Venbariarismes

El mirall s'havia trencat. Els bocins s'aguantaven en el marc, però uns quants havien saltat a fora. Els anava agafant i els anava encabint en els buits on li semblava que encaixaven. Les miques de mirall, desnivellades, reflectien les coses tal com eren? I de cop a cada mica de mirall veié anys de la seva vida viscuda en aquella casa.    MERCÈ RODOREDA ( Mirall trencat) Però, qui es veurà amb cor d’edificar-li un temple, si ni el cel ni el cel del cel no poden contenir la seva immensitat?  I qui sóc jo per a edificar-li un temple, ni que fos tan sols per a cremar encens en honor seu? 2 CRO 2,5

Mercè Rodoreda  El bosc era espès d'arbres de fulla petita i atapeït de roques llises cobertes de molsa groga, les unes damunt de les altres fent muntanya. Estirat a la vora de les pedres no tenia ni esma de pensar. Un escorpí s'acostava amb el fibló enlaire : caminava a poc a poc però recte cap a mi. Un ocellot gros i negre se li va tirar al damunt el temps de dir amén i se'l va endur (...) No sabia on era. Tots els pestells de les portes que volia obrir estaven rovellats... fins que un pestell va girar... una mà forta em va agafar un turmell i vaig poder ofegar el crit que m'anava a sortir de la boca (...)

fotografies de l'Anna Bosch Lluny creix un arbre de porpra, vaporós, que fa una flor lluent com vidre, tornassolada com vidre, d'una matèria molt semblant a la matèria de la bombolla de sabó. Ni els estranys corrents de l'amor, ni l'aigua en el punt de la set, és a dir, res d'aquest món, no es pot comparar amb el plaer que regala mirar la flor. Mercè Rodoreda

" Vull anar pel món. Ser de tot arreu i no ser d'enlloc. Tot just he començat a veure coses i fa rodar el cap pensar en les que encara em queden per veure. Tans pobles, tans camins... - Encara que acabessis veient tots els pobles de la terra, què? tots són, si fa o no fa, carrers drets o torts i cases apilotades. - El que val- vaig contestar-li- és la manera que cadascú els mira." Mercè Rodoreda

LLuny creix un arbre de prorpra, vaporós,que fa una flor olor lluent de vidre, tornassolada com vidre, d'una matèria molt semblant a la bombolla de sabor Mercè Rodoreda   I caminant caminant vaig trobar el llesamí vaig fer un pom amb totes les seves estrelles i ara sóc una nena perduda perquè no vaig saber trobar mai més el camí... Mercè Rodoreda  Lluny es veien muntanyes i muntanyes; tota una escala de grisos i de blaus.  La pau de la terra respirava al meu voltant.  De tant mirar, ja no veia res. De tan escoltar, ja no sentia res. Tot muntanyes, cases, camí, abeurador, es fonia amb mi. Mercè Rodoreda

... i dintre de cada toll, per petit que fos, hi hauria el cel.... el cel que de vegades un ocell esbarriava... un ocell que tenia set i sense saber-ho esbarriava el cel de l'aigua amb el bec... o uns quants ocells cridaners que baixaven de les fulles com llampecs, es ficaven al toll, s'hi banyaven estarrufats de ploma i barrejaven el cel amb fang i amb becs i amb ales. Contents... Mercè Rodoreda

.. ." Vam baixar l'escala juntes- A l'entrada ens vam aturar, em va mirar amb els ulls que li brillaven i em va dir que sempre havia pensat en mi , molt. Que m'havia conegut de seguida. Va caure una fulla de plàtan. Jo vaig dir, mira, una fulla, i no sé per què, em vaig posar a riure, com si m'hagués tornat boja. I ens vam abraçar " .... Mercè Rodoreda Els cims avergonyits de Montserrat, sobre l'Ordal "s'ha equivocat de casa " Gotes i fulla Retingudes De nou el sol Montserrat que despunta préssecs per a tots Cargol treu banya Volta de test després de la pluja Pacient jardí gotetes de llum o llum de perles? El sol que es pon L'ombra de les moreres Melmelada de mores Avi i nét La lluna i la pruna Nissaga Vendrell Gronxador i taula Des de dalt tot és més clar Glòria Vendrell i Balaguer

"El cel era blau fosc, i contra aquest blau de tan amunt, s'hi retallaven els terrats de les dues cases de pisos de l'altra banda del carrer, amb les galeries encarades. .. Em semblava que tot el que feia ja ho havia fet, sense que pogués saber, ni on ni quan, com si tot fos plantat i amb arrels, en un temps sense memòria." Mercè Rodoreda

"Quan siguis gran, ben acompanyat de la teva ombra, sentiràs el plor de les criatures que han de néixer, i el respirar del món i els xiscles de l'estrelles" MERCÈ RODOREDA - QUANTA, QUANTA GUERRA-