Venbariarismes

La creativitat és una eina per afrontar tota mena de reptes. Totes les persones som creatives per naturalesa i és un dels dons més grans que tenim. El repte passa per comprendre que es pot estimular i que es pot fer créixer. En la complicada tasca de fer de professora d’ètica en un moment en què els valors, la intel.ligència espiritual, la reflexió i l’argumentació no estan gens ni mica de moda i tenint en compte que la nova LOMLOE ha posat molts pals a les rodes, és especialment significatiu i gratificant veure com alumnes de quart ESO gaudeixen d’un parell de sessions dedicades a parlar de la creativitat i a estimular-la.  A partir d’elements de tot tipus, agafats a sorteig ( una cadira, dos escuradents, una màquina d’escriure vella, un tronc, papers de diari, una granota disecada i i molts altres) han hagut d'inventar objectes imaginaris amb alguna utilitat. Ha sorgit un artilugi per donar de menjar, una manera artística de pintar quadres, aparells de locomoció divertits

Vaig anar a Mura diverses vegades, entre els anys 1973 i 1974, amb el grup de muntanyeres de l’escola. Anàvem a la casa familiar de la Montserrat Roca, que era llavors la cap de l’escola. Van ser unes estades entranyables, on em vaig acabar d’enamorar de la natura. Va ser fàcil fer-ho quan el poble, que encara no era turístic, estava abocat a l’aigua transparent que saltava fresca pel llit de pedra de la riera, quan ens podíem aplegar en una casa particular sense necessitat de “permisos i inspeccions” amb el bon joc educatiu que donava això!, quan els camins i caminois que portaven fins al Montcau eren bocins de noies enjogassades que eren felices pel sol fet d’estar juntes, quan les fonts menudes ens feien companyia a les anades i vingudes, des de les dues vessants de la muntanya… realment era molt fàcil, goso dir que quasi irremeiable. Hi vaig tornar el 1996 amb tota la família quan ja érem molts, a l’alberg que encara hi ha al costat de la bonica església romànica de sant Martí, hi

Fem experiència de silenci com a eina religiosa, ho faig amb un sol alumne de 4 d’ESO que és de la SIEI. L’Alejandro, malgrat les seves mancances intel·lectuals, ha entès molt bé de què es tracta. Observa, calla i va anotant el que veu i les sensacions que nota. Li he demanat que no tingui cap pretensió que no sigui la de sentir-se a gust en el silenci. L’observo de lluny i m ‘embadaleix veure’l immers en la seva tasca d’observació. Ho fa molt millor que molts altres alumnes que he tingut i que no eren de la SIEI. Em ve al cap allò de Jesús “Has ocultat aquest misteri als savis i el reveles als petits”. Per part meva, jo que mai havia entrat en aquest tros de pati mig ocult, aparentment brut i deixat, m’alegro de trobar-hi petits tresors, que són invisibles als ulls i a la ment, si no es fa el silenci necessari i paradoxalment en un espai de temps suposadament innecessari.   “Parla’m Senyor, que el teu servent t’escolta”. I Sam 3 Glòria Vendrell Balaguer novembre 2023

  Cuando el escritor subió al tren, recordó que debía acabar  el relato para el concurso, de manera que le pareció buena  la idea de aprovechar  el largo trayecto que tenía por delante para poder terminarlo. El sueño acumulado por el desvelo nocturno, a causa de aquella pesadilla recurrente, solo le permitía un  estado de alerta muy precario y por ese motivo no advirtió la presencia de  aquella figura acurrucada en un rincón, que parecía una bestia feroz a punto de saltarle al cuello y clavarle las garras sin piedad a cualquiera que se le cruzase. Cuando el escritor se dio cuenta fue demasiado tarde, a derecha y a izquierda, el vagón estaba vacío… con instinto protector, buscó, con avidez y con  la mirada, algún objeto lo suficientemente fuerte como para arrearle un buen estacazo en caso de necesidad, la figura tenebrosa seguía envuelta en su propia sombra, pero al darse cuenta de que dormía, la amenaza le pareció menor. Se tomó un respiro y calibró varias cosas: “¿Qué era aquello?” “¿

A l'altra banda del mar hi són en aquesta banda la llunyania, el discurs... A l'altra banda del mar crits somorts planys innocents en aquesta banda els raonaments, la política els partidaris de les parts, mediàtics sorolls... A l'altra banda del mar hi són en aquesta banda del mar no. Glòria Vendrell Balaguer octubre 2023

