna papallona i alguna que altra sargantana pel camí. Això sí, precioses les vistes de les muntanyes  encimbellades a prop i a la llunyania, preciosa l'ombra dels avellaners, preciós a 1847 m. l'altiplà de Gagnade i preciós el dens bosc de pi negre perfumat per la genciana groga,  l'el·lèbor blanc, els trèvols...

La formiga Teresina feia dies que caminava desorientada pel Capcir. Va deixar el seu formiguer ben tipa de les companyes que li feien la guitza. Al principi tot li semblava encoratjador, però després de caminar dies i dies ben sola, la seva aventura va acabar sent molt feixuga. Al capdavall, la vida al formiguer i vora d'ell, sobretot sota els troncs dels arbres que havien mort i a l'ombra de les falgueres, sempre hi havia xerinola i el tràfec de les  formigues anant amunt i avall. Però quan va voler tornar no va saber com fer-ho...   Uns bons amics que va trobar, compadits d'ella, van voler ajudar-la i començant al costat del riu Tet, seguint pel camí de les Angles a Balcere i acabant al llac, es van disposar a cercar alguna pista que ajudés la pobra formiga a tornar a casa. Les marques grogues del bosc no ajudaven gaire perquè estaven pensades per a les persones i no pas per a les formigues, els líquens i les flors tenien prou feina controlant  el seu petit espai p...