Venbariarismes

Avui la Vall d’Aran segueix ennuvolada i passada per aigua, i com que les previsions per Bagneres de Luchon tampoc són gaire millors, deixem per una altra vegada les excussions que volíem i anem a l’altra banda del túnel de Vielha, que pel que sembla té millor pronòstic. No em sap gens ni mica de greu perquè la vall de Boí és una de les meves enamorades i com que hi hem estat moltes vegades, retornar-hi sempre és bonic per tal de recordar els llocs, les muntanyes , els llacs i totes les vivències sentides i viscudes en aquest trosset del meu petit paradís, tal com m’agrada dir al Pirineu... Se’n riuen de mi perquè sempre dic que tot el Pirineu és meu, però el que jo vull dir és que m’és absolutament igual que sigui Pirineu català, aragonès, vasc, o francès... la muntanya no té fronteres, les fronteres tenen a veure amb la política i a mi, malgrat reconec el seu valor i sabent que és del tot necessària, la veritat és que la política m’interessa ben poc. Hem arribat mol

Com que tal com estava anunciat, les pluges ens acompanyen i no és possible fer muntanya, prenem l’alternativa cultural i marxem a França a visitar Saint Bertrand de Comminges i Saint Beat. Ara però, toca parlar del primer. Per entendre el seu origen ens hem de remuntar al 72 de la nostra era, quan Pompeyo va fundar aquest enclavament amb el nom de Lugdunum. De fet de l’època romana se’n conserven moltes restes : les termes, el mercat, el foro, el temple, muralla , un teatre etc. Era la capital de la ciutat dels Convenes i en el s. II va rebre el títol de colònia romana honorària . Entre les restes romanes escampades al voltant de “la ciutat baixa” també s’hi troben les restes d’una basílica paleocristiana i al seu costat la capelleta romànica de Sant Julià. Al s.XI es va construir la catedral a la “ciutat alta” per iniciativa del bisbe Bertrand de l’Isle que donarà nom a la vila així com de la basílica de sant Just i Pastor de Valcabrère, que és a tocar. Sa

Saint Beat és un petit poble francès situat a l’ Haute Garonne, famós i conegut pels marbres i per les seves canteres, descobertes i explotades pels romans des del s. I aC. A solament 5 minuts de la frontera espanyola és lloc de parada obligada. Cal pujar a la fortalesa i capella medieval del s. XII que s’enfila sobre el poble, i gaudir de la vista immillorable que ofereix. Allà dalt hi ha una estàtua de Maria que mira i esguarda atenta el poble : “la meva ànima s’ha enamorat de vos, em sosté la vostra ma” ( laudes del matí ) La Garona el divideix en dos, les antigues cases són a tocar del riu. El color de la pedra tot ho omple, tot sembla pintat en un quadre pel mateix pintor, tot està a joc amb els grisos petris, amb els blancs del marbre i amb els negres de les roques. Des de dalt de la fortalesa, mirant avall amb el poble als peus i amb el riu lliscant, hom te la impressió de ser-hi també dins del quadre. Abans de la pujada al castell, a la banda esquerra i al

S’ha aixecat el dia una mica ennuvolat després d’una nit agraïda per la pluja i la tempesta . Vam anar a dormir amb olor de terra mullada i quan sortim per fer l’excursió d’avui, la mateixa olor encara ho amara tot. ..El salm de laudes ens posa ens posa a to amb el dia : “quan ho veureu el vostre cor bategarà de goig i reviuran com l’herba els vostres ossos”. La idea era anar a l’estany de Pudo, a la vessant oest del port de la Bonaigua i des d’allà al coll que dóna vistes a altres llacs i a la circumval·lació de les muntanyes, però com que es tracta d’una ruta poc freqüentada i per tant gens senyalitzada, doncs que la feina ha sigut nostra per endevinar-la.  Així que finalment ha estat això, una ruta sense ruta d’aquí cap allà, per les muntanyes que coronen la Bonaigua... I ves per on, que sense esperar-ho, ha estat la mar de bonica : bonica per la visió dels cims més alts, per la flaire que acaronava les pastures immenses, per les floretes menudes que donaven el toc