Venbariarismes

Demà en faig seixanta-sis. Ara que acabem de, literalment posar al llit, pare i mare, mirant les seves butaques buides, penso que per a ells demà també és l'aniversari. Jo seixanta-sis d'haver nascut i ells seixanta-sis d'estrenar-se com a pares. Van fer de pares llavors i encara ho fan, però de distinta manera.   La realitat s'ha capgirat: jo ara ja no soc una nena, i en canvi ells sí que ho són, s'hi han tornat física i mentalment ella...i de tant en tant també ell...   Estan a punt, al punt... en el punt necessari de deixar-se anar, cuidar, rentar, portar... No per casualitat diu l'evangeli que cal fer-nos com els nens per entrar al Regne del Cel. En aquest misteri de perdre i rebre la Vida, encara que moltes vegades sigui feixuc, no puc més que agrair-los, agrair la seva primera paternitat generosa i també aquesta última tan diferent. No sé si en aquesta vellesa meva més o menys estrenada, que lentament va prenent rostre, sabré fer-me nena com ells... Glòria...

Ara que estic preparant classes de l'època dels Àustries, m'he entretingut a pensar-hi una mica des de la perspectiva de la fe, que sempre va bé.  Es diu que molts dels principis vigents a la cultura occidental, van ser germinats, d’alguna manera, en la Pau de Westfàlia, pel que fa al nacionalisme, al subjectivisme, a l’antropocentrisme, etc. ... Que tot plegat va fer coixí dins la cultura europea, de cara a tots els canvis que van anar esdevenint imparablement, en els segles posteriors, tant en l'àmbit polític, com social, com cultural i com religiós, per descomptat. Crec que en aquest moment de la història de l’Església, cal fer una recapitulació i des de la fe, intentar veure com ens parlen els moments històrics: és veritat que la Pau de Westfàlia ve a ser, com una mena de moment paradigmàtic, que va suposar un trencament important amb una manera de fer de l’Església, que per motius comprensibles o menys comprensibles, i d’una forma més o menys clara, d'ençà qu...

Les llums esllanguides s'acomiaden l'última nit  Brillen tant com poden, amb la llum rebuda  Una mica enyorades Una mica tristes perquè les desaran "Tornarem" es diuen les unes a les altres "Tornarem com sempre", afegeixen convençudes S'ha fet fosc a mitjanit les llums esllanguides han deixat de resplendir del tot Però la llum que les il·lumina any rere any, no descansa,  no s'acaba no mor mai. Glòria Vendrell Balaguer Nadal 25-26

Al meu pessebre sempre hi ha un pastor que va de camí a l'estable de Betlem, però mai hi arriba, no té el privilegi d'altres que poden contemplar el nadó Jesús.  Potser és perquè duu a les seves espatlles un xai petit que no pot caminar. Potser és perquè ha sortit dels últims, després de sentir la notícia dels àngels. Potser és perquè necessita respirar fondo i fer aturades en el llarg camí que té al davant. Potser és perquè prefereix que arribin altres al lloc. Potser és perquè s'embadaleix amb la molsa i l'aigua del riu que troba tan bonica. Potser és perquè confia que l'estrella cada any el guiarà amb paciència. Potser és perquè no gosa formar part del misteri. Potser és perquè a vegades dubta. … Qui sap!  Però, encara que ell ho cregui o no, el petit Jesús l'espera i l'esperarà sempre.

Quan et miro tan gran, tan bonica, tan suggerent m’agradaria fer-te meva,  tocar la teva llum i fondre'm amb ella,  m’agradaria ser cometa per ser a prop teu, m'agradaria tant que la teva llàntia omplís de claror el món, de fit a fit! Mentrestant, esperant-te a tu,  resguardo l’estrella petita,  la que he trobat vora les vies del tren,  un matí fred d’aquest hivern. Glòria Vendrell Balaguer desembre 2025

