Venbariarismes

Piscina baptismal s. IV de la primitiva construcció paleocristiana No he aconseguit saber de qui era la Domus romana del subsòl de la plaça del Rei de Barcelona. El que sí que sembla segur, és que el seu propietari, a causa de la seva conversió al cristianisme, va cedir part de la seva llar , probablement les seves termes privades, per a la construcció d'un primer nucli episcopal.  Ben poques coses sabem d'aquest romà convers ,  però algunes sí: sabem que era ric, perquè calia ser ric per disposar de termes privades, que  la seva casa, a l'estil romà, estava organitzada al voltant d'un peristylum, que era una mena de pati que permetia l'entrada de llum i les reunions familiars i que forçosament havia de ser de classe benestant, perquè per viure dins de les muralles de Barcino, havia de ser-ho. Del que va ser la domus en queden mostres que es poden visitar, però el que em crida poderosament l’atenció són els esdeveniments que es van succeir i que e...

www.mnat.cat J.Otón en el llibre “ El silenci de Déu”  explica : Dos presoners reclosos en dues cel·les veïnes es comuniquen colpejant el mur comú. El mur que els separa els permet, alhora, comunicar-se. De manera que tal com he dit, tota separació és alhora una mena de comunicació.  Bruno Forte en el seu llibre “L’essència del cristianisme”diu també  : És en el respecte d'aquesta dignitat del fet de no creure, apareguda en tota la seva llum, després de l'embriaguesa tràgica de l'ateisme ideològic i de la seva fi, que el creient és cridat a preguntar-se sobre la seva fe i, en la fe pensada, a trobar els abismes del no creient que hi ha en ell. Les noves religiositats obliguen a fer un treball de discerniment en una doble vessant : una a l’interior del mateix cristianisme, que com hem dit en altres ocasions ,li fa el favor de despullar-se de tot el que no és indispensable, i una altra en relació al món, en diàleg amb tot el ventall d'ofertes religioses o p...

es.dreamstime.com El temps que ens toca viure després de la modernitat, entesa aquesta com la supremacia de la raó i el menysteniment del fet religiós, és un temps peculiar i divers. Hi ha qui el valora positivament dient que es tracta de la religió, que com que no pot morir perquè li és inherent a la persona, doncs que ressorgeix, reapareix , es reformula etc amb cares noves ( pervivència del sagrat ) Però hi ha també qui pensa que es tracta dels últims senyals llastimosos de vida que li queden ( decadència del sagrat ). El que està clar és que vivim en una mena de “ Disneylàndia espiritual”, tal com diu F. Savater. De la mateixa manera que la informació a la qual avui tenim abast és gran i diversa, també ho és (prescindint de la qualitat) l’oferta en el mercat religiós. Però en els dos casos la qüestió de fons, tal com diu J.A. Marina, no és que estiguem en l’era de les informacions ( “ofertes religioses “), sinó en l’era de l’avaluació de les informacions ( “ avaluació ...

capella sixtina  M .Eliade afirma  que el hombre arreligioso ha perdido la capacidad de vivir conscientemente la religión y, por tanto, de compenderla y asumirla, pero en lo más profundo de su ser, conserva aún su recuerdo.  És per això que penso que  tot aquest seguit de manifestacions pseudo-religioses que afloren en espectacles de tot tipus, en festes i celebracions de tota índole, en la literatura, en el cinema, en els moviments polítics , en els profetismes socials, en les diferents tècniques modernes i fins i tot en pensaments i moviments que es proclamen radicalment laics, no fan altra cosa que bastir noves ( o no tant noves) formes d’aquest “record religiós” del que parla M.Eliade. Però si el fet religiós és veritable, doncs passa que aquest serveix més enllà de qualsevol servei [1] . I quin és aquest servei fonamental que fa la religió, o en aquest cas la religiositat profana ? no creure implica adonar-se del punyent dolor de l’absència i experimen...

Començo la meva reflexió a partir d'unes reflexions de X. Marin: o bé el món és natural i li donem un bany de sacralitat ? o bé és un món sagrat i volem convertir-lo en totalment natural? Per a mi aquesta és la qüestió de fons. És veritat que si parlem de “desencantament” en tant que pèrdua d’importància del fet religiós en la vida, doncs a priori podem pensar que ens movem entre dues realitats alternatives: allò natural ( o profà) i el sagrat, com si es tractés de dues realitats diferents. No crec que haguem d’escollir una de les dues possibilitats que diu X. Marin perquè penso que no són antagòniques, sinó tot el contrari. Ambdues caminen de la ma. Déu no pot fer notar la seva transcendència en una manera de veure el món i en una altra no. Si fos així no seria Déu. Hereus de la sempiterna mentalitat grega dualista, sense voler o sense adonar-nos, acabem fragmentant la realitat. Hi ha una inscirpció en l’oracle de Delfos que diu : “ se l’invoqui o no, Déu hi serà...

