Venbariarismes

La Domus Dei de Pompey està  trista. Li van arrencar la teulada a la Segona Guerra Mundial i des de llavors que no aixeca el cap. Solament s’alleuja quan fa dies de sol que la fan més bella, especialment al capvespre, quan els daurats colpeixen la pedra i la projecten en l’horitzó del port. Diuen que res la consola, ni els cignes de Canoe Lake,  ni la catedral anglicana de sant Tomàs, ni  el South Parade Pier avesat a la festa, ni les flors boniques que tot ho guarneixen, ni l'espinnaker  acostumat a solituds, ni les gavines cridaneres, ni les antigues parets del Soutshea Castle,  ni el pub del port vell, ni els colors de les casetes arrenglerades de la platja, ni els carrers tan antics com ella,  ni els vaixells que arriben de Wight, ni tan sols les petites barques pesqueres prenent rumb amb les últimes llums…    Solament una cosa alegra el seu cor de pedra: dues nenes boniques, una del color de l’or i l’altra del color de la vida, que són més felices sí cap, quan venen els avis i

  Hi ha belleses petites i minúscules que solament són apreciables amb l'eina adequada, en aquest cas amb una bona càmera fotogràfica que no precisa gaires coneixements per part meva .   Em fa pensar en les eines adequades que tantes vegades fan possible enamorar-me de menudeses exquisides, tenint en compte que a priori no sempre totes ho semblen.   Pot ser un matí desvetllant-se, unes mans arrugades, una paraula captada, un cafè miraculós, el fred colpejant la cara, un trosset de son, el sotrac del tren, un "tuper" pels fills, un alumne que riu, un llibre antic, un pensament fugisser, una marca a la pell, ell quan m'espera, el matí silenciós, la manteta del llit, l'escrable quan es pot, l'Spotify pel carrer, una foto trobada, quan sona el timbre de casa i arriba un petit, un soroll a la nit...   Omple de llum els meus ulls, que el son de la mort no els acluqui. Salm 13,4 Glòria Vendrell Balaguer Ordal 5-2-23