Venbariarismes

Es diu que hi ha amors que maten, però no és el cas perquè els de la foto són amors que donen i que extreuen vida. Els néts venen a ser com el regal colofó després d'una vida entregada als fills, com la cirereta del pastís, el repòs després del combat de la jovenesa, la placidesa després del neguit del futur, el delit, la dolça descendència, l'allargament de l'amor... Des que vaig saber que era iaia perquè la incipient vida del Pau petit ja donava senyals en el ventre de l'Anna, doncs que cada cop que els veig, cada cop que penso en ells ( que ja són tres), se'm dibuixa un somriure de galta a galta impossible d'esborrar. A vegades em passa això quan sóc en públic i me n'adono perquè algú em mira amb cara de sorpresa, segurament pensant : " per què somriu aquesta ?"... hi ha coses que brollen de dins sí o sí. Primer va ser orgull de mare, ara orgull de iaia... no serà que és també orgull de filla per la vida rebuda? no serà orgull

www.mnat.cat J.Otón en el llibre “ El silenci de Déu”  explica : Dos presoners reclosos en dues cel·les veïnes es comuniquen colpejant el mur comú. El mur que els separa els permet, alhora, comunicar-se. De manera que tal com he dit, tota separació és alhora una mena de comunicació.  Bruno Forte en el seu llibre “L’essència del cristianisme”diu també  : És en el respecte d'aquesta dignitat del fet de no creure, apareguda en tota la seva llum, després de l'embriaguesa tràgica de l'ateisme ideològic i de la seva fi, que el creient és cridat a preguntar-se sobre la seva fe i, en la fe pensada, a trobar els abismes del no creient que hi ha en ell. Les noves religiositats obliguen a fer un treball de discerniment en una doble vessant : una a l’interior del mateix cristianisme, que com hem dit en altres ocasions ,li fa el favor de despullar-se de tot el que no és indispensable, i una altra en relació al món, en diàleg amb tot el ventall d'ofertes religioses o p

es.dreamstime.com El temps que ens toca viure després de la modernitat, entesa aquesta com la supremacia de la raó i el menysteniment del fet religiós, és un temps peculiar i divers. Hi ha qui el valora positivament dient que es tracta de la religió, que com que no pot morir perquè li és inherent a la persona, doncs que ressorgeix, reapareix , es reformula etc amb cares noves ( pervivència del sagrat ) Però hi ha també qui pensa que es tracta dels últims senyals llastimosos de vida que li queden ( decadència del sagrat ). El que està clar és que vivim en una mena de “ Disneylàndia espiritual”, tal com diu F. Savater. De la mateixa manera que la informació a la qual avui tenim abast és gran i diversa, també ho és (prescindint de la qualitat) l’oferta en el mercat religiós. Però en els dos casos la qüestió de fons, tal com diu J.A. Marina, no és que estiguem en l’era de les informacions ( “ofertes religioses “), sinó en l’era de l’avaluació de les informacions ( “ avaluació

capella sixtina  M .Eliade afirma  que el hombre arreligioso ha perdido la capacidad de vivir conscientemente la religión y, por tanto, de compenderla y asumirla, pero en lo más profundo de su ser, conserva aún su recuerdo.  És per això que penso que  tot aquest seguit de manifestacions pseudo-religioses que afloren en espectacles de tot tipus, en festes i celebracions de tota índole, en la literatura, en el cinema, en els moviments polítics , en els profetismes socials, en les diferents tècniques modernes i fins i tot en pensaments i moviments que es proclamen radicalment laics, no fan altra cosa que bastir noves ( o no tant noves) formes d’aquest “record religiós” del que parla M.Eliade. Però si el fet religiós és veritable, doncs passa que aquest serveix més enllà de qualsevol servei [1] . I quin és aquest servei fonamental que fa la religió, o en aquest cas la religiositat profana ? no creure implica adonar-se del punyent dolor de l’absència i experimentar el sentit d’una

