Valle de Pineta. Llanos y Circo de La Larri


Ens feia especial il·lusió fer altre cop el Balcó de Pineta, perquè el record que en tenim de ser allà dalt és realment memorable, un dels llocs més bonics del Pirineu, la glacera del perdut, la vista de la vall, el llac gelat de Marboré i sobretot la sensació feréstega i salvatge que encara perdura en la nostra memòria. Però no ha pogut ser perquè el temps no ha acompanyat. De manera que hem caminat fins als "Llanos i Circ de la Larri" pujant per la pista i baixant per les cascades. Una excursió molt fàcil i molt bonica. 

No sé què té el Perdut que s'ha insinuat i ens ha deixat veure una miqueta de la seva glacera, no sé què tenen les praderies amples i obertes als ulls, no sé què té el cel enteranyinat de núvols canviants, no sé què té l'aigua sempre fresca i saltirona, no sé què tenen els xiulets de les marmotes, no sé què té el vent quan es deixa notar per la bellugadissa de les fulles, no sé què tenen les pedres mudes, no sé què tenen les aus quan planegen, no sé... Però si sé quines coses es belluguen dins meu quan hi sóc, quan ho sento, quan ho visc i quan ho contemplo. Ser feliç al cent per cent és gairebé impossible, però és alguna cosa semblant.

He agafat una pedra de dins del llit del riu i me l'enduc a casa, com faig sempre, perquè no se m'oblidi quan la miri, qui és ella i on estava, qui sóc jo i on la vaig trobar, qui som nosaltres, on érem i qui serem.

Poso a Sió una pedra, una pedra de toc, una pedra angular, preciosa, ben assentada perquè serveixi de fonament: el qui cregui no s’esfondrarà. Is 28












Glòria Vendrell i Balaguer
Agost de 2020

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa