Venbariarismes

La mare li va dir “bon dia Mireia!” , va pujar les persianes, va fer-li un petó a la galta i li va fer enrere els llençols. La Mireia que era una nena molt espavilada, es va llevar tot seguit, es va rentar , vestir , esmorzar i rentar les dents, i quan ja era apunt de sortir de casa, li va cridar l’atenció un desconsolat “ piu piu piu piu” ...que se sentia des de la finestra que donava a la terrassa. Un pardalet menut , amb la boca ben oberta, cridava la seva mama pardal, que el vingués a buscar. - deu d’haver caigut d’algun niu- va pensar la Mireia Després de mirar per tota la terrassa, pels balcons del voltant, per les finestres i els arbres que eren a prop, veient que no podia fer res pel trist pardalet, que encara no sabia volar, va decidir ajudar-lo. Així que de moment el va posar dins una caixeta tota farcida de cotó fluix, fins que tornés de l’’escola. Cada dia , totes les vegades que podia, la Mireia agafava el pardalet, se’l posava a les mans, l’insuflava el seu alè, pe...

" creí que mi último viaje tocaba ya a su fin, gastado todo mi poder; que mi sendero estaba ya cerrado, que había ya consumido todas mis provisiones, que era el momento de guarecerme en la silenciosa oscuridad. Pero he visto que tu voluntad no se acaba nunca en mi. Y cuando las palabras viejas se caen secas de mi lengua, nuevas melodías estallan en mi corazón ; y donde las veredas antiguas se borran, aparece otra tierra maravillosa." RABINDRANATH TAGORE

El silenci fa més densos els records i més íntim el temps que ens és donat per viure'ls MIQUEL MARTÍ POL

La pau és un espai tendríssim que es guanya, prou que ho saps, en solitari i es frueix amb el món per companyia MIQUEL MARTÍ POL

En el silencio hay un espacio que no lo ocupa nada En el espacio está la nada como un huésped perpetuo de la casa Y más allá de la nada y del espacio nosotros hacemos el espacio y la nada JOSE ENRIQUE GARCÍA

Bajaste de tu trono y te viniste a la puerta de mi choza. Yo estaba solo, cantando en un rincón, y mi música encantó tu oido. Y tú bajaste y te viniste a la puerta de mi choza. Tú tienes muchos maestros en tu salón, que a toda hora te cantan, pero la sencilla ingenua copla de este novato te enamoró; su pobre melodía quejumbrosa, perdida en la gran música del mundo. Y tú bajaste con el premio de una flor, y te paraste a la puerta de mi choza. RABINDRANATH TAGORE

DEL LLIBRE " EL CEREBRO DEL REY " DE NOLASC ACARÍN: " Gracias al dolor huimos de los agentes que pueden agredirnos, si no lo sintiéramos, al contacto con las llamas, moriríamos abrasados por el fuego. Sin dolor no nos importaría morir. La experiencia mental del dolor, puede ser el sufrimiento" A la llum de la cita d'aquest llibre, em venen al cap algunes consideracions que crec que són molt importants: M'adono que totes les coses valuoses estan protegides pel dolor. Les coses valuoses són a la vegada fràgils i necessiten de la nostra dedicació i atenció. Totes les parts del nostre cos, com més importants són, són també, més fràgils i més susceptibles de dolor. Les parts contingents del nostre cos, com les ungles i els cabells, són les úniques que no tenen terminacions nervioses capaces de produir dolor. No pas per casualitat, neixem amb dolor i morim amb dolor. No sé com serà el dolor de morir,però sí sé com és el de néixer. He tingut la "sort...

"Mientras se tienen cosas como el mar, las montañas, el viento, el sol, las estrellas, la luna, el cielo... no se puede ser completamente infeliz. Y aunque no tuviéramos todo ésto y nos llevarán a la cárcel, saber que existen todas estas cosas, que son hermosas, que otras personas se alegran con ellas libremente, tiene que servir siempre de consuelo." SIMONE WEIL

"Para mi no hay alegría más grande, que mirar el cielo estrellado en una noche límpida, con tal atención, que cualquier otro pensamiento desaparece; entonces se puede creer que las estrellas entran en el alma" SIMONE WEIL

L’Enric, el Tomeu i el Joel eren tres vailets que volien anar al castell dels desitjos. Havien sentit que dins del castell s’aconseguia tot el que un desitjava. El Lluís era el germà petit del Tomeu, i com l’estimava molt i es preocupava per ell, els va seguir pel camí, a distància, sense que s’adonessin. Al cap de moltes hores de caminar sota un sol feixuc, a dalt de tot d’un turó , van veure les punxes del castell dels desitjos. S’hi van acostar a poc a poc i van entrar dins, per una PORTETA MOLT I MOLT PETITA. Les parets eren blanques i molt altes, tan altes que no es veia el sostre, no havia cap moble, ni res penjat a les parets ,ni res de res. Solament havia una senyora velleta que els donava l’esquena . Els va donar les instruccions per poder aconseguir els seus desitjos, i després va desaparèixer : - Heu de posar-vos al mig de la sala, mirar cap a dalt i cridar ben fort, el vostre desig. Espero que sigui acomplert. Però hi ha una condició : penseu molt bé el vostre desig, perqu...

Havia un país, on els nens i les nenes s’havien oblidat de jugar amb les joguines, perquè estaven molt capficats i capficades amb tota mena d’aparells electrònics, que s’havien posat de moda, ja feia temps. - Potser quan arribin les vacances, es tornaran a recordar de nosaltres- li va dir el cavall de cartró a la nina de cues- - Espero que sigui així, que jo ja m’estic rovellant!- va cridar, la bicicleta- - Si no em fan córrer aviat, les rodes em grinyolaran- va afegir el tren de vagons. Però van arribar les vacances i tot va seguir igual. Després van venir les festes de Nadal i les de setmana santa.... i tot seguia igual.... Les joguines avorrides van decidir anar a un altre país, on haguessin nens i nenes que volguessin jugar amb elles. - Segur que en trobarem algun!- van dir els peluixos tot convençuts Quan es va fer de nit, sense que ningú s’adonés, a poquet a poquet, d’una en una, totes les joguines avorrides, van marxar del país. Totes menys una. Va passar molt de temps. Nin...

Em van explicar un dia, que al bell mig d’una selva, hi vivia un elefant trapella, que quan s’avorria, començava a córrer i córrer, i com que era tan trapella, no s’adonava, que al seu pas tot ho aixafava i tot ho feia malbé, amb les seves potasses tan grosses. Els animals de la selva, quan sentien la remor de les seves passes inconfusibles... cames ajudeu-me! ...si tenien temps ,podien salvar-se de quedar esclafits sota les potes de l’elefant, però sovint, els derruïa els caus, els nius i els aixoplucs que havien anat construint amb tanta paciència, durant tant de temps. Amoïnats pel que els hi passava, van anar a veure al senyor Lleó, que és el rei de la selva , perquè els ajudés. - Jo no hi puc fer res- va dir el senyor Lleó- cada cop que he intentat d’apropar-m’hi per parlar-hi, m’aixeca la trompa amenaçadorament i me’n vaig amb la cua entre les cames.... bufa!!! Si que sóc el rei.... però és que ell és ....tan gran! ..... i tan gros!... Els animals van demanar ajuda als rinocer...

Al costat del poble dels follets feliços, havia un bosc també feliç. Era feliç, perquè dins d’ell hi vivien arbres de tota mena, plantes que feien olor, flors i floretes, molsa, pedres grosses i lluentes pel sol i un munt de coses boniques, que feia les delícies de tothom, especialment dels follets del bosc , que hi anaven cada dia, a recollir pinyes, bolets, maduixetes, mores i altres fruits .... també hi vivien tota mena d’animalons : esquirols, ratolins, conillets i llebres, pinsans, caderneres, pardalets, senglars, cucs de colors, serps, cargolins, abelletes juganeres, papallones i molts altres més... Però vet aquí, que a l’altre costat del bosc havia un altre poble : el poble dels murris morruts, que sempre estaven tristos i enfadats , i el cas és que mai sabien per què. I com que eren de mena així, els molestava molt veure com cada dia, els follets anaven al bosc i eren d’allò més feliços. Un dia d’estiu se’ls va acudir que si desaparegués el bosc, doncs que els follets ja...