Robert Aron del llibre " Los años oscuros de Jesús " Cada instante fugitivo posee para el judío, el sabor de la eternidad. Presente, pasado y futuro se reúnen. En este encuentro no es el presente el que se sacrifica a los otros dos, quien vive en su espera o bien en su nostalgia. Es el punto de inserción por donde la historia continúa eficaz y viviente, por donde el porvenir está ya presente antes de haberse realizado, por donde el pasado subsiste después de haberse abolido. La Tradición judía - escribió Abraham Heschel-   no nos ofrece la definición del concepto de eternidad, pero nos dice como en el interior mismo del tiempo, adquirir la experiencia de la eternidad y de la vida eterna. La vida eterna  no toma nacimiento fuera de nosotros ; está plantada en nosotros, crece en lo más profundo de nosostros mismos. También el mundo por venir, no es solamente un estado póstumo en el que el alma penetraría al día siguiente del día en que habrá dejado el cuerpo. La...

   "Llavors em miraran a mi, aquell que han traspassat " Zac.12,10 JESÚS DE NATZARET, EL MISTERI DE LA CREU (...) L'anunci de l'evangeli estarà sempre sota el signe de la creu-això és el que els deixebles de Jesús han d'aprendre de bell nou a cada generació. La creu és i roman el signe "del fill de l'home" al cap i a la fi, veritat i amor no tenen, en la seva lluita contra la mentida i la violència, cap altra arma que el testimoniatge de la sofrença (...) (...) Qui s'atura una estona a la muntanya de les Oliveres, es troba davant un cimal dramàtic del misteri del nostre Redemptor : aquí Jesús va experimentar l'última solitud, la completa indigència de l'ésser humà. Aquí l'abisme del pecat i de tot el mal li va penetrar en el més profund de l'ànima. Aquí fou tocat per la commoció de la mort imminent. Aquí el traïdor el besà. Aquí els deixebles l'abandonaren. Aquí ell va lluitar també per a mi (...) Es deixa c...

Dios es tan grande que tiene tiempo también para nosotros (...)  Hablar de Dios significa, ante todo tener claro lo que debemos brindar a los hombres y mujeres de nuestro tiempo. No un Dios abstracto, no una hipótesis, sino un Dios concreto, un Dios que existe, que ha entrado en la historia y está presente en la historia, el Dios de Jesucristo como respuesta a la pregunta fundamental del por qué y cómo vivir (...) Hablar de Dios quiere decir dar espacio a Aquél que nos lo hace conocer, que nos revela su rostro de amor; significa expropiar nuestro propio yo, ofreciéndolo a Cristo (...) Para hablar de Dios, tenemos que dejarle espacio en la esperanza de que es Él quien actúa en nuestra debilidad: dejar espacio sin miedo, con sencillez y alegría, en la profunda convicción de que cuanto más lo pongamos en medio, y no a nosotros, más nuestra comunicación será fructífera (...) Hablar de Dios, por lo tanto, significa comprender con la palabra y con la vida que Dios no e...

En el nostre temps tan propens a fer teologies particulars, he trobat fantàstic l’esbocinament que fa l’autor de cadascun dels apartats de la fe, en un esforç per mostrar la teologia, com un intent d’apropar-se al “ ser” de Déu. El teòleg, solament pot arribar a copsar la grandesa i la mida de Déu, reconeixent la seva petitesa i tal com diu Benet XVI, obrint-se a la novetat de l’actuar de Déu. Comparteixo amb l’autor aquesta idea fonamental, de que abans que tota formulació teològica, hi ha la crida personal de Déu, el seu do gratuït i el seu desig de donar a conèixer al món, l’amor indefectible que ens té, inigualable amb cap altra cosa.  A continuació exposo una síntesi de l'article del teòleg E. Jüngel. Glòria Vendrell i Balaguer E. Jüngel : “ Mi teología en pocas palabras “ La teologia és un discurs sobre Déu, però fer un discurs sobre Déu sembla una gosadia, ja que en realitat no es tracta de parlar de Déu, sinó del “ parlar de Déu”. Tot i així és una tas...