Començo la meva reflexió a partir d'unes reflexions de X. Marin: o bé el món és natural i li donem un bany de sacralitat ? o bé és un món sagrat i volem convertir-lo en totalment natural? Per a mi aquesta és la qüestió de fons. És veritat que si parlem de “desencantament” en tant que pèrdua d’importància del fet religiós en la vida, doncs a priori podem pensar que ens movem entre dues realitats alternatives: allò natural ( o profà) i el sagrat, com si es tractés de dues realitats diferents. No crec que haguem d’escollir una de les dues possibilitats que diu X. Marin perquè penso que no són antagòniques, sinó tot el contrari. Ambdues caminen de la ma. Déu no pot fer notar la seva transcendència en una manera de veure el món i en una altra no. Si fos així no seria Déu. Hereus de la sempiterna mentalitat grega dualista, sense voler o sense adonar-nos, acabem fragmentant la realitat. Hi ha una inscirpció en l’oracle de Delfos que diu : “ se l’invoqui o no, Déu hi serà

claustre de la Seu vella Lleida és i ha estat sempre lloc de pas. Passant per l'autopista,  anant o venint de la península, s'albira la silueta inconfusible de la Seu vella . Els de Barcelona ho tenim tant a prop, que hom sempre pensa que qualsevol dia s'hi pot anar. M'avergonyeix una mica dir-ho, però encara no havia trobat el dia adient fins el passat diumenge. Un error imperdonable, la veritat. De totes totes ha estat molt més bonic del que em pensava i del que m'havien dit. Malgrat els efectes demolidors a causa de l'ús impropi que ha tingut la Seu, cal dir que alberga un encant irrefutable, atorgat no solament per les pedres, els detalls de les voltes, la barreja d'estils i les pintures, sinó també pel seu enclavament, precís i sobirà.   Però la Seu vella fa companyia al castell de la Suda , que gràcies a les acurades tasques de reconstrucció i recuperació, ha deixat a la vista els vestigis del que va ser residència reial, ja que pel que

Blanhiblar Ahir ja em vaig acomiadar de Bossòst per la nit i aquest matí marxant , de Vielha i de tota la vall en el seu nom, encarada a la finestra del cotxe, en un dolç i últim intent de veure, d’olorar, de sentir i de percebre .... però no és possible, tot s’escapa... no podria ser d’altra manera La idea era marxar al matí per arribar el migdia a casa, però s’ha llevat el dia tan clar i tan diàfan que hem tornat a Beret. Excursió no en farem perquè avui no és el cas, però sí una passejadeta per on puguem. El primer ha estat el telecadira que puja a Blanhiblar. El sol vaivé del telecadira tan pujant com baixant ha estat un petit plaer indescriptible : el bressol del vent lleuger , la vista del prat, de les valls i de les muntanyes , la volada d’algun ocellot que no podíem distingir, el trot d’uns quants cavalls, el sol que encara no cremava... les endorfines s’han posat a to i han carregat les bateries per quan arribi el curs sense muntanyes. Un cop dalt, el mi

Canejan és el poble més septentrional de la vall d’Aran i a pocs kms de terra francesa, anant per carretera . És la capçalera de la val deth Toran, el territori de l’ós bru per excel·lència. Serveix de mirador privilegiat de la vall ,del també poble aranès de Les i de les muntanyes a banda i banda. Juntament amb el seu veí sant Joan deth Toran, ha resistit els d’estralls de la despoblació i s’ha mantingut amb uns quants habitants que hi viuen permanentment.  Es troba a 950m d’altitud penjat del vessant d’una muntanya fronterera amb França. És un poble encarat al sol i guarnit amb parterres de flors. La seva església parroquial no pot competir amb antiguitat amb d’altres de la vall, però pel seu enclavament, situat a la part més alta del poble, és de visita i gaudi obligat. Gran part de l’encant de Canejan és degut a que ha mantingut intactes l’arquitectura de les cases, essent d’especial interès la casa de Sirat del s. XVI i la de Benosa, amb capella romànica inclosa.

Els ulls del jueu són uns dolls d’aigua espectaculars que brollen d’entre les roques provenents del “forau” d´Aiguallüts ( vall de Benasque ) . L’aigua del massís de la Maladeta, discorre en forma de riu per un tram breu , fins que es engolida pel forat . Deu de tenir moltes ganes de sortir de sotaterra perquè quan ho fa no passa gents desapercebuda. Tant si es ve del pla de l’Artiga, com del camí de les Bordes, l’estrèpit és tal, que hom queda corprès per la seva força. Quan un és allà al davant , se li encomana el seu coratge i la seva puresa embriagadora . És que el que tenim al davant és un seguit d’aigües turbulentes que generen sense parar una formidable explosió d’escuma i de vitalitat... és un autèntic espectacle ! Dels ulls del jueu al pla de l’Artiga hi ha un sender petitet que enamora. L’Artiga avui no es deixa veure. Com els últims dos dies, el cel s’ha tenyit de gris i no deixa lluir el sol. Haguéssim volgut fer el camí del coll de Toro per aquest costat ( el