Venbariarismes

El meu poble té una ermita que limita amb sant Climent de Llobregat i amb Viladecans. Va ser construïda entre el 1885 i el 1887 al cim del Montbaig. La va fer construir en Josep Estruch i Comella en honor dels seus pares. Cremada durant la guerra civil, refeta amb un afegit bonic bar- restaurant de pagès, testimoni de més d'un incendi a la muntanya, companya de la font de Golbes i amiga de la torre del Benviure, continua dempeus com una atalaia sobre el delta del Llobregat. Amb vistes immillorables dels massissos de Garraf i Collserola, de Montserrat de la Mola, del Montseny i diuen que fins i tot de Mallorca en dies especialment clars,  dins de l'anella verda del LLobregat, a 289 m. sobre el nivell del mar, és un lloc que manté un encanteri especial, petit i discret si voleu, però el té. L'ermita no té res d'especial, és més aviat lletja, l'advocació al sant tampoc desperta massa devocions que diguem, de fet si algú té ganes de resar una mica, ve més de gust fer-ho...

 Ara el que cal és que tot recomenci : la veu i el gest on no hi ha ni veu ni gest, els camins que no menen enlloc i la incertesa del vent...  Som al llindar d'un altre temps més dens i vari-diuen Ni tu ni jo no en sabem res, o a penes. Tanmateix sembla que en nosaltres perdura i recomença el món o el poble: tot és u.  El poble és tu i tu i tu i tot d'altra gent que no coneixes, i els teus secrets i els secrets dels altres. El poble és tothom El poble és ningú. Ara és l'hora de dir que el poble persisteix en les cases bastides on no havia cases, en els arbres que creixen on no havia arbres, en les noies que estimen per primer cop en tot allò que comença Quan ja sigui ben fosc tornarem cap el poble  serà pel mes de maig i farà una nit clara-  una mica vençuts, però amb les mans fresquíssimes  de la pluja i del vent, enmig d’un gran silenci Miquel Martí Pol "El poble " ( fragments )