Venbariarismes

Els primers versos de l'Emigrant de Verdaguer citen aquesta vall:  f ormosa vall, blanc Pirineu, marges i rius, ermita al cel suspesa, per sempre adéu... L' ermita al cel suspesa és el santuari de la Marededéu de Bellmunt, un lloc petit, d'amplada justa, però amb unes vistes espectaculars de 360º , especialment al vespre, quan el sol es pon darrere el Pedraforca, quan es fonen amb la nit a poc a poc, les Guilleries, el Collsacabra, el Puigmal, el Cadí, els Rasos de Peguera, la serra d'Ensija, la Tossa, el Canigó, Cabrera Montserrat i la Mola, el Montseny i un llarguíssim etc amb la plana de Vic als peus. Construït sobre la pedra vida, que havia estat inicialment l'esglesieta del castell de sa Reganyada, el santuari és l'atalaia de la Plana, la imatge petita de santa Maria és un recés de pau sempre a punt per a qui hi arriba. Diuen que a finals d'estiu, eixams de formigues alades hi van a morir en el pedró i que és per això que també l'anomenen la Mareded...

  Els bufadors de Beví són uns forats per on surt corrent d'aire (quan surt) Diuen que és un aire fresc perquè ve de dins, on la temperatura és molt, més freda que a l'exterior. La serra dels bufadors és a Vall Ges-Bisaura, al costat de santa Maria de Besora, a la comarca d'Osona. Un antic enfonsament del terreny és el que ha donat lloc a aquest paisatge tan especial, sigui pel microclima, sigui per l'atmosfera que provoca l'obaga, sigui pel caire que té de conte de fades, sigui per la sobre abundància de molsa i de falgueres, o sigui per trobar-ho quasi de sobte al bell mig del bosc, com si obríssim una capsa de sorpreses. Molt recomanable! L'alè ferèstec dels budafors es pot fer notar de dues maneres, com un tímid respir adormit dins les entranyes de la serra o com un esclat de festa, vessat tot a fora. Això segon deu ser en dies molt especials... Haurem d'endevinar-los per tornar-hi, perquè és  la muntanya qui mana i no nosaltres, però en qualsevol cas, h...

  Al Conflent hi ha una esglesia del s XI-XII que té la peculiaritat de ser diferent a totes les esglésies romàniques del Pirineu català. És rodona i es diu santa Maria de la Mercè de Planés. S’alça sobre el poble i té la sort de ser vigia de la plana ceretana que s’estèn als seus peus. El cementiri no li és contigu, sinó que és ella la que hi és dins. Belen a prop  els xais  de la fromageria de cal Rous , els lladrucs dels gossos que cuiden del ramat foragiten qualsevol intent d’apropar-s’hi, els  núvols amenaçadors es passegen intimidant el cel i el sol, la “mairie” desèrtica s’ha pintat de colors, els camins i caminois són plens de brots a punt d’eixir, la remor del tractor es barreja amb la del petit rierol que deu anar fins “la Têt” … Tot plegat en un matí de maig, com qui no vol, per sorpresa, en un revolt, a mans plenes…un regal. Glòria Vendrell Balaguer Maig de 2022

Tenim dades des del s. XIII que permeten saber de l'existència de l'estany de Puigcerdà. És una harmoniosa construcció que no solament no fa malbé el paisatge ceretà, sinó que n'és el contrapunt i el seu punt àlgid. El plus de les viles que l'envolten i el parc perfectament cuidat i recuperat de l'entorn fan que la ciutat pirinenca tingui un glamour especial. Les seves aigües són prestades pel riu Querol que davalla de la vall propera. El riu cedeix una miqueta  les seves aigües, però el cabal més gran continua avall fins a enllaçar-se amb el riu Segre, que és el riu també més gran. I si d'aigua parlem, no podem passar per alt la que oculta en la neu de les muntanyes veïnes, enquadra el llac superbament. Una família d'ànecs avui passejava per l'estany formant una bonica i tendre fila arrenglerada. En una línia perfecta de rituals apresos de temps i temps, els aneguets seguien la mare de ben a prop i les mares marcaven el pas sense ostentacions. El dia q...

A conseqüència de la suposada retirada de la mascareta, fa dies que penso en tot el que ha donat de si aquest  objecte aparentment tan insignificant. Jo que tinc una colla d’alumnes, en alguna classe  he arribat a preguntar a algú qui era, ja que de totes totes creia que es tractava d’un alumne nou o infiltrat… “No em coneixes? Soc la… soc el ...” I els meus ulls atònits han hagut de constatar la més absoluta sorpresa i desconeixença.  Per altra banda, algú que imaginava candorós, guapo, interessant… Ha resultat ser esquerp, lleig, vulgar… i amb alguns que imaginava poc agraciats, ha resultat curiosament el contrari. La realitat és que hi ha encara força gent que es resisteix a desempallegar-se de la mascareta. Un alumne em va dir no fa massa que no se la traurà mai més… Coneixent-lo, en aquest cas imagino que és per marcar clarament  la seva no dependència de res ni de ningú. Una altra em va dir que si no se la treia podria seguir  xerrant despistant els profes...

Els  frescos dels murs del monestir de sant  Benet, no hi eren sempre, però quan apareixien, la lluita era ferotge, entre el malvat Llucifer, que s’empeçonava en omplir-ho tot de tenebres i malsons, i els àngels alats que feien mans i mànigues per retornar la bellesa i la llum. Sempre era una cruenta batalla que repetida en cada generació, d'ençà que s’havia consagrat el temple en el s. XI, no donava treva i mantenia a distància tots els habitants del Bages, que temerosos ni s’hi acostaven. Hi havia qui deia que en l’aniversari de la consagració del temple, se sentia remorejar les veus del vell bisbe de Vic i la d’alguns monjos entonant música gregoriana. Tot plegat havia aplegat tant de misteri, que ningú se’n sabia avenir. Un mes de gener gèlid, aprofitant que el fred tenia ben entretingut Llucifer fent més foc del que mai havia necessitat, els nobles Sal.la i Ricardis, fundadors del monestir, l’abat Pere Frigola que li havia aportat tant d’esplendor i fins i tot el matei...

Diuen que el seu nom és “Muerte”, és una àliga oriunda que s’ha criat entre les persones fins a tal punt que ja no sap si és àliga o és persona. Viu al Parc ambiental de Bufalvent, té la vida assegurada perquè hi ha qui es cuida que no li falti menjar, és centre d’atenció dels grups d’adolescents que venen de les escoles , el seu cuidador l’estima i la protegeix... però en els seus ulls de vidre hi ha un desig que ni tan sols ella coneix ben bé. Quan arriba el capvespre, avessada a no saber volar com els falcons pelegrins que viuen amb ella, albira la llunyania, el Bages que s’esté al seu davant i la munyanya serrada que emmarca el paisatge amb una bellesa descarada ... A  vegades , quan s’inquieta davant de l’espectacle, li posen la “caputxeta” per tranquilitzar-la i tot acaba aquí.  Peró avui ha plogut, les gotes de pluja fina no li mullen el cos a causa de les seves plomes impermeables, ha caminat sobre les deixalles enterrades al seus peus i que el Parc ambiental té cura d...

  Cada curs que he començat a treballar a un nou institut, abans d’anar-hi, he de consultar google maps, situar el lloc i escollir la millor ruta per arribar-hi des de que el tren em deixa a l’estació pertinent. Tot i així, el primer dia acostumo a equivocar el camí i és per això que torno a mirar, a adonar-me de l’error i a tornar a reprendre el camí el dia següent.  El segon dia ja va bé o millor, però estic obligada a observar l’entorn, el nom dels carrers i qualsevol detall que em serveixi per desar  el record en la memòria . I d’aquesta manera, solament així, el tercer dia ja va gairebé sol. El que em sorprèn és que a partir d’aquest moment, ni miro els carrers, ni els seus noms, ni res del que els dos primers dies vaig intentar retenir amb avidesa i sorprenentment arribo a lloc sense problema. Imagino que això té raó de ser per interaccions neuronals d'aquestes que expliquen els neuròlegs, però a mi  que no en sóc de neuròloga, dic que em sorprèn i m'agrada que...

No goso dir que ha estat un Nadal dolent, prefereixo dir un Nadal diferent. Ho ha estat a escala mundial, en l'àmbit familiar i en el personal,  això és un fet irrefutable, però malgrat tants problemes i tantes foscors, la llum ens ha acompanyat sempre en qualsevulla de les seves múltiples variants lluminoses i totes elles, les naturals i les que no es veuen,  estretament relacionades: La llum de cada bombeta espurnejant del  pessebre de molsa, que em recorda el temps que som i em condueix la mirada a allò que de debò importa. Les llums de l'arbre, arrelat a terra i apuntant sempre al cel, que en el seu lleu dringar dansaire,  ens fa més dolça la nit. La llum de Saturn i de Júpiter, que alineats han evocat l'estel de Nadal que possiblement van seguir els Savis d'Orient fa dos mil anys. La llum de la "Paraula feta carn", la de l'Emmanuel, el "Déu amb nosaltres", la que en la litúrgia de la Nit Santa travessa cor i raó i es fa present portentosamen...