Pere,  Adormit en el clot de les seves mans ens has deixat una empremta de Déu, el perfum del seu embolcall el tacte de la seva presència has omplert el cel de colors el taronja, el verd, el groc... Has marxat senzill, com eres tu en silenci, com les coses grans amb la pau dels sants. Glòria Vendrell i Balaguer 17-11-25

  A mig gas, de tant en tant, va bé , posa les coses al seu lloc i torna la calma, una calma obligada si voleu però torna. A mig gas a vegades és fructífer: deixar passar, esperar, retrobaments interns, el cos que parla... Amb el mig gas  els dies es desacceleren en impasos curts i precisos . Amb el mig gas, a la sala d'espera queden totes les presses, que a les palpentes volen sortir i no poden fer-ho. Endebades tot, quan el cos  xiuxiueja des de dins A mig gas, de tant en tant, una misteriosa gràcia  Glòria Vendrell Balaguer  Novembre 2025

Seguint el costum de la festa pagana  Lemuria , que se celebrava el mes de maig, el s.VII , Bonifaci IV va instituir  la festa de Tots els Sants, canviant el significat del Panteó romà, de “tots els déus” a “tots els sants”.  Celebrar la festa a la primavera, en el context pasqual, segurament era el millor, però la forta influència celta per la festa de Samhaim, origen de l'actual Hallowen, va fer que tornés a la tardor. Gregori III al s IX va estendre la festa a tota l'esglèsia i els monjos de Cluny, un segle més tard,  van establir el dia 2 de novembre, com el dia  dels  difunts, per recordar especialment els nostres, els més íntims. Dic tot això per contextualitzar una mica el temps que visc, tan climàtica i estacionalment com experiencialment. Avui que soc a casa dels pares, ara que el sol se'n va en un prodigi de llum i veient el vermell lluminós i suggerent de les fulles del jardí, tenint de fons el Pere que se'ns en va, el pare a l'hospital, la mare ...

L’eremitisme va ser el primer model de vida monàstica cristiana. Prové del grec eremos, que significa desert, per tant, una persona eremita (ermitana) és algú que viu sol, aïllat del món i en un lloc apartat, al bosc, muntanya, desert... Són persones ascetes, és a dir, persones que renuncien a tot plaer per dedicar-se completament a Déu. El monaquisme, del grec monakhós , que vol dir solitari, amb el temps va passar a ser el cenobisme, que prové de koinós i biós (comú, vida) és a dir, vida en comunitat. En aquest punt, el s.V apareix Sant Benet de Nursia i els benedictins. Sant Benet va fundar la  primera comunitat monàstica i cenobítica, un monestir benedictí a Monte Cassini i va escriure la famosa regla de Sant Benet. Un estil de vida que compagina la pregària, l'estudi i el treball ( Ora et labora) Dissabte passat vam anar a l'església romànica de Sant Ponç de Corbera, antic monestir benedictí. Contemplar-la amb la seva bellesa atàvica, em va suggerir tres coses que m...

Santa Maria de Belloch és una ermita romànica, és el que queda d'un vell priorat, és un preciós mirador a la Cerdanya, és una excursió des de Dorres, és un lloc privilegiat per albirar els cims més importants, és un monument històric des del 1980, és una de les marededeus més antigues del Pirineu, i és moltes coses més. Però el que més és, és BELLOCH, lloc bell, lloc bonic. Ha fet honor al seu nom quan hi hem estat tots (que no és gens fàcil), després de transitar per un any, on hem trobat a faltar tantes vegades espais com aquests, oberts, diàfans, tranquils, asserenats, sense presses i a vessar de coses que valen la pena.  Hem estat a més llocs aquests dies junts, però el nom d'aquest indret n'és el resum. Una delícia ser amb vosaltres. Cada cop més. Et prendré com a esposa per sempre, et prendré com a esposa i pagaré per tu bondat i justícia, amor i misericòrdia. Os 2,21 Glòria Vendrell Balaguer agost 2025 riu Carol Prats de Cadí Bellver de Cerdanya Alberg La Bruna Alber...

Coll de Nargó Coll de Nargó és un municipi de l'Alt Urgell, aturonat en una petita talaia sobre l'embassament d'Oliana. Com que és lloc de pas habitual pels que van camí d'Andorra, sovint resta ignorat i deixat de banda, per això és d'agrair haver-se aturat i viure-hi un parell de dies, acollits pels membres de l'associació cultural Nargònia, que han estat uns esplèndids amfitrions. I quan el motiu de l'escapada ha estat acompanyar el nostre fill Joan Pau a fer una de les nombroses presentacions del seu llibre «Amb ulls de romànic», s'hi afegeix un grau d'aquelles petites felicitats que et va donant la vida. Documentat des del s. X, manté encara alguns rastres del que va ser i mostra sense pudor la bellesa pròpia dels carrerons i racons medievals. El comte Ermengol n'és l'origen, però la història és la que ha fet la resta, i el Segre sempre present, i la seva gent i les seves esglésies...  Sant Climent és una perleta, una preciosa exquisidesa...

Aquell rellotge maleït, impertèrrit, com si res anés amb ell, no deixava de marcar els minuts, un rere l'altre, tic tac, tic tac…la llum de color groc-verd, un pèl fosforescent, que desprenia la seva esfera , se li entaforava entre les parpelles, que lluitaven per agafar el son sense èxit. Havia deixat el mòbil fora del seu abast perquè li provocava angoixa haver d'estar pendent de cadascun dels missatges de whatsapp en aquella nit de llarga espera….- et trucarem- li havien dit - no pateixis-... L'habitació s'havia tornat ben fosca, però no solament per la nit, sinó per les ombres que oprimien els seus pensaments. Mirar el quadre petit de la paret amb la seva imatge de quan era petita, de la mà dels seus germans, riallera i feliç, amb els seus rinxolets amarronats, li servia d'un alleujament indescriptible… i durant uns moments, uns segons possiblement, la ment s'alleujava i es tornava flàccida com un pa de pessic. Però durava poca estona, de nou aquella esper...

  En aquest llibre Holly Ordway escriu una biografia espiritual sobre Tolkien. Aquí deixo alguns fragments interessants: (...) La eucatástrofe, aclara, no niega la existencia de la tragedia, la pena, el fracaso, la oscuridad o la muerte, la larga derrota de esta vida mortal: solo es a través de la posibilidad de estas cosas como la salvación mediante la gracia, cuando llega, puede elevar el corazón, causar un grito ahogado, llenar de lágrimas los ojos. Lo que niega la eucatástrofe, a pesar de la existencia de  pruebas sólidas, casi apabullantes de lo contrario, es la derrota universal final. Es por ello, evangelio, buenas nuevas, las mejores posibles, entregar a aquellos que lo reciben un atisbo de gozo, gozo más allá de los muros del mundo, tan desgarrador como la pena (...)  (...) Las historias no contadas son las más conmovedoras. Mis camaradas muertos poseían muchas historias que no serían jamás contadas, pero solo Dios Sabías cuáles eran (...) (...) Tolkien había vis...

M'ho havien dit, però ha superat amb escreix les expectatives que tenia. Cotlliure és una preciositat, una perleta amagada a la Costa Vermella del Rosselló, on per batzegades de la vida hi està enterrat Antonio Machado amb la seva mare. Ha estat una escapada curta, però digne de les millors. L'antic poble de vinyataires i pescadors (encara famós per les seves apreciades anxoves) està situat a la cua oriental de la Serra de l'Albera i malgrat tantes vicissituds, ha preservat i renovat el seu encant.  Estès en forma de semicercle abraça de punta a punta, els carrerons acolorits, seguint el vell traçat medieval, el celler de l'antic convent dels dominics, les platges assossegades per la calma de la badia, els llaguts a vora mar, l'església de santa Maria dels Àngels amb el seu campanar (antiga torre de la muralla) agermanat amb les onades, l'esglesieta de sant Vicenç situada en un petit esperó rocós, antigament illot i ara unit a terra ferma, amb el seu suggerent C...