Un leve temblor en el suelo y las hojas secas en revuelo, provocaron desconcierto en el viejo zorro. El horizonte se enturbió, el aire pareció ralentizarse, las hormigas que hacía unos instantes avanzaban en ordenadas filas, apresuraron la marcha y se escondieron en sus sendos hormigueros… Nada vivo perceptible alrededor, salvo el movimiento intermitente de sus pequeñas orejas, activadas por el instinto de alerta aprendido después de tantos años viviendo en el bosque de coníferas. Con el segundo temblor, esta vez más prolongado, las pequeñas partículas de tierra y polvo friccionaron entre ellas, causando destellos luminosos. El viejo zorro asustado buscó cobijo en la madriguera más cercana y esperó. Después del estrépito, al salir de su escondrijo protector, el viejo zorro vio como el suelo agrietado mostraba estrechas y profundas gargantas de roca caliza y se asustó a la vista de tantos árboles desgarrados y de tanto silencio abrumador… Con la mirada fija en el horizonte difuminado

 A les teves mans ho deixo, tot el que no sé tot el que no entenc tot el que no es pot solucionar tot el que no puc tot el que desitjo tot el que estimo Tot ho deixo A les teves mans Tot  Glòria Vendrell Balaguer Agost 2023

  Hi ha notícies de tota mena, algunes tendencioses, altres amigues i altres no gaire, però pels que hi som, està sent un regal.    No per casualitat el parc del Tejo ha estat reanomenat com "camp de gràcia". Una gràcia ser a prop del Papa Francesc, no per la seva persona sinó pel que representa, una gràcia acompanyar els joves, una gràcia ser-hi, escoltar, viure.   En aquestes macros trobades, per poder arribar al lloc, és del tot necessari seguir alguna cosa que ens guiï, en aquest cas la senyera amb la "moreneta" i el nom de la nostra parròquia. És una bona paràbola de la nostra vida: pots caminar lent, ràpid, amb ulls  més o menys atents, estar cansat o no, fins i tot pots despistar-te i perdre't ... Però cal sempre tornar i buscar l'estendard que ens mostra per on caminar, cal no perdre mai de vista Crist, Ell és el camí, la veritat i la vida, la millor referència.   Feliç de ser enmig d'un "poble que marxa en festa" com resava el salm de

Avui ens hem acomiadat del parc natural de l'Arieja i ho hem fet amb una bonica excursió al circ de Cagateille. Una ruta, que de tan fàcil, semblava més un passeig que altra cosa. Un total de tres o quatre horetes, però incloent l'entrepà de dinar, l'anada i la tornada i amb un desnivell mínim.  Hem deixat el cotxe al final de la carretera de la Vall d'Ustau i hem començat a caminar per l'agraïda obaga que s'estén per les amples ribes del torrent. Un sender estret entre molses, ombres, bolets i xiulets d'alguna marmota llunyana. I com sempre el riu, que atorrentat s'ha desfet en mil murmuris vora nostre.    I al final del camí, a l'ombra del pic Certascan, l'ampli amfiteatre natural d'origen glacial, que diuen que és el segon més gran del Pirineu després de Gavarnie. Escric el post quan ja soc a casa... S'ha fet tan curt!... Malenconia perquè ja tinc ganes de tornar, però contenta perquè sé que elles sempre m'esperen. Quan ho veureu,

  Ha estat lloc de pas gran part dels dies, perquè era de camí obligat si volíem fer excursions al parc regional dels Pirineus. Ha estat  també lloc de passeig, d'art, de mercat i de compres... Parlo de saint Girons, capital del Couserans. Situada en un altilplà,  entre les muntanyes i la vall de la Garona, banyada pel riu Salat que li dona vida, cruïlla per a la desembocadura dels rius més petits,  Les i Baup, plena de flors i guarnida amb l'empremta d'artistes locals, ha sigut una bona descoberta!  Ell m'amaga al seu recer. Salm 27 Glòria Vendrell Balaguer Juliol 2023

Hem anat a saint Lizier, un poblet típic, a prop de sant Girons, a l'Arieja. Ha estat un dia de núvols, de fresqueta i de turisme tranquil i relaxat. No ha respost a les expectatives que teníem, potser és que n'esperàvem massa, ja que havíem llegit que era un dels pobles més bonics de la França... i a veure, bonic és, molt, però tant com dels més bonics, no sé jo... El que sí que és cert és que ens ha agradat molt veure les dues catedrals, el claustre romànic, els frescos i el pantocràtor, els carrerons empedrats colgats en el temps, la remor del riu Salat que és afluent de la Garona, els petits espais amb gust de muntanya, saber que és la seu episcopal més antiga de la zona, que la seva antiguitat es remunta a l'època pre-galo-romana i que és lloc de pas del Camí de sant Jaume... que això sempre fa il·lusió! La historia es un incesante volver a empezar Tucídides   Glòria Vendrell Balaguer Juliol 2023