Venbariarismes

Avui hem anat a la Pobla de Lillet , al santuari de Falgars  , aprofitant aquest dia esplèndid de primavera, on encara tot és molt verd, i on encara hi ha neu a les muntanyes més altes. Hi hem anat amb la intenció d'acostar-nos al xalet de Catllaràs i al mirador del Roc de la Lluna. No per ser un lloc que coneixem deixa de ser encisador i encoratjador. Ser allà, a mercè de boscos senyorívols, de flors acolorides, d'ocells que es fan escoltar  i de pedres altives, és ben veritat que el coratge s'ensuma i es comunica com cap altra cosa. És d'agrair després de mesos de molta feina, problemes, pèrdues i cabòries de tota mena.  El xalet de Catllaràs va ser dissenyat per Gaudí el 1902 per allotjar el personal que treballava a les mines de carbó, casa de colònies més tard, avui és un edifici restaurat sense cap ús específic, però no sobra trobar-te'l  a mig camí del mirador. Totes les obres de Gaudí es mariden amb la natura amb un disseny preciós i precís. El mirador del R...

Amb motiu del centenari de la fundació del Pontifici Institut d'Arqueologia Cristiana, el passat desembre de 2025, el Papa Lleó XIV va escriure  una carta apostòlica sobre la importància de l'arqueologia. No em puc estar de dir, que jo, una enamorada de l'arqueologia, l'he trobat magnífica. Transcric uns quants fragments que m'han agradat molt especialment:  La arqueología es un componente imprescindible de la interpretación del cristianismo (...) no es solo disciplina especializada, reservada a unos pocos expertos, sino un camino accesible a todos aquellos que quieren comprender la encarnación de la fe en el tiempo, en los lugares y en las culturas.  El cristianismo no nació de una idea, sino de una carne; no de un concepto abstracto, sino de un vientre, de un cuerpo, de un sepulcro. La fe cristiana, en su esencia más auténtica, es histórica (...) -lo que hemos oído, lo que hemos visto con nuestros ojos, lo que hemos contemplado y lo que hemos tocado con nuestras ...

Semblava que d'un moment a l'altre el cel s'havia d'obrir i trencar-se en cortines d'aigua. Els lliris vermells frisosos per la negror dels núvols que amenaçaven, van demanar a crits que algú els posés a recés. La taula atrotinada pel pas del temps i les cadires deslluïdes pel sol de l'estiu,  restaven mudes i quietes com si res. Elles sabien que no n'hi havia per a tant, que el vent i la pluja eren del tot necessaris, que al capdavall  solament passaria el que havia de ser.  Van intentar convèncer les flors del  poc fonament del seu temor, però els lliris vermells temien pel seu color i per la seva jovenesa i no les van escoltar. La tempesta va acabar amainant. Va ser intensa però curta. Va passar sense preguntar, ruixant i aventant  sense vergonya. Els joves pètals vermells agosarats i temorosos a la vegada,  van resistir amb prou feines la batuda del vent i del xàfec sobtat, el cel que s'havia obert en flaixos ennegrits, a poc a poc es va anar transfo...

“Nuestro amor tiene arrugas tan antiguas como la Tierra.” — Moses Yuriyvich Mikheyev ( que em perdonin els dermatòlegs si dic alguna bestiesa) EPIDERMIS Tot d'una me n'he adonat. Els solcs són petits però prou evidents.  Segurament els processos biològics naturals estaven fent de les seves. No he estat prou atenta mentre la dermis anava gestant el que havia de ser. Tant de temps a còpia de l'immediat, tant de temps pendent de l'exterior!, sense preocupar-me  de mi mateixa!... ara ja és massa tard. DERMIS L'epidermis  es pensava que ho podia controlar tot i no era ni és així, però la veritat és que hagués fet el que hagués fet, el col·lagen minva i va desapareixent, els fibroblasts es fan vellets i treballen més lentament. He intentat retenir inútilment  el que en quedava de la proteïna,  però ja veig que a poc a poc es va fragmentant. Amb un ingent esforç, l'elastina ha plantat cara durant anys a totes les gesticulacions possibles, però amb la seva trista pèrdua...

 

Si hi ha alguna cosa que pagui la pena de debò i amb escreix sou vosaltres. Sou el meu orgull, el compliment de les promeses, el que fa la vida més bonica i plena, sou el motor, la prioritat, la meva esperança, sou el meu neguit i la meva alegria. Us estimo. Res més voldria que deixar-vos en herència a Aquell que m'ha fet feliç. L'amor del Senyor  és de sempre i dura sempre; la seva bondat s’estén als fills dels fills salm 103