Venbariarismes

A la llum no hi arriben, sinó aquells que ignoren la veu de tot, en un lent assalt al silenci MIQUEL MARTÍ POL

Vas cridar i clamar, i vas rompre la meva sordesa. Vas brillar i vas resplendir, i vaig foragitar la meva ceguesa Vas exhalar el teu perfum i el vaig expirar, i anhelo per Tu T'he gustat i tinc fam i set M'has tocat i m'ha arborat la teva pau AGUSTÍ D'HIPONA

"aunque los esfuerzos realizados aparentemente parezcan inútiles, un día, el menos pensado, una luz exactamente proporcional a éstos esfuerzos, inundará el alma y la llenará de luz" ( de la meva estimada Simone Weil)

La palabra de Dios es palabra secreta. Áquel que no ha oido esta palabra, aún cuando manifiesta su adhesión a todos los dogmas enseñados por la Iglesia, no está en contacto con la verdad. SIMONE WEIL

Eixuga les teves llàgrimes si un verí mortal t’envenzina l’ànima però no les llencis que no es barregin amb la por i amb el no- res que jo les recolliré i les posaré en una caixa tancada on ningú les pugui saber Eixuga les teves llàgrimes si estàs lluny i jo no et sento i vigila que no se t’adormin entre els ulls que si em desvetllo vindré corrents a manyagar-te i les guardaré dins la caixa on ningú les pugui fer malbé Eixuga les teves llàgrimes si estàs sol, si la pena és fonda no tinguis por de vessar-les totes… sempre n’hi haura més esperant a fer més tendra la pena més petit el dolor més dolça la ferida més serenes les pors…. No oblidis, però, de desar-les en un lloc secret les guardarem després a la caixa tancada on no les corrompi el temps Arribarà un dia de somni i tots dos obrirem la caixa i veurem totes les llàgrimes juntes : un estol de llum les guarnirà de zafirs i de maragdes i les eixugarem totes, de una en una i no ploraràs mai més Glòria

Del llibre " Saviesa d'un pobre " d'Eloi Lecrerc, sobre la vida de Sant Francesc d'Assís (. ..) No tenia res més a fer que mirar i escoltar. Ja era passat el temps d'anar pel món a predicar l'evangeli a les multituds, com ho era així mateix, d'aplegar els germans per fer-los alguna admonició. Ja no era temps de fer res. Només ho era, en tot cas, d'estar allí, com la muntanya, sense moure's, sense vacil.lar, enmig de la nit feixuga, esquinçada pels llampecs, enterament ocupat a rebre l'aigua i el foc del cel i a deixar-se'n purificar. Aquesta veu era misteriosa i difícil d'entendre (...) ------------------------------------------------------------------------------------------------------------- (...) El sofriment d'aquest món, li semblava immens i sense fons, com la nit (...) --------------------------------------------------------------------------------------------------------------- (...) La santedat no és la realització pers

El dia de Sant Jordi, la Neus li va demanar al seu pare que li comprés un llibre de contes, perquè li havien dit a l’escola que tothom es regalava llibres , el dia de Sant Jordi.... Així que aquella mateixa tarda, el papa i la mama de la Neus, la van anar a buscar a l’escola amb un regal molt ben embolicat: -mira Neus, és un llibre de contes molt especial. Esperem que t’agradi molt. Quan va arribar la nit, la Neus estava tan frisosa per llegir el seu llibre de contes, que no va voler que la seva mama o el seu papa, vinguessin, com cada dia a la vora del seu llit, per explicar-li boniques històries i rondalles.... Però quina va ser la seva sorpresa: quan va obrir el llibre, vet aquí que tot eren fulls en blanc.... No hi havia ni una sola lletra, ni cap trist dibuix, ni res de res!!!!!!....... decebuda i enrabiada,va guardar el llibre, ben tancat, dins una caixa sota la cadira, i no va tenir més remei que escoltar un conte, dels molts que cada dia li explicaven els seus papes,,

El Roger era un nen que estimava molt la seva mama. Quan va arribar el dia de Sant Jordi, va decidir comprar-li una rosa ben vermella, però es va adonar de que solament tenia una moneda. Va sortir al carrer i li va preguntar al primer que va trobar , que venia roses vermelles: - Que em donaria una rosa ben bonica, per la meva mama? - Sí noiet, però m’has de donar cinc monedes. - Ahhhh...mmmmmhhhhh.... és que jo solament en tinc una de moneda - Doncs així t’hauràs de quedar sense rosa. El pobre Roger va anar de botiga en botiga, de taula en taula pels carres, i ningú li volia vendre una rosa per la seva mama, perquè totes valien cinc o sis monedes i ell solament en tenia una..... A cadascuna de les parades de roses, el desconsolat Roger hi va deixar caure una llàgrima petita i tebiona, de la pena que tenia de no poder comprar la rosa... però ell no s’adonava, que algú, al seu darrera , anava recollint totes les llàgrimes i les anava guardant en un pot de vidre.... Després de recórrer t

Era un matí de diumenge. Les places i els carrers del poble eren plens de gent, de gom a gom. De sobte, tot van ser esglais i corredisses : “ un drac!!! Un drac!!!!!! Feu-lo fora!!!!! Fora el drac!!!!!! “ - cridava cada vegada més fort, tota la gent del poble . La Jordina, que era una nena molt tafanera, va anar corrent per veure que era el que passava : un drac petit, de color verd, que obria la boca espantat per treure foc, i solament treia miquetes ridícules de fum, estava envoltat de gent que li donava cops de peu i que cridava embogida : -“ aquests dracs quan creixen es tornen dolents! Recordeu-vos del que va passar , ja fa molt anys, amb el drac que va matar Sant Jordi! Fora! Fora! que aquí no et volem! La Jordina va tenir llàstima del pobre drac petit, que la mirava amb ullets de pena....vés per on, la nena, amb un rampell, va córrer fins on era el drac, el va agafar , el va posar dins la bossa que portava, i vinga i vinga a córrer, fins que va ser tan lluny de poble,

Com que havia arribat l’estiu, al vent li agradava jugar amb els núvols i amb els pardals que volaven pel cel... i de tant en tant, també baixava fins els camps , passava pels camins i saludava les flors i els arbres, i jugava amb ells, tot bellugant les seves tiges, fulles i branques... i quan feia això , tot era gresca ,i el vent i quasi tots, s’ho passaven d’allò més bé... - Demà us tornaré a venir a veure i jugarem plegats! Però vet aquí, que totes les flors , menys les roselles, ja n’estaven ben tipes del vent juganer, i aquell dia li van dir: - Vés a jugar a un altre lloc, que amb aquestes corredisses i bufades, encara ens trencaràs la tija ! El vent juganer, a partir d’aquell dia, solament va poder jugar amb les roselles, que sempre l’esperaven : - Bufa! Bufa més fort!!!!..... jajajajaja .... i vinga i vinga a riure !... Al final de l’estiu, va passar una cosa ben curiosa: les flors que no havien volgut jugar amb el vent, s’havien quedat ben soletes, al costat dels camins...

Era un dia d’estiu molt estrany, perquè el sol no brillava al cel com era costum, i a més a més , el vent bufava amb molta força i plovia a bots i barrals, en el prat de la muntanya més alta.... Una marieta petita anava de flor en flor, tot dient a cadascuna d’elles : - Deixa’m aixoplugar-me sota els teus pètals, que fa molt de fred, sóc molt lluny de casa i el vent se m’emporta... si us plau! Si us plau! Però les flors presumides, no deixaven que la pobra marieta s’amagués dins la seva corol.la, i li deien : - Vés-te’n ves-te’n ! que ens faràs malbé els pètals tan vistosos que tenim, amb les teves potetes...¿ No t’adones de que nosaltres som molt delicades i massa boniques perquè et puguem ajudar?... busca algú altre que t’ajudi !!! La pobra marieta ja no sabia que fer, quan de sobte va sentir un xiuxiueig que venia d’una petita floreta blanca: - Vine vine marieta, que si et poses dins la meva corol.la no se t’emportarà el vent, jo et protegiré tancant els meus pètals. Tu et quede

..." la media luna soñaba un éxtasis de cigüeña, estandartes y faroles invaden las azoteas..." FEDERICO GARCÍA LORCA

..." montado en un ágil caballo sin freno venía en la busca del pan y del beso todas las ventanas preguntaban al viento..." FEDERICO GARCÍA LORCA

..." avanzan de dos en fondo doble nocturno de tela el cielo se les antoja una vitrina de espuelas..." FEDERICO GARCÍA LORCA

Si pogués nena meva petita curar les ferides fer un foradet al meu cor i aixoplugar-te i guarir-te Ai si pogués nena meva petita tenyida de llaços que fugen i tornen retorns silenciosos penombres i plors Si pogués en el teu somni nena meva petita fer-te un petó calentó amarat de coixí que et besés amb besos d’estrelles que et consolés amb farcells de cotó Nena petita fugidera i poruga ullets de paraules mirades d’amor. Ai si pogués nena meva petita Ai si pogués…. Glòria

Un evangeli post-pasqual diu : " us donaré una alegria que ningú us podrà prendre... L'alegria és un de tants dons de Déu, però potser és un dels més clars i evidents. Podem posar tot el nostre afany en pretendre estar alegres, ens podem concentrar durant hores i hores per conseguir l'alegria i potser que la única cosa que constatem, és que malgrat tots els nostres esforços, no podem de cap manera, acoseguir ni una miqueta d'alegria... per què ens passa això? : L'alegria és lliure. No està subjecye ni al benestar ni al malestar, ni a l'amor ni al desamor, ni a l'opulència ni a la pobresa, ni a cap cosa, que aparentment , sembli que la pugui provocar. Una bona raó d'això, és que existeixen rics tristos i pobres alegres i a l'inrevés. Existeixen persones amb parella sentimental tristes i persones soles felices, i a l'inrevés. Individus amb problemes tristíssims, i individus sense problemes, també tristíssims. Tant de bo aquesta P

Si echamos un vistazo rápido a los evangelios ,nos damos fácilmente cuenta de que una de las palabras que más se tropieza con nuestros ojos, es la palabra PAZ: El ángel se lo dice a Zacarías: “ no temas porque tu petición ha sido escuchada “ y a María:” No temas, porque has hallado gracia ante Dios”… Y a José: “ no temas tomar a María como esposa “ y después a los pastores de Belén: “ no temáis, pues os anuncio una gran alegría “…y en boca de Jesús: “ no temas pequeño rebaño, pues a vuestro Padre le ha parecido bien daros a vosotros el reino”… en medio de la tempestad; “ ¿ por qué tenéis miedo hombres de poca fe?”…” ánimo, que soy Yo, no temáis…” en la Transfiguración : “ levantaos, no tengáis miedo…” a sus discípulos: “ os doy mi paz, pero no os la doy como la da el mundo. Que no se turbe vuestro corazón ni se acobarde”…Y en las apariciones post-pascuales, Jesús les dice una y otra vez: “ la paz a vosotros”…” ¿ por qué os turbáis? ¿ por qué se suscitan dudas en vuestro corazón?”…. y

Vull fer un pessebre de nit i d’estrelles que fagi olor de molsa i de boix. Vull fer un pessebre de cases menudes, de rius i muntanyes, de menta i de bosc Vull fer un pessebre on brillin els núvols on geli la neu i on escalfi el foc Vull fer un pessebre amb reis i pastors, amb camells i ramades, amb cistelles daurades i amb mocadors de colors Vull fer un pessebre de mel i mató de sucre i de terra, de vidre i de sol Vull fer un pessebre amb camins i dreceres amb pedres petites i amb troncs Vull fer un pessebre amb un estel lluminós que fagi una llum tan neta i tan clara que pugui entrar a les coves més fondes que espanti les ombres del cor per poder veure la cova, tan bella i el pare i la mare i els ullets del nadó Nadal del 2007-12-09 Glòria

Maig del 2009 Glòria Vendrell i Balaguer Et trobo bonica si et miro i també quan no et miro em buides per dins i m’omples de coses que no tinc quan arribo t’escolto fluixet i sinuosament em parles les teves aromes m’apresten per dins i m’emporto remors, secrets i mirades Et trobo preciosa quan t’aixeques d’albada i m’agrades quan al vespre, la llum vermellosa t’encoixina i t’amaga t’espero en la nit i somnio albirar-te de lluny, de prop... tan se val !, però albirar-te Em sembla que em mires, a vegades... Em sembla que m’endevines , a vegades.... Em sembla que m’esperes, a vegades.... Em sembles feliç , tantes vegades..... I si m’equivoco, no m’ho tinguis en compte, és que m’agrada molt estimar-te.

Pel Sebastián galtones, l’Aitor tortugueta, l’Oriol pessigolles, la bonica Mariona, el Jan tan gran, la Clareta rebufona, les bessonetes enredones, el Pol, tan guapo, la Judith tossudota, el Marc bonic, el petit Enric, l’Ada amb rinxolets, La petiteta Idaira , el Xavier panxeta, la Carolina feliç, el Isaac tant bo, el David enfadadot, la preciosa Esther, el tímid Miquel i el Daniel ploraner... També per la Dolors, de qui he après tantes coses! L’últim dia de curs Ha estat un temps molt bonic amb vosaltres i m’adono , una mica trista, que, al capdavall, totes les coses s’acaben... Però he pensat una cosa: M’emportaré una caixeta màgica, hi posaré dins, de cadascun : Una rialla, un petó dolç i una abraçada, també hi posaré “Cares contentes”, colors, cançons i rondalles... I si un dia estic trista, obriré la caixeta i veuré el que hi ha dins i com que és màgica m’explicarà coses vostres... I em sentiré feliç. Però no ho digueu a ningú que serà un secret entre nosaltres Glòria Vendr

Per la Mariona, l'Oriol, la Judit, la Clara, la Clàudia, la Blanca, l'Enric, el Daniel, la Idaira. l'Ester, l'Ada, la Carolina, el Pol, el Jan, el Xavier, l'Aitor, el Sebastián, la Nikole, el David . La Irene.... i tots els que em deixo i que no caben aqui. Cada vez que te ries con esa boca de sol aunque el día haya sido algo turbio destellos de luz abrazan tu ceño ligero y pequeño cada vez que te ries... Cada vez que me miras con esos ojos de estrella se funden todas las penas niña de cielo, mirada de luna, cada vez que me miras... Cada vez que me hablas con arrullos y silencios me gustaría ser como tú para poder captar lo secreto cada vez que me hablas cada vez... Glòria Vendrell i Balaguer 14 de novembre del 2008

Porta’m un bés de carena encesa foc de cel rogent ben vermell Porta’m manyacs de sirenes remors de la mar i la ratlla del cel Porta’m un bocí de silenci feréstec una mica de terra mullada amb olor Porta’m el cant de l’ocell fugider el repic del puput que vigila Porta’m l’espurna del sol de l’albada la llum portentosa i l’horitzó Porta’m a un lloc on pugui amagar tot el que em donis que tinc molta por de que algú em pugui robar i s’emporti el meu cor com aquell qui no vol, entre llençols i flassades, i arribi la fosca i el mantell de la nit, i oblidi les ganes que tinc d’esperar-te i oblidi el desig que tinc de pregar-te que em portis tantes coses que vull i no tinc. Glòria Vendrell i Balaguer 27 d’octubre del 2008

< Sant Jordi llavors, quan tenia el color de la rosa encesa Sant Jordi, després, quan despuntaven les primeres llums de l'albada Sant Jordi més tard, quan les roses eren groques i blanques ,quan tenien espines i gotetes d'aigua Sant Jordi de nou, quan les llums vespertines es mostraven temeroses, a tots els carrers i les places Sant Jordi també, quan els dracs ja no feien por i quan les princeses ja havien vessat totes les llàgrimes Sant Jordi avui, que la llum és neta i molt clara Sant Jordi quan et veig, quan et miro, quan m'agrada estimar-te. Glòria Vendrell i Balaguer

La senyora de la muntanya m'ha dit que si pujo amb ella les carenes són dolces i enamorades m'ha dit que em durà a un lloc on es perden les penes i on es fan grans les mirades la senyora de la muntanya m'ha xiuxejat el secret que solament coneixen les pedres mudes i el vent que acarona les àligues la senyora de la muntanya m'ha presentat el seu germà sol el seu amic riu les seves guardianes del cel : la lluna i les estrelles callades la senyora de la muntanya m'ha mostrat com volen els falcons com s'abracen les valls com criden les penyes més altes com li llepen els peus les catifes d'herba petita quan tenen el color de la tarda la senyora de la muntanya m'ha fet una besada de llum tan bonica i tan clara que quan me'n vagi em serà impossible oblidar-la. Glòria Vendrell i Balaguer. juliol 2009

..." llora monótona como llora el agua como llora el viento sobre la nevada es imposible callarla llora por cosas lejanas..." FEDERICO GARCÍA LORCA

" Pero se van tiñendo con tu amor mis palabras Todo lo ocupas tú, todo lo ocupas" Pablo Neruda

(...) para salvaguardar la naturaleza no basta intervenir con incentivos o desincentivos económicos y ni siquiera basta con una instrucción adecuada. Éstos son instrumentos importantes, pero el problema decisivo es la capacidad moral global de la sociedad. Si no se respeta el derecho a la vida y a la muerte natural, si se hace artificial la concepción, la gestación y el nacimiento del hombre, si se sacrifican embriones humanos a la investigación, la conciencia común acaba perdiendo el concepto de ecología humana, y con ello, de la ecología ambiental. Es una contradicción pedir a las nuevas generaciones el respeto al ambiente natural, cuando la educación y las leyes no las ayudan a respetarse a si mismas. EL LIBRO DE LA NATURALEZA ES UNO E INDIVISIBLE, tanto en lo que concierne a la vida, la sexualidad, el matrimonio, la familia, las relaciones sociales, en una palabra, el desarrollo humano integral. Los deberes que tenemos con el ambiente están relacionados con los que tenemos para c

..." impones a las sombras tu clara voluntad en lo oscuro destella tu mineral silencio como palomas súbitas a las cosas envias tus mensajes secretos..." JORGE CARRERA ANDRADE

" Por el cielo va la luna con un niño de la mano"... FEDERICO GARCÍA LORCA...

..." y en su Dios se ha dormido, como en cojín de luna, almohada de sus sienes, una constelación, canta el padre para ella sus canciones de cuna y la paz llueve largo sobre su corazón..." GABRIELA MISTRAL

.." érase una caverna de agua sombría el cielo el trueno, a la distancia, radaba su peñón, y una remota brisa de conturbado vuelo se acidulaba en tenue frescura de limón..." LEOPOLDO HUGONES

(....)-También Jesucristo se creía Dios (...) -¡ no, que va! la cosa es mucho más antigua... fué Satán quien dijo ser Dios. - entonces- dijo Turnbull con suavidad, mientras arrancaba una flor- ¿ cual es la diferencia entre satán y Cristo? - es muy sencillo- replicó el fervoroso escocés- Cristo descendió al infierno. Satán cayó al infierno. - ¿ no suena ésto un tanto extraño?- pregunto el librepensador - puede, pero no tanto-dijo el otro.- uno quiso ascender a los cielos y cayó a los infiernos; el otro quiso descender a los infiernos y subió al cielo. Dios puede humillarse. El diablo solo puede ser humillado. (...)

Es bueno para un hombre vivir en una familia en el mismo sentido que es bello y maravilloso para un hombre quedar bloqueado en una calle por causa de la nieve. Esas cosas lo obligan a comprender que la vida no es una cosa que viene de fuera, sino una cosa que viene de dentro. Y, por encima de todo, esas cosas insisten en el hecho de que la vida, si es una vida verdaderamente estimulante y fascinante, es algo que, por su naturaleza, existe a pesar de nosotros

Los Físicos suelen decir que el noventa por ciento de la realidad es invisible. Si solo vemos un diez por ciento de la realidad, ¿ por qué tantas dudas respecto a la existencia de Dios? ¿ por qué tanto miedo a que si Dios existe, deje de amarnos?... y en cambio ¿ por qué creemos a pies juntillas, por ejemplo, la ley de la velocidad o de la energía , sino entendemos absolutamente nada de física ? ¿ por qué creemos en la existencia de otros planetas o de otras galaxias que nuestros ojos nunca verán y teniendo en cuenta que jamás estaremos allí para comprobarlo ? ¿ por qué creemos el diagnóstico clínico del especialista, siendo nosotros incapaces de interpretar cualquier prueba médica? ¿ por qué creemos que es verdad lo que nos llega por los medios de comunicación, si personalmente no podemos verificarlo ? …. Creemos ser hijos de nuestros padres por un acto de fe, creemos en la existencia de nuestros antepasados por un acto de fe , creemos en los descubrimientos científicos y en lo acaec

www.ucavila.es La mateixa etimologia de la paraula “intel•ligència” ens dóna la clau de comprensió: “ llegir dins” “llegir en profunditat”. I com que en realitat, llegim, mirem, pensem i diem molt poques coses amb profunditat, constatem cada vegada més, el fracàs de l’escolaritat entre els nostres joves. Quina cosa desitgem de veritat quan estudiem? què és el que ens mou a estudiar? un bon treball? un títol? diners? prestigi?... si estudiar està relacionat únicament amb l’eficàcia, és que hem perdut el nord. Qualsevol cosa que estudiem, sigui el que sigui, serveix per a nosaltres mateixos primer, i per als altres en segon lloc, en tercer lloc hi queda la seva eficàcia. Memoritzar , sintetitzar, argumentar, tenir una tablet, estar atent a un professor , a un llibre, a uns apunts, a un power point, a un curs... no és inútil: estimula la nostra capacitat de treball i d’atenció , reforça la reflexió, ens ajuda a encaixar el sofriment, ens educa en l’esforç i la disciplina, ens d

Me inquieta ver como cada vez se abren más comercios en domingo. Me entristece constatar como estamos perdiendo lo que tanto costó conseguir: jornadas laborales de 38-40 horas y ampliar el descanso semanal del domingo al sábado. Vivimos sumidos en una gran paradoja: por un lado estamos sujetos a una oferta creciente de consumo y de ocio para todos los gustos, y por otro nos encontramos cada vez más obligados a trabajar en domingo y fiestas. Es el pez que se muerde la cola. Si esto va en aumento, cada vez será más incompatible llevarlo a la par: o bien trabajamos los domingos o contrariamente los descansamos. El equilibrio de personas que estén a un lado u a otro, se romperá inevitable- mente, arrastrado por nuestra sociedad materialista. Detrás de todo este lío, que parece un callejón sin salida está, sin duda, aquello de… no podéis servir a Dios y al dinero, porque quien ame a uno, despreciará al otro… El domingo, que es lo mismo que “ santificar las fiestas” no solo tiene que ve

Hi havia una mona enfilada al cap d'amunt d'un arbre. De sobte va vuere una gran cirera. Amb quatre salts es va posar davant el fruit delitós. Volgué agafar la cirera, però no podia. La bonica cirera estava ficada dins una ampolla de vidre transparent. Després d'intentar-ho més d'un cop, la mona aconseguí ficar la ma pel coll de l'ampolla. Agafà la cirera i tancà la ma. Contenta i feliç amb el fruit, el simi intentà treure la ma de dins del recipient, però no va poder: el puny tancat, no passava pel coll estret de l'ampolla. La mona espantada començà a xisclar. Els seus xiscles aguts foren un senyal inequívoc per al caçador: una altra mona havia caigut al parany de la cirera. El caçador alçà la mona. Li va donar uns copets secs al colze i la mona deixà anar de cop la cirera que havia retingut tan àvidament. Ara, amb la ma oberta, la va poder treure de l'nterior de l'ampolla amb facilitat. El caçador es va endur la mona, captiva en una gàbia, per sempre