Els nostres avantpassats llunyans no tenien "caps de setmana" ni festius, ni tan sols els nostres avantpassats propers. Per als meus avis,  a pagès la vida transcorria entre les vinyes, en anar a buscar aigua al pou, en cuidar les gallines i l'ase etc, no tenien i no contemplaven gaire això del "descans", però sí sabien què celebraven per Nadal i per la festa Major, per exemple, i feien festa de la millor manera possible dins de les seves possibilitats. Tenir temps per a l'oci i el descans del treball és una cosa, però fer festa és una altra cosa diferent. Avui en dia hem guanyat (no tothom) molts drets pel que fa al descans del treball, però sincerament crec que hem perdut molt pel que fa a fer  "festa". Hom fa festa quan té quelcom a  celebrar, quan anem a un casament, quan et gradues, quan aconsegueixes una fita important... El cas és que el nostre calendari és ple de festes en les quals no sabem què celebrem. Les hem reduït al "descans...

  Quan l'abad Oliva fa fundar el monestir de santa Maria de Ripoll, no sabia qui era ell. Preocupat i atrafegat com estava per la construcció del que havia de ser un cenobi benedictí de primer ordre, juntament amb sant Pere de Rodes i sant Miquel de Cuixà, se'n feia creus de l'enrenou que li provocava aquell petit bolet que cada tardor el venia a molestar insistint que volia ser-hi també, o en un capitell o en algun racó, que ell era de la terra de feia temps, que necessitava esguard per no morir quan arribava el fred, que qualsevol trosset , per petit que fos, li aniria bé, que, que... Tot eren pretextos i intents de fer-se un lloc, però l'Abad era massa gran per prestar atenció, i molt menys fer cas, a un ésser tan insignificant. Al rovelló , a vegades l'anomenen  esclatasangs, i hi ha qui diu que deu el seu nom a tot el que feia enrabiar al decidit benedictí, que encabritat, li deia sovint que li bullia la sang cada cop que el veia.  Més endavant, quan van cons...

Relat seleccionat pel llibre del concurs Tal.com sents/2020. Dedicat a la meva filla Alícia perquè és educadora social i perquè acaba de ser mare Quan va entrar a l'aula estava aparentment serè i tranquil. Li van passar del tot desapercebudes unes quantes empentes pujant les escales, malgrat que qui les va fer tenia la intenció de provocar-lo. Ja n'havia tingut prou amb la nit passada i no li venia gens de gust caure en provocacions inútils, tot i que les venia patint de part d'uns quants de l'altra classe, que des del primer dia, pel sol fet de ser estranger, li van dir de tot menys "bonic". Hi Havia coses pitjors i aquells quatre arreplegats no en tenien ni idea. Ell sí. Feia setmanes que somiava amb aquell mar, pres per les ones provocadores i gegantines i amb aquella barcassa de peix podrit. L'olor de podridura moltes vegades li feia venir arcades en el somni, i la nit anterior va passar, que les arcades si li van barrejar amb el plor contingut d...

Chichester tenia un canal. El van construir l'any 1822 com un de sol: Canal de Portsmouth-Arundel. En un trajecte de 7,2 km des de Chichester fins al port, a  Birdhman, era navegable amb dues rescloses i podia portar vaixells de 100 tones, però com a canal comercial no va ser cap èxit, i el 1892 va abandonar Arundel i va passar a la corporació de Chichester. Des de l'agulla de la torre de la catedral, un ànec de bec roig distret, demanava ajuda de feia anys i pams per poder baixar al canal. El va portar fins allà una ràfega de vent, un dia que el vaixell de 100 tones passava pel canal i ell, distret com era, no va tenir temps d'esguardar-se  de la seva fúria. Des de llavors, que cada dia nyequejava a l'uníson amb  les campanes de la torre de la catedral, hora rere hora, sense que ningú l'escoltés. Com que els vaixells van deixar de navegar pel canal, aquest va acabar convertint-se en un deliciós passeig per als veïns i per a tothom qui el venia a visit...