divendres, 15 de juny de 2018

Memòries de la Garriga



Quan era petita els meus avis, que estiuejaven a la Garriga, sovint em portaven fins l’estació del tren. L’objectiu era veure els trens, com arribaven, com sortien, com esperaven pacients a les vies...
I el cas, és que amb el pas del temps, entre tants i tants records d’infantesa, aquest és un dels que no oblido. Recordo perfectament les bardisses i els parterres de flors de colors, que havia a prop de les vies, ( cada cop que veig aquests flors, em recordo de l’estació de la Garriga), la campana que sonava puntual a les entrades i a les sortides, el senyor de l’estació, .... jo jugava per allà al mig, com si es tractés d’una plaça infantil qualsevol, mentre el meu avi Pepe, restava assegut en aquells bancs de fusta, que havia arreu (...)

Vaig escriure això fa 10 anys a "Trens". Ho he recordat avui quan després d'anys i pams he retornat a un petit racó, de la meva infantesa  més tendra.

A la Garriga ja hi tenien casa els meus besavis Marçal Puigderrajols i Mercè Ibañez- a aquesta besàvia la vaig conèixer- (els pares de la besàvia van ser els masovers del poeta Campoamor). Però la casa la van comprar els altres rebesavis, en Quico Puigderrajols (conegut acomodador del Tívoli) i la rebesàvia Jeannette que era de Montpellier i que segons explicaba la iaia, fumava puros i  pegava al seu marit...

En aquesta casa la meva tieta Ester es va posar a caminar amb un anyet, el mateix dia que va morir el besavi Marçal, l'any 1945.

La meva mare petita hi passava els estius , allà es va curar d'una pneumonia i allà s'hi va estar el temps de la guerra, de la qual ella recorda poca cosa, solament que saltava entre les runes de l'estació després d'haver-hi caigut una bomba.





El cas és que començar la visita històrica per l'estació ha estat una decisió encertada. El tren i les seves estacions, com també deia en l'entrada al blog de fa 10 anys, sempre els he trobat elements molt significatius, (...) Està clar que hi ha tota una vida al voltant dels trens. Així doncs, em pregunto : “què tindran que tant atrauen?” ... tot imaginant-me les pel·ícules  de Harry Potter  que comencen i acaben amb la imatge d’un tren antic, omplint de fum la misteriosa estació i tenint en compte que a la sèrie se li pot fer una lectura de recerca de sentit ocult, en sembla que la clau de volta de tot plegat, està en que el tren és una icona de la vida, que posa de manifest la necessitat imperiosa que tenim , de saber d’on venim i on anem.... la realitat que tenim no deixa d’estar moltes vegades, tota plena de vapors i de fums tènues , que impedeixen veure-hi clar, veiem que hi ha gent que arriba, però també gent que se’n va. Fora de la nostra estació i del nostre viatge, solament podem intuir o esperar. Podem passar tota la vida, veient-los passar,els trens, però un dia o un altre haurem de pujar-hi.

Hi ha qui diu i pensa que qui hi puja, o no arriba enlloc o que sempre viatja, però jo crec que no és veritat. Quan era petita, a l’estació de la Garriga, la gent que hi arribava sabia molt bé d’on venia i on anava i si havia algú que no ho sabia massa, perquè era el primer cop que agafava el tren, tant se val ! perquè el tren també el portava a lloc.



Després vaig ser jo la que hi anava els estius a casa dels meus avis Mercè Puigderrajols i Josep Balaguer.  Era la néta més gran i vaig tenir alguns privilegis, ho reconec. Primer anàvem a la casa del Rieral, que tenia un hort i una bassa i una parra que feia ombra per dinar...  Estava ubicada a l'actual carrer Noguera 22, prop del Riu Congost i com que estava gairebé enganxada a la riera, li dèiem "el Rieral"

En aquesta casa del Rieral la iaia m'espantava dient que el camió de les escombraries ( que feia molt soroll i em feia por) que s'emportava a les nenes de la "colònia" ( no se que volia dir això de "la colònia")... recordo poca cosa, això i l'aigua fresca de la bassa i un dia de la Palma que em van vestir tota guapa  i em van fer fotos ...


Els avis van deixar la casa del Rieral i van anar al carrer Negociants, al nro 20. Aquí vaig passar els últims estius a la Garriga. Avui en dia reconec el lloc, el carrer, el Tagamanent que s'albira al fons, però no hi ha terra al carrer, ara és asfalt, no he pogut entrar a la casa dels avis, que ara ja no sé de qui és, no he jugat a l'eixarranca i a la corda fins que la iaia em cridés a sopar, no m'he banyat en el safareig de l'eixida que avui està tapada, no he anat a buscar llet a ca la Pura, al costat de la fonda Santa Digna, però havia un tros de terra entre les cases que m'ha emocionat perquè allà hi jugava i m'hi enfilava ... i el terra sí que no canvia, és tal qual.... les flors que guarnien el carrer ja no hi són, però la meva memòria les guarda....Abans el carrer era ple de quitxalla, avui no havia ningú...

Cartells i fotografies antigues penjades al carrer m'han fet més viu el record!










tros de terra que queda intacte 
I després de dinar a la plaça de l'església de sant Esteve i d'anar a veure el convent on va estar la tieta Espe i que avui s'ha convertit en una casa d'espiritualitat, hem anat a fer present el meu besavi Marçal Puigderrajols que està enterrat al cementiri de la Doma de la Garriga. No hem trobat la sepultura, però jo sé que hi és i sé també que des d'algun lloc inabastable s'ha sentit cofoi de veure'm i de veure com jo el retornava una estona a casa.






Sempre parlo del Penedès i de la Casa Llarga que tant estimo... però  avui de sobte m'he adonat de que et tocava a tu, us ho devia mama , iaia i besàvia !





Glòria Vendrell i Balaguer
15 juny 2018

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada