Peguera no és un poblat, és un despoblat. Situat a la comarca del Berguedà, sota el gran roc que un dia va coronar un castell gairebé desaparegut, vigilat de a prop per la minúscula ermita romànica de sant Miquel, entre els Rasos de Peguera i la serra d’Ensija, a 1600 m d’altitud, entafofat a la capçalera de la vall que li dóna el nom, fa uns dies quan hi vam estar, amb l’excusa dels bolets tardorencs que sempre són un plaer, vaig pensar en tantes vides de tanta gent que hi ha viscut de qui no en sabem res, però de les quals, com a mínim, en queden les despulles petrificades de segles d’existència, com a testimoni eloqüent del que ha estat. Elles fan present el dolor del que s’ha perdut. M' ha fet pensar... Hi ha altres vides petites, per a alguns potser insignificants, que bateguen en el ventre d’alguns dels nostres fills, que són també testimoni eloqüent d’una vida, que sigui com sigui, arribi on arribi, malgrat el que molts opinin, sé que mai serà cíclica com el bolet, ni de
