Venbariarismes

Aprofitant  que l’institut fa festa pel Carnestoltes, avui ha estat un dia de repòs, com el que convida el bonic carrer de Siurana. Repòs  per la vista calmada i estiragassada  que proporciona ser allà dalt, pel riu sinuós i silent, per la gosadia dels gorgs, pel raig de llum que ha embolcallat l’església, per la significativa arquivolta  de l’entrada, per la finestra de mig punt que selecciona quina cosa vol iluminar , per la porta entreoberta, suggerent  del que vivim i del que ha de venir encara, per la vinya plàcida i pel seu fruit i per tot el que fa pensar la imatge d’una cartoixa, abans esplendorosa i ara deserta. Ha estat agraidament el repòs que calia. Siurana de Prades és un poblet preciós de la serra del Montsant, literalment penjat sobre una cinglera amb vistes al pantà del mateix nom. Pertany al terme municipal de Cornudella de Montsant, on hom pot acostar-se a la cooperativa a comprar bon vi del Priorat.  La roca calcària que li dóna identitat, es fa present

Igualada en el seu naixement és “aqualata”, “aiguaampla”, és a dir, el lloc per on el riu Anoia s’obre pas i es fa planer, la qual cosa va afavorir el desenvolupament incipient de la bataneria, per l’ús de l’energia hidràulica dels molins, convertint-se en referent industrial tèxtil al cap dels anys. Cruïlla de camins des de l’antiguitat i fora del vassallatge d’Òdena, Montbui i Claramunt, esdevé carrer de Barcelona, sota la protecció dels Comtes de Barcelona. El nucli antic originari és a l’actual plaça de Pius XII, on excavacions recents hi van trobar les restes de la primitiva muralla i una primera capelleta dedicada a santa Maria. No és d’estranyar doncs que es construís una monumental església  d’estil renaixentista i que contingui un magnífic retaule barroc  de reconeixement indubtable, ni la festa del Rec, ni el museu de la Pell i del Traginer, ni la Hispano-Igualadina, ni la històrica línea ferroviària, com tampoc és d’estranyar que s’hi construís l’Asil del sant

Fa poc que he llegit en algun lloc que les emoticones estan  ocupant i desplaçant en molts casos i cada cop més, el llenguatge de les paraules i no m'estranya.  Reconec, que en aquest blog que funciona de fa anys, sóc incapaç de pensar-hi res, sense acompanyar-ho d'una imatge. Una imatge val més que mil paraules, diuen, i és veritat. Sovint el llenguatge queda curt per expressar el que volem. Les paraules són insuficients i escasses per a tant bagatge emocional que conviu amb nosaltres. Des de que l’art va prendre cos en les coves paleolítiques, que les imatges han estat per als humans, símbol, ensenyament , comunicació i memòria. Durant segles la població majoritària ha sigut analfabeta . Aquesta ha estat la raó de ser de la iconografia bizantina, dels retaules barrocs, dels frescos del romànic i de la imagineria en general. La generació que vivim  està saturada  de paraules, tipa de discursos desèrtics i de lletres buides descarnades de la imatge que vol