http://filosofia.idoneos.com Cassirer :   E l mismo lenguaje se forma en la experiencia ante lo sorprendente, ante la fuerza de lo incomprensible  Néstor O. Miguez :   El text del món  vindria ser " el sentit del món"  (...)    L'hermenèutica és una gosada indagació de l'inaccessible que s'encarna en les paraules i els textos (...)     " Allò real" precedeix la Paraula que ho simbolitza. Gadamer :  Un text és viu perquè té lectors, no pas perquè té autor. R.M. Boixareu. :   Quan parlem de text parlem fonamentalment del text escrit. Però el concepte de text és molt més ampli. Un text no és solament allò escrit, un text és una mirada, un gest, un esdeveniment...(...)    El coneixement del sentit del text passa per una seqüència de preguntes i repostes infinites, perquè “el sentit” ens sobrepassa (...)    El text proposa el sentit. L’acte de la interpretació és doncs una proposta...

El rostre de Déu és Jesucrist .  Jesucrist és la Revelació cristiana  :  qui m’ha vist a mi ha vist al Pare  ( Joan 14,6 )  Amb Ell l’eternitat ha entrat en el temps, perquè el temps pugui entrar en l’eternitat. Al voltant d’aquest eix fonamental hi gira tot, com si es tractés d’un pal de paller. Si perdem de vista aquesta centralitat, servint-me de l’exemple, tot cau com la “ palla”.  Sense perdre doncs aquest cristocentrisme, veiem que en realitat, els dogmes fonamentals del cristianisme són desigs del cor realitzats : l’essència del cristianisme és l’essència de l’home ( Bruno Forte ) La Revelació cristiana no és ni una filosofia, ni un moralisme ni tan sols una religió, sinó que és fonamentalment una Bona notícia, i com a tal pot ser viscuda o no viscuda i anunciada o no anunciada. Aquesta és l’originalitat i l’especificitat que la situa en un terme dispar de tot i a la vegada immers en tot. És ben cert però, que deixar-se amarar ...

http://valoreserika.blogspot.com.es/ J.Corominas:  retalls de   " Tolerancia y oscurantismo en la sociedad mundial": La Tolerància La tolerancia, como los mejores ideales, fácilmente se convierte en una especie de ideología. A veces puede designar una especie de desinterés e indiferencia (...) otras veces la defensa de la tolerancia esconde la defensa del fanatismo (...) también apreciamos fácilmente como son los grupos de poder los que más hablan de tolerancia, frente a las víctimas, que al no tener más que el grito, son encima consideradas " intolerantes "(...) Frente a estas diversas ideologías de la tolerancia, se podría hablar de una tolerancia crítica que mediante la fuerza de la razón sentiente, busca el diálogo y la crítica correctora, pero también busca determinar dónde termina el respeto a la diferencia y donde comienza la indiferencia y la irresponsabilidad por la situación del otro. La tolerància en l'àmbit de les religions i...

Estany de Gèmena Si partim de la base de que religió ve de religare, vol dir que fonamentalment la religió és una relació amb alguna cosa que per se, és del tot diferent a la realitat humana. El bé i la bellesa formen part d’un primer estadi de la Revelació divina, ja que hi ha dins nostre una tendència, podríem dir innata, en la recerca i el desig del be i de la bellesa, com a experiència de plenitud ( sentit de la vida) . La “relació” que establim amb aquestes realitats no és altra cosa que experiència religiosa autèntica.  En realitat, però, tal com diu Joan Pau II a Fides et Ratio , tota recerca humana és una recerca de Déu, se’n sigui conscient o no. Així doncs, en la mida que l’alumne pugui comprendre’s a si mateix com un receptor de preguntes i de desigs de plenitud i com algú necessitat d’establir relacions amb les coses que de debò paguen la pena, en la mateixa mida podrà apropar-se a Déu mateix, que jau i rau en el ser de tot bé i de tota bellesa....

http://fomentarte.es/obra-pintura.php?artista=131&obra=5 .Montse Vendrell Text inèdit de Josep Ratzinger El artículo del credo sobre el descenso del Señor a los infiernos nos recuerda que d e la Revelación cristiana forma parte, no sólo el hablar de Dios, sino también su callar. Dios no solo es la palabra comprensible que se acerca a nosotros, también es la causa callada e inaccesible, incomprendida e incomprensible, huidiza. Ciertamente, en el cristianismo hay una primacía del logos, de la palabra con respecto al silencio : Dios ha hablado, Dios es la Palabra. Pero tampoco podemos olvidarnos del verdadero escondimiento de Dios. Solo cuando lo hemos conocido como silencio, podemos esperar oir también su hablar, que emana de su silencio. La Cristologia culmina en la cruz, el momento de la tangibilidad del amor divino, en la muerte, en el silencio y en la oscuridad. En el grito de muerte de Jesús : " Dios mio, Dios mio ¿ por qué me has abandonado? " el se...

http://www.flickr.com/photos/inarell/ La mort no és un acte lliure,però ens ofereix la possibilitat de portar la vida a la consumació. Solament des de la mort podem dir que hem fet tal o qual cosa. Mentre vivim, les nostres opcions de llibertat sempre queden una mica “ penjades”, perquè ens desdiem de les coses , ens penedim, anem endavant, enrere... La nostra  llibertat no és absoluta,  ens ve possibilitada per una cosa tan poc lliure com la mort. La vida i la mort se’ns imposen. Tampoc podem decidir si volem ser estimats o no. Déu abans de nosaltres, ja ha decidit  fer-ho.  Solament acceptant la presència de la mort a la vida, podrem acceptar la vida dins de la mort. El temps no és un simple devenir, sinó un kair o s. Encara que caminem cap a la mort, no hem estat pas creats per a la mort, sinó per a la vida. L'autèntic problema a resoldre no és quin sentit té la mort, sinó quin sentit té la vida. A la vida el fonamental és pode...

Dado que el prestar oído, considerado por parte del hombre, debe contar igualmente con el silencio de Dios, la manifestación de Dios por si mismo, es a este respecto, una gracia imprevisible e indebida (…)  La percepción del silencio de Dios es también una respuesta que hace razonable el acto de atender, ya que también mediante el silencio de Dios, mediante su actitud reservada y negativa, puede el hombre ser lo que está llamado a ser necesariamente : espíritu personal, finito e histórico ante el Dios personal infinito y libre (…)  Incluso presuponiendo que Dios se calle, el hombre percibe una Palabra de Dios : su silencio. Y aún en este caso, la última actitud existencialmente decisiva del hombre, consistiría en inclinarse ante este Dios silencioso y así el hombre sería en cierto modo teólogo de  una declaración histórica .                                     ...

Quan parlo de la creença en Déu, parlo també de la creença en la seva gràcia, que vol dir del seu do d'amor radical i absolut, perquè parlo d'una creença que no es queda en el discurs teològic-intelectual, sinó que necessita fer-se experiència.  Dit això, m'agradaria molt que aquests vuit punts servissin, no solament per a pensar una mica, sinó també per a fer-los experimentalment propis: 1.- L’agnòstic pretén que el discurs cristià sigui racional, però com que la racionalitat sempre es queda a les portes de la realitat, ja que solament pertany a una de les parcel·les del coneixement, cal oferir un discurs raonable i que no solament racional. Cal desemmascarar les falses apreciacions que tenim del fet de creure, ja que tota la nostra vida és plena d’actes de fe : · La creença en ser fills dels pares que ens han dit que ho són ( La majoria de la gent no ho ha comprovat científicament, perquè te prous indicis raonables de que certament puguin ser-ho...

La gràcia no és una súper-estructura simplement adossada a la naturalesa, no és quelcom que tingui a veure amb l’essència i no amb l’existència. Si és lícit parlar d’immanència del fet sobrenatural en les estructures de l’ésser humà i no solament de la seva transcendència,  així doncs la seva presència ha de ressonar d’alguna manera en aquestes estructures. Necessàriament ha de fer-se psicològicament experienciable, però no obligadament com quelcom excepcional ( que seria el cas dels místics ) sinó de forma general i ordinària. Solament així la gràcia pot ser llum, consol, goig, estímul dinàmic i pol atractiu de la condició humana. L'alegria i la festa que dóna la gràcia, és una realitat moltes vegades mal entesa o oblidada. Si no tenim dues vides, sinó una de sola que es desplega en dues fases, doncs tampoc hi ha dues felicitats, sinó una de sola, que al igual que la vida, ha de començar ara. El que experimentem ingènuament tantes vegades com natural, és